Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat
SUBSCRIU-T'HI FES UNA DONACIÓ

Sinistralitat: una xacra sense fi

Mig miler de persones moren cada any a l'Estat espanyol per accidents laborals, una xifra que es dispara fins als dos milions a escala global, segons dades de l'OIT i l'OMS

Treballadors amb cap mena de prevenció de riscos laborals construeixen la teulada d’una casa a Torí (Itàlia). / Michele Vacchiano

Prop de dos milions de persones moren cada any al món com a conseqüència directa de la feina, segons dades de l’Organització Internacional del Treball (OIT) i l’Organització Mundial de la Salut (OMS). Una xifra esfereïdora que ens situa enfront d’un escenari propi d’una conflagració bèl·lica eterna i sense aturador. I la realitat, més enllà d’aquesta estadística que traspua sang i dolor, amb tota probabilitat és encara més punyent, perquè a molts països, sobretot als més empobrits, les elevadíssimes taxes de treball informal impedeixen conèixer amb precisió les veritables dades.

A l’Estat espanyol també li correspon una intolerable dosi d’aquesta tragèdia global. De mitjana, cada dia perden la vida dues persones mentre intentaven guanyar-se-la. Entre gener i juliol d’aquest any, 406 persones han mort a la feina (46 a Catalunya) i moltíssimes més, 317.258, han estat baixes derivades d’accidents o malalties professionals en aquest mateix període. I també aquí, tant a Catalunya com a l’Estat espanyol, la realitat pot ser molt pitjor del que expressen aquestes dades, però en el nostre cas, no pas per la prevalença de l’ocupació informal sinó per una elevada taxa d’infradiagnòstic i, com veurem més endavant, per l’actuació de la mateixa administració i les mútues de treball interessades a no reconèixer l’origen professional de nombroses malalties i accidents.

Malauradament, les perspectives de futur no són positives. Si bé és cert que si comparem les dades dels darrers anys amb les de la primera dècada del segle, la disminució en els índexs de sinistralitat és notable, també ho és que des de 2013 fins avui dia, els accidents de treball amb baixa mèdica no han deixat d’augmentar, amb l’única excepció de 2020. I fins i tot aquest parèntesi causat, lògicament, per la disminució de l’activitat econòmica i laboral es pot posar en dubte si considerem, per exemple, que a tot l’Estat espanyol es van reconèixer només 21 casos d’accident laboral mortal vinculats al coronavirus.

L’any 2013, els accidents de treball amb baixa mèdica van ser 397.051, i les morts a la feina, 432. Sis anys després, el 2019, els accidents ja eren 549.569 i les defuncions, 542. Si fem la trista projecció de les dades corresponents al primer semestre d’enguany, és més que previsible que aquest 2021 suposi un macabre rècord i una dolorosíssima fita en la història de la sinistralitat laboral.


Sinistralitat, temporalitat i precarietat, mots sinònims

Analitzar les causes que subjauen darrere les estadístiques de sinistralitat és una tasca feixuga i plena de zones d’ombra d’on es fa difícil sortir amb axiomes sòlids. Però, així i tot, existeixen tendències que no poden ser ignorades. Per exemple, que tot i que en termes absoluts podem veure que el volum d’accidents amb baixa i defuncions ha disminuït respecte de la tònica dominant al primer decenni del segle, d’ençà de 2013 tots els indicadors han abandonat la tendència a la baixa per repuntar any rere any. I aquí, les estadístiques, sovint tan fredes, sí que ofereixen veritats difícils de qüestionar, com ara el fet que les persones amb contractes temporals pateixen més accidents i moren de forma més habitual a la feina que les contractades per temps indefinit. Així ho assenyalava, per exemple, l’Institut Nacional de Seguretat i Salut al Treball (INSST) l’any 2016, amb la publicació de l’“Informe sobre l’Estat de la Seguretat i la Salut a Espanya”. En aquest document es comparava l’anomenat índex d’incidència (que relaciona el nombre d’accidents amb el de les persones exposades a un determinat risc) entre indefinits i temporals. En el primer cas, contractes indefinits, l’índex era 2.547, mentre que entre els treballadors i treballadores temporals, aquest augmentava fins als 4.782, gairebé el doble. I en determinats sectors, aquesta proporció encara és més accentuada. Així succeeix, per exemple, a la construcció, un dels que acumula més episodis de sinistralitat. En aquest sector, l’índex d’incidència de les treballadores amb contractes indefinits era de 4.415 per 9.780 entre les persones amb contractes de durada determinada, ara sí, més del doble.

En tan sols dos anys es va passar de 9.087 accidents de treball, que afectaven persones contractades per ETT, a 14.710, un augment de ni més ni menys que el 62 %

Encara més greu és la situació que s’aprecia entre les persones cedides a altres empreses mitjançant els contractes de posada a disposició de les empreses de treball temporal (ETT). En aquest segment de la població treballadora, les xifres i els percentatges són de veritable vertigen. En tan sols dos anys, els que van de 2014 al mateix 2016 de la publicació de l’esmentat informe de l’INSST, es va passar de 9.087 accidents de treball, que afectaven persones contractades per ETT, a 14.710, un augment de ni més ni menys que el 62 %.

De tot l’exposat aflora un d’aquests esquius axiomes, dels quals parlàvem ara fa un moment: les persones amb contractes temporals tenen moltes més possibilitats d’emmalaltir o accidentar-se a la feina. Un fet que podria explicar també perquè les joves pateixen més accidents laborals. I la causa d’aquesta correlació es troba en la menor inversió de temps, esforç i recursos que moltes empreses dediquen a la prevenció, la seguretat i la formació de les persones amb contractes per obra i servei, eventuals o per circumstàncies de la producció. L’elevada rotació i la curta durada dels vincles contractuals que deriva de l’ús abusiu de les figures de temporalitat de moltíssimes empreses, deriva en la percepció que no paga la pena ni hi ha motius per invertir en la seguretat d’unes persones que, transcorregut poc temps, deixaran de formar part de les seves plantilles per decisió de la mateixa empresa i en flagrant incompliment de la normativa laboral vigent. Una actitud que atempta contra els drets laborals bàsics i, com estem veient, contra la mateixa salut i la seguretat d’unes persones que, a banda de patir les conseqüències de ser contractades temporalment de forma fraudulenta, carreguen amb el perjudici de tenir més possibilitats d’accidentar-se o morir a un lloc de treball que porta estampada i ben visible la seva data de caducitat.

Potser des d’aquesta perspectiva es pot entendre millor perquè la tendència a la baixa s’està revertint de forma accentuada des de 2013, quan la reforma laboral de febrer de 2012 ja desplegava amb força els seus efectes precaritzadors. Efectivament, les facilitats atorgades per a la contractació temporal semblen haver impactat de forma nítida i notòria sobre un increment de la sinistralitat, esdevenint una de les conseqüències negatives (una més!) de les mesures impulsades pel PP, accentuant la necessitat urgent i peremptòria de la seva immediata derogació.


Una fosa immensa entre la legislació i la realitat

Reprenem allò que esmentàvem a l’inici de l’article: la realitat és encara més punyent del que assenyalen les dades referents a l’Estat espanyol, sobretot les relacionades amb malalties professionals i d’origen laboral. L’any 2013, el servei públic de salut del Regne Unit va reconèixer prop de 13.000 defuncions causades per malalties pulmonars derivades de l’activitat laboral de les persones finades. Aquesta xifra supera totes les malalties professionals causants de baixa mèdica –pulmonars i de qualsevol altre tipus– que es van reconèixer a l’Estat espanyol durant aquell mateix any. Un exemple al qual podríem afegir molts més, com ara els estudis que indiquen que més del 97 % dels casos de càncer derivats de l’exposició a l’amiant no són mai reconeguts com a malalties professionals.

L’any 2013, el servei públic de salut del Regne Unit va reconèixer prop de 13.000 defuncions causades per malalties pulmonars derivades de l’activitat laboral

L’infradiagnòstic i la manca de reconeixement administratiu té conseqüències molt greus per a les persones que pateixen aquestes malalties en forma de dificultats per accedir a les prestacions que els corresponen, sobretot quan la pèrdua de capacitat laboral podria justificar una incapacitat permanent.

Els obstacles al reconeixement arriben, fins i tot, a aquells casos en què la malaltia figura al “Quadre de malalties professionals” (reial decret 1299/2006) com a risc específic vinculat a la professió de la persona afectada. Un supòsit que, a priori, hauria de generar la presumpció automàtica del caràcter laboral de la malaltia, però que, a la pràctica, és ignorat de forma sistemàtica per les mútues col·laboradores de la Seguretat Social i per la mateixa Seguretat Social.


Treballar per viure

De tot el que exposem fins aquí, ens hauria de quedar clar que estem morint i emmalaltint a la feina i per la feina en una proporció inacceptable, davant la mirada gairebé sempre indiferent d’unes administracions que, lluny de redreçar la situació, l’agreugen afegint dificultats a les persones malaltes i accidentades per accedir als seus drets i les prestacions vinculades.

Conèixer aquests drets i exigir-los és, probablement, de les poques coses que podem fer per aconseguir que tots plegats puguem treballar per viure i deixar de morir treballant.

Articles relacionats

Donacions

Fes una donació

FES UN DONATIU