Sí, sabem que són feixistes, que són racistes. És improbable que, a hores d’ara, quedi algú que no en sigui conscient. Però el problema és que el sentit comú d’una part important de les nostres veïnes i veïns, també ho és, de feixista, ho verbalitzin explícitament o no. A molts municipis de Catalunya, fins i tot en aquells on no existeix un problema de cohesió social o la taxa de persones migrades és molt baixa, la deshumanització política i mediàtica de les persones no blanques, i especialment d’aquelles d’origen àrab, funciona com a boc expiatori, en un dels moments d’incertesa econòmica, social i climàtica més profunds de les últimes dècades i amb la desigualtat en augment. Amb la seguretat per bandera i malgrat les dades, culpabilitzar
i posar el focus sobre els sectors més precaris ha estat una recepta ideal per a dividir la classe treballadora i desactivar la nostra capacitat de mobilització a l’hora de defensar i conquerir drets.
En ciutats com Manresa, on la migració preocupa cinc vegades més que la mitjana de la demarcació de Barcelona i on Aliança Catalana té possibilitats reals d’adquirir un pes social i institucional rellevant, és improbable que una estratègia basada únicament a titllar de feixista i racista aquesta formació ens aporti els resultats positius que poden esperar-se en altres realitats. Fer veure les orelles al llop té sentit allà on el llop encara espanta una majoria. En aquesta mena de municipis, és fonamental que apuntem al nucli del discurs, a allò que està permetent que cali l’argumentari racista, i no únicament al paquet que embolcalla i representa més obertament aquest viratge reaccionari del sentit comú. Començant per la manca de cohesió social, l’individualisme i la por, però també la incertesa de com ens sostindrem davant del que vindrà. Aquest és, a parer nostre, el veritable terreny a disputar.
A disputar mitjançant el treball de base comunitari i la construcció d’alternatives de sosteniment popular, els vincles entre persones, el bastiment d’un front cultural i d’un antifeixisme ampli, que tinguin la capacitat d’aglutinar capes massives de la població al voltant de projectes reals i materials emancipadors. Que ens permetin legitimar-nos com a única alternativa a l’extrema buidor d’Aliança Catalana, que només té odi per oferir, però cap proposta per sostenir i millorar la vida de les nostres veïnes. Un odi que no es menja, no aixopluga quan fa fred, que no cuida ni genera comunitat. Però, també, com a alternativa al sistema que crea aquests monstres quan està ferit de mort.
Desactivar l’extrema dreta i, sobretot, el seu discurs racista i securitari a les nostres ciutats i pobles, és un procés a mitjà termini, que implica enfortir les aliances entre tot el teixit organitzat –polític, veïnal, cultural, de lleure, etcètera–, posar el focus en qui realment fa que les nostres vides siguin insegures i invivibles. I les paradetes? Convertim-les en un espai de socialització del nostre discurs, assenyalant els autèntics responsables de la precarietat, i de desemmascarament del seu.
