Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat
SUBSCRIU-T'HI FES UNA DONACIÓ

Ana Polo, humorista

"A través de l’humor també es legitimen idees injustes"

/ Axel John Miranda

“Hem arribat a un punt en el qual gran part de l’humor que fan les dones és victimista o molt feminista”. Laura Sánchez, directora de la sala de Madrid La Chocita del Loro, va generar molt debat amb aquestes paraules, tot i que descriu una realitat latent: hi ha poques dones liderant programes d’entreteniment en els circuits convencionals. Ana Polo és, juntament amb Maria Rovira (Oye Sherman), membre de l’equip d’Oye Polo, que en els últims catorze mesos s’ha situat com un dels podcasts en català més escoltats. Conversem amb ella sobre la invisibilització de les dones en l’entreteniment, els límits i la responsabilitat de l’humor i la mirada política d’aquesta professió.


Què en penses, de les declaracions de Laura Sánchez, directora d’una sala de Madrid que creu que gran part de l’humor que fan les dones és “victimista” o “molt feminista”?

Penso que ella, al final, descriu una realitat, però en comptes de fer-ho de manera crítica, per dir que s’ha de revisar, ho fa al revés, traient pit. Segons ella, les dones fem humor victimista i assegura que tenen un públic molt “variopinto”. El públic de La Chocita del Loro són homes blancs, cis, heteros, de classe mitjana-alta… No em deixa de fer gràcia que aquesta dona s’atreveixi a pontificar i a dir que les dones no som gracioses, que l’humor que fem no pot interpel·lar o tenir èxit, quan és clarament mentida. El que ocorre és que perquè això passi has de tenir voluntat per voler apostar per les dones, evidentment.


Què entens tu que és fer riure?

Fer riure és com “conquerir una mica l’altre”. Entrar dins del seu cor, fins i tot, perquè allò que ens fa riure –crec que està demostrat científicament– genera una connexió neuronal. És a dir, amb el que t’ha fet riure tens un vincle emocional. Per això, les idees a través de l’humor són més directes i es transmeten de manera més perillosa. Per això també, per mitjà de l’humor, hem legitimitat moltes idees injustes, perquè van directament a un lloc molt tendre de cadascú de nosaltres. Gràcies a l’humor arribem a llocs profunds i íntims de les persones. Clar que l’humor entreté, però hi ha alguna cosa més.


Has lluitat contra el sentiment de no estar prou capacitada –la síndrome de la impostora– i també contra dinàmiques masclistes dels circuits hegemònics de l’entreteniment i l’humor. Amb quines situacions t’has trobat?

“Quan vaig entrar a RAC1, el primer que havia de fer era anar guapa. Quan vas guapa, ja pots demostrar que ets intel·ligent”

Quan vaig entrar a RAC1, el primer que havia de fer era anar guapa. Una vegada vas guapa, ja pots demostrar que ets intel·ligent, divertida… Però el primer era anar guapa, i era el meu primer esforç a l’hora d’encarar les pràctiques. Als homes això no els hi passa. El que s’espera de tu és que siguis un florerito animat, no el clàssic florero d’anys enrere, però s’espera de tu que llegeixis els missatges de l’audiència, o que vagis pel carrer preguntant coses… un rol una mica d’azafatita. En molts casos es volia una versió de mi domesticada. Se m’ha dit moltes vegades: “Et volem a tu, ens agrada el teu to”, però resulta que després no agradava tant el meu to. El meu to agrada quan està abaixat de volum, i això és profundament injust, perquè això als homes no els hi passa. No crec que a Jair Domínguez o a Joel Díaz se’ls hagi dit que somriguin més, i a mi se m’ha dit. No em pots dir que t’agrado molt i després pretendre que rebaixi qui soc, perquè així segur que no brillo, sinó que em poso bastons a les rodes, estic tota l’estona controlant-me i revisant el com i no el què. També se m’ha vingut a buscar en plan: “Vine i ens fots canya”. I estic farta de ser la Rottenmeier de Heidi, una amargada que està tot el dia renyant tios adults, en teoria funcionals, més grans que jo que, en teoria, haurien de tenir les idees una mica més clares. I per això vaig deixar el programa de RAC1 i vaig rebutjar després altres ofertes que se’m van fer en altres programes que volien de mi el mateix. Espavileu. No espereu que vingui una tia a renyar-vos i fer-vos pedagogia. Teniu un altaveu, teniu capacitat de transmetre missatges, feu-vos-en responsables. I feu-ho sense que hagi de venir la mestra a renyar-vos.


Si al llarg dels espais i de la història s’ha programat un perfil d’humorista molt similar, i amb un mateix perfil de públic, no és perquè l’humor sempre ha tingut límits i ara es comencen a trencar?

Totalment. Per mi l’humor ha estat una eina d’opressió de moltíssims col·lectius minoritzats i vulnerabilitzats, i tot just ara fa uns anys hem començat a dir que això no es pot fer lliurement. Ho pots fer. Segurament, et pots guanyar la vida fent això, però tindràs gent que et dirà que transmets discursos d’odi o idees que hauríem d’anar-nos traient de sobre. Si et dediques a l’humor i el que estàs fent és apuntalar el sistema i les opressions del sistema, el que tens és molt poca capacitat creativa, molt poca capacitat crítica i li dones molt poc al coco. Tots sabem fer bromes masclistes, racistes, trànsfobes, les que sempre hem sentit al pati de l’escola, a classe, que les portem arrossegant tota la vida a pel·lícules i acudits. Això és molt fàcil de fer. Hi ha molts humoristes que basen el seu humor a travessar línies vermelles, el que és políticament incorrecte. Però és que aquestes línies vermelles ja estan travessadíssimes! No esteu transgredint res, us podríeu empadronar en aquestes línies vermelles dels anys que fa que hi sou.


I què és transgressor?

“Ficar-te amb la gent que no és blanca, amb les dones o amb les lesbianes no té res de transgressor, s’ha fet sempre”

Ficar-te amb la gent que no és blanca, amb les dones o amb les lesbianes no té res de transgressor, s’ha fet sempre! La transgressió és anar a un lloc contra corrent, cap on no s’hi ha anat normalment. La ficció configura els nostres imaginaris, per tant, hi ha una responsabilitat en tot altaveu.


En els programes d’Oye Polo es fa crítica a condicions laborals (com les de Rosa dels Vents), s’assenyalen realitats que oprimeixen i s’exposen discursos explícitament masclistes, com ho feu a la secció dels Premis Bertín. Hi ha una aposta ideològica o política en el vostre humor?

Tot i que no he inventat jo aquesta frase, crec que tot és polític. El que és personal és polític, el que és polític és polític, el que no sembla polític és polític… Tot és política i, per tant, l’humor també és polític. L’humor que fem Maria i jo a Oye Polo, evidentment, que ho és. Som dues dones amb esperit crític, ens travessa l’experiència de ser dones i volem sacsejar el públic una mica. És molt necessari fer feminisme des d’un lloc teòric i rigorós, però crec que també és necessari fer-ho des d’un lloc més lleuger. Intentem combinar-ho, perquè a vegades també donem dades i donem la tabarra. L’humor ajuda que el missatge vagi més lleuger i directe al cervell de la gent i que passi millor. Crec que hi ha moltes coses que, potser, si no les expliquéssim a través de l’humor, costaria més que arribessin. Sí, crec que l’humor és polític, per més que hi ha gent que ho fa explícit i gent que va de que no. Nosaltres no ens amaguem. Sí, és propaganda feminista i lesboterrorista, pràcticament.


Afirmes que et dediques a l’humor perquè no saps informar sense donar la teva opinió. Així i tot, sembla que a vegades acabes fent periodisme, perquè aportes dades, fonts i recursos per contextualitzar un gag. Creus que fas humor periodístic o periodisme humorístic?

No m’havia plantejat mai que fes periodisme humorístic, jo li dic humor pedagògic perquè és veritat que, sobretot en les càpsules de Fibracat, dono moltes dades, i també vaig colant bromes perquè passin millor. Però al final estic informant, estic educant. “Humor periodístic” m’agrada perquè sí que aporto dades i una base sòlida d’informació, només que li poso un embolcall que és més diver.


I ho fas també des de la teva experiència personal. Com t’ha configurat en com ets com a humorista?

“Haver patit assetjament escolar em va fer desenvolupar el mecanisme humorístic”

Jo crec que el fet d’haver patit assetjament escolar durant molts anys de la meva vida, em va fer desenvolupar el mecanisme humorístic, aprendre a fer riure els altres. Primer de mi, perquè així jo feia menys mal –que igualment feia mal, però en feia menys– i passava a ser més subjecte i no tant objecte de les bromes. A partir d’aquí, vaig desenvolupar la capacitat de fer riure els altres i d’agafar el rol de ser la mestra de cerimònies, perquè així mentre ocupo aquest espai i aquest rol no ho estareu fent vosaltres contra mi. Crec que això és una part troncal de qui soc. Per sort, he pogut fer molt de treball personal, molta teràpia, i crec que si soc més forta és per això.


Et reivindiques sovint com a feminista, lesbiana i també filla de mare i pare andalusos. Com creus que t’ha influenciat en qui ets ara?

Primer, he de dir que n’estic orgullossísima. ¡Viva Andalucía! Sempre he sentit que no era prou catalana i que de vegades, sobretot treballant en mitjans mainstream, s’ha volgut de mi una puresa a l’hora de parlar el català i se m’ha volgut retirar el carnet de catalana. Igual que estic orgullossísima de les meves arrels andaluses, també ho estic de ser catalana. El català i el castellà són les meves llengües. El castellà és la llengua materna, però el català el vaig començar a aprendre amb tres anys, i és una llengua meva també i me l’estimo. De fet, el 90 % del contingut que faig és en català, perquè és important fer contingut en català i m’agrada. Quan vaig començar a fer monòlegs, em sentia més segura fent-los en castellà. Al meu cervell, al final, el castellà és una autopista i el català és una carretera que està súper, però va una miqueta més lenta. I per això moltes vegades em surten frases en castellà, o frases fetes, etc. I forma part de qui soc, de com em comunico i de la meva identitat. Així estic posant el meu granet de sorra perquè el català s’utilitzi de manera natural per fer humor, que també és una cosa que es deia molt, que l’humor havia de ser en castellà. Soc catalana així. Filla d’andalusos. És una barrejeta, que forma part de qui soc jo.


Quins referents t’han marcat?

“El meu objectiu no és fer riure, sinó transmetre un missatge crític, però em surt fer-ho a través de la ironia”

El meu objectiu no és fer riure, sinó transmetre un missatge crític. El que passa és que em surt fer-ho a través de la ironia, i això és una cosa que he agafat del meu pare. També, sempre que m’he enfadat he fet molt riure. M’ha passat moltes vegades a la vida, estar enfadada o estar plorant i tenir una amiga al meu costat pixant-se de riure. Quan estic indignada em surt una vena creativa que d’altra manera no em surt, i per això faig humor de les coses que m’indignen, no perquè ho tingui molt pensat. Em surt natural.


Ens pots dir alguna personalitat pública que t’hagi inspirat?

El meu referent màxim de la tele era Maria Teresa Campos. Era la meva ídola, la veia cada dia, i és una grandíssima professional. Ha sigut un monstre televisiu: la tia es clavava uns programes de 5 o 6 hores on tocava de tot. Feia informació, premsa del cor, debat, entrevistes, gags i esquetxos humorístics. Al principi em feia vergonya dir-ho, fins que un dia vaig dir: “Escolta, és que el meu referent era Maria Teresa Campos”. El programa es deia Dia a dia. Doncs dia a dia jo i Maria Teresa, comiendo juntas. Vaig consumir molta ficció espanyola, El Cor de la ciutat, Maria Teresa Campos i el Club Super 3 i l’humor era molt present a casa, amb el meu pare i també amb la meva tieta Isabel, que és divertidíssima, de Granada… I tot una mica m’ha anat configurant.


Si haguessis crescut en un context amb programes com Deforme Semanal, Estirando el Chicle, Oye Polo, Gent de merda i tants d’altres, hauria canviat el teu recorregut?

Amb més referents i més plataformes, potser m’haguera llançat a fer monòlegs o podcast abans. Però, en canvi, pel moment tecnològic en què estàvem i per la manca de referents, pensava: algun dia faré un curs de monòlegs, em formaré… Perquè si no, com m’he d’atrevir a fer res, si no m’he format abans? Cosa que crec que li ha passat a un total de zero homes en la història de la humanitat. Jo tenia l’experiència de fer riure la gent, però vaig trigar deu anys. Em feia molta por exposar-me, pensava que no podria. No va ser fins que no portava un temps fent ràdio que no em vaig animar. I vaig poder començar a treballar a RAC1 perquè feia uns anys que tenia un programa amb amigues en una ràdio local. Tot ha estat passet a passet, anar reafirmant qui soc, amb etapes molt perduda. Sabia el que volia expressar, però notava que el que s’esperava de mi era una altra cosa i vaig estar molt temps adaptant-me a això: que fos una noia maca, que li riu les gràcies als nois del programa, que té una mica de to fresc, però sense passar-se, que no s’enfada, que no utilitza l’agressivitat com a recurs expressiu… Vaig ser incapaç de confiar en mi, de saber qui era i quin missatge volia expressar. Ha estat a força d’anar a poc a poc, de molt treball terapèutic i d’anar comprovant que com més coses feia que anaven amb mi, millor em sentia. Si hi haguera hagut referents com les d’ara, el camí haguera estat més curt. Si la Maria Rovira no m’hagués obligat a fer un monòleg amb ella, que em va estirar les orelles, no sé si m’hagués atrevit. Treballar amb una dona molt d’igual a igual, sense competir, que és una cosa que tenim molt ficada dins, i veure que juntes sumem
i ens compenetrem bé… Això m’ha permès créixer.


Des que dius “prou” a RAC1 fins que creeu Oye Polo, passa un any. Què passa en aquest temps?

Em va passar que volia un any sabàtic i no va poder ser. De seguida em van venir a buscar de PlayGround, i feia entrevistes a gent des del meu llit. També feia una secció a l’APM de Catalunya Ràdio. No em vaig permetre no fer res per aquesta por a desaparèixer i que s’oblidin de tu. Feia quatre anys que treballava molt, cada any amb més d’una feina. A banda de la ràdio vaig fer de reportera a TVE, de guionista i col·laboradora a No te metas en política… era pluriempleada i volia parar. Però alhora, sabia que no podia. Després del confinament em va arribar la proposta de fer un podcast a Radio Primavera Sound amb Maria, que era una idea que no ens havíem plantejat, però que ens feia il·lusió. Sabíem que ningú ens fitxaria juntes, com han fitxat els Òscars o el Peyu i el Jair, per exemple. A nosaltres no ens fitxarien juntes perquè som el mateix perfil, som ties. Ningú als mitjans convencionals mai ha pensat: “Ostres, aquestes ties són molt bones, tenen molta complicitat, les fitxarem”. És una autèntica llàstima, perquè tenim molt a fer i oferir.


I en què veus diferències entre el que fas ara i el que feies als grans mitjans?

Ara, per sort, només treballo amb dones. Que pot ser que hi hagi dones que tinguin conductes terribles, però jo he tingut la sort que les dones amb qui em rodejo són dones vàlides, amb molt criteri i que quan són les meves caps el que volen és potenciar qui soc i no em volen abaixar el volum ni domesticar-me. Tant a Oye Polo com als meus monòlegs, com a les càpsules de Fibracat ningú em diu el que puc dir i el que no puc dir, soc tal qual. Evidentment, hi haurà molta gent a qui no agradaré, però també hi ha molta altra a qui sí. I no necessito res més.

“El que portem totes a dins és voler l’aprovació masculina, en això ens eduquen, i als homes també”

Això sí, amb tota aquesta trajectòria, la crítica a mi mateixa i l’autoboicot van per davant. És la síndrome de la impostora, total. Això d’anar en contra meva, va de base. El que portem totes a dins és voler l’aprovació masculina, en això ens eduquen. I els homes també: els homes volen l’aprovació dels homes. Tothom està pendent de l’aprovació dels homes, i per mi, deslliurar-me d’això també gràcies al fet d’haver-me permès ser lesbiana ha estat com treure’m un pes de sobre.


Internet és una manera de tenir un espai que potser no us oferien els mitjans convencionals, però també és un espai idoni per estar exposades al ciberassetjament, o per les crítiques només pel fet de ser dones. Com ho afronteu?

“He tingut molta sort, no se m’ha fet una campanya de difamació, com a Varela, Fallarás o Palenciano”

Al principi, em feia molt mal qualsevol crítica que jo llegís sobre mi i qualsevol cosa em desmuntava. Si algú em deia “lletja” o que no era graciosa, m’ho creia. I si algú em deia “guapa” m’ho creia també i em posava contenta. Recordo posar “m’agrada” al principi a comentaris de tios dient: “Que guapa que és aquesta noia”. I al cap de tres anys i una mica de consciència feminista m’he posat les mans al cap, però partia d’un lloc de tanta inseguretat que agraïa aquests comentaris, em feien sentir bé. El teu aspecte sempre és un eix a comentar, sempre se’t sexualitzarà, ja sigui per dir-te que estàs molt bona com per dir-te que no et tocarien ni amb un pal. És el primer que et trobes com a dona a les xarxes socials. També he de dir que he tingut molta sort, no se m’ha fet una campanya de difamació, ni d’assetjament, no m’han amenaçat de mort ni de violar-me, com li ha passat a moltes dones feministes que estan exposades com Irantzu Varela, Cristina Fallarás o Pamela Palenciano, que ara pateix una denúncia per un delicte d’odi en contra dels homes. Per mi ha de ser un infern viure així, i és duríssim i és trist que digui que tinc sort perquè només m’han volgut fer callar. Al final és el que volen, que callis, que desapareguis, que no ocupis espais, que no t’exposis, que no donis la teva opinió, que no molestis.


T’has mogut per mitjans i espais convencionals, però també has fet monòlegs en ateneus, en esdeveniments de moviments socials, i has col·laborat amb la FESC o el festival Tectònic, per exemple. Per què fas aquestes apostes?

Ho faig perquè em surt així, no és molt premeditat. És la meva forma de militància. No estic ficada en un ateneu, ni estic aturant desnonaments o fent tot d’accions que són molt importants. Potser l’última vegada que vaig anar a una assemblea era al cau, m’explico? Però intento posar el meu granet de sorra i cuidar la meva parcel·leta, fer-la més feminista i més justa, i amb més dignitat per la vida de les persones, independentment de qui siguem. També és el públic amb qui em sento més còmoda. És la manera que sento que estic podent fer una militància, encara que no sigui molt explícitament política.

 

Article publicat al número 537 publicación número 537 de la Directa

Donacions

Fes una donació

FES UN DONATIU