Laia Angrill és el relleu a l’explotació de vaques lleteres de la seva família, a l’Alt Urgell. Ricard Huguet va començar de zero a l’agricultura i ha apostat per la producció ecològica d’hortalisses, al Garraf. A la crisi de preus, s’hi han afegit les conseqüències de la crisi hídrica, però Angrill no es planteja optar pel pla B que, explica, els seus pares van insistir-li que es busqués, cursant uns estudis superiors que no tenen res a veure amb la ramaderia. Reconeix que disposar del terreny agrari en propietat és un “privilegi” que li ofereix més possibilitats de mantenir-se al sector que vol. Per Huguet, en canvi, dependre de terra de lloguer on cultivar és una de les dificultats per fer rodar un projecte a llarg termini. Les dues són membres de Joves d’Unió de Pagesos. Davant l’onada de protestes del sector, es mostren entre l’esperança que els desperta la gran mobilització i la preocupació per una desprotecció política que, per ara, consideren que es manté. Formen part de les generacions que es resisteixen a la desaparició de la pagesia, però també tenen clar que la continuïtat no serà a qualsevol preu.
Aquesta setmana serà la tercera de mobilitzacions. Unió de Pagesos du demà la protesta a Madrid, al ministeri d’Agricultura. Com valoreu la resposta obtinguda, per ara, a les demandes de la Revolta Pagesa?
Ricard Huguet: A escala política, a Catalunya, la rapidesa amb què s’ha atès el moviment ha estat una gesticulació i un intent de calmar els ànims. El que els polítics creuen que vol el moviment és una foto i un document de compromís. La Generalitat poca cosa pot fer. Però sí algunes: optimitzar la seva pròpia burocràcia i també optimitzar el decret de sequera de les conques internes, que és el que se’ls demana des del primer dia. Ara hem de treballar amb el ministeri, perquè és el que té veu directa a la Unió Europea, que és d’on pengen principalment les polítiques agràries.
Laia Angrill: El que ha passat els darrers dies és molt positiu. A la meva comarca vam ser cinquanta persones a la darrera assemblea i temps enrere n’érem cinc. Hi ha una part de la pagesia que havia perdut la confiança en les organitzacions agràries i no interlocutava massa amb qui ha de defensar-les, que són els sindicats. Ara aquesta gent sí que ho està fent i estic segura que poden aportar propostes noves i detectar errors que fins ara no s’havien detectat.
Diríeu que també ha aconseguit moure alguna cosa en les persones que, sobretot a les ciutats, solem estar desconnectades de les necessitats del sector i ens hi relacionem només com a consumidores?
L.A.: Crec que falta una visió global del que representa la pagesia. Hem de treballar per tal que es reconegui que no només fem alimentació: fixem la gent al territori, fem paisatge, hi ha gent que gestiona la biodiversitat a través de les pastures (tot i que també hi ha qui no la gestiona tan bé a través del monocultiu…). El fet que nosaltres estiguem presents al territori té molts impactes: alguns negatius i altres positius, més enllà del producte que et trobes en una estanteria.
R.H.: La conscienciació de la població en general és important, però, malauradament, no hi crec massa. Durant la pandèmia ja es va veure que érem imprescindibles, que som un sector estratègic, i en general els projectes de venda directa d’hortalisses, especialment els agroecològics, al cap de pocs mesos ens vam trobar amb una caiguda d’entre el 60% i el 70% de les vendes que havíem aconseguit de més. La consciència que en moments sembla que es guanya, a la mínima desapareix. Per això ha d’haver-hi les lleis.
“No ha de ser una ciutadania militant la que hagi de fer sobreviure la pagesia d’aquí. Les polítiques i els tractats de comerç han de garantir-ho”
No pot ser és que la Unió Europea permeti la competència deslleial amb productes que no compleixen les condicions que ens imposa a les que produïm aquí, per protegir la seguretat alimentària i afavorir la justícia mediambiental. No ha de ser una ciutadania militant la que hagi de fer sobreviure la pagesia d’aquí. Les polítiques i els tractats de comerç han de garantir-ho.
Hi ha una distància abismal entre el preu que es paga a la pagesia i el preu de venda dels productes agraris i ramaders. Segons el producte, es multiplica un 300%, un 400%, un 500%… Com respondre-hi? Es tracta de potenciar més les vies de compra directa als productors? Es resol amb canvis en la llei de la cadena alimentària que evitin efectivament vendre per sota dels costos de producció?
R.H.: La llei de la cadena alimentària permet la revenda a pèrdues. Això estem batallant per canviar-ho i que es fixin uns preus mínims, per sobre dels costos de producció. A més, encara no està fixada la quota de posició de domini [per aplicar el règim sancionador de defensa de la competència davant els abusos de grans empreses de la distribució i l’agroindústria]. Coses com aquestes han fet una llei de la cadena alimentària que no serveix per gran cosa. La gent té moltíssimes opcions per fer una compra responsable. Hi ha cooperatives de consum, mercats municipals i venda directa de petits productors. Però el gran gruix de la població no hi accedirà i per això tornem de nou a la importància de comptar amb lleis que protegeixin la pagesia en un model capitalista devorador, que busca el més barat i el màxim benefici. I el més barat no és just. És un model que beneficia ben pocs al sector agrícola, com en qualsevol altre àmbit. Estem donant almoines mitjançant subvencions, mentre quatre s’estan fent cada dia més rics. Busquen un creixement econòmic sense fi. La cosa és veure a costa de qui.
“Si depens d’un terreny de lloguer, saps que el propietari un dia o altre el llogarà a algú amb una granja més gran, amb més benefici i que li podrà pagar més de lloguer”
L.A.: I això repercuteix en el model d’agricultura i ramaderia. Per exemple, a la meva comarca, en general, el pensament és créixer o morir. En el meu cas, que tinc vaques, el que veig és que moltes persones van sumant-ne cada any: cinc vaques més, deu vaques més… A casa meva ens hi hem negat i ens mantenim estables en el nombre de caps. I això pot ser així perquè tenim el terreny agrícola en propietat i intentem tenir un model de producció adaptat. Si depens d’un terreny de lloguer, saps que el propietari un dia o altre el llogarà a algú amb una granja més gran, amb més benefici i que li podrà pagar més de lloguer.
Dependre del lloguer del terreny agrari és un factor que dificulta el sosteniment de nous projectes?
L.A.: La crisi d’accés a la terra és un calc de la crisi d’accés a l’habitatge. No hi ha hagut la regulació necessària per evitar-ho. A França, si tens terrenys agrícoles en propietat i no ets agricultor has de pagar impostos molt elevats. Aquí no només hi ha gent que té llogat el terreny dels avis i en treu uns diners extres, sinó que grans empreses del nostre país s’han dedicat a comprar terra per especular.
“La crisi d’accés a la terra és un calc de la crisi d’accés a l’habitatge. No hi ha hagut la regulació necessària per evitar-ho”
R.H.: El mínim del contracte d’arrendament són set anys. Qui és pagès sap que en set anys no es recupera cap inversió i quan comences a tenir fertilitat a la terra pot ser que n’hagis de marxar.
L.A.: I també és un problema pel cost dels sistemes de rec, que en set anys no els pots amortitzar.
Per ara, de mesures per facilitar l’accés a la terra a qui vol dedicar-se a treballar-la no se n’està parlant tant com d’altres demandes, com reduir les mesures de protecció mediambiental. Davant la mobilització de la pagesia, s’ha presentat com una primera concessió de la Unió Europea el fet de fer marxa enrere en l’objectiu de reduir a la meitat l’ús de productes fitosanitaris de cara al 2030. Com ho valoreu?
R.H. Ha estat una altra gesticulació. Això el Parlament Europeu ja ho havia tombat. És a dir, no va ser una concessió davant les mobilitzacions, sinó que simplement Ursula von der Leyen va manifestar el que ja havia caigut. En tot cas, és un tema sobre el qual cal un bon debat. Estem d’acord en què hem de protegir el medi ambient alhora hem de donar alternatives, perquè, si no, podem trobar-nos sense eines per tirar endavant els cultius. El que no podem fer és una agricultura salvatge, sense tirar-hi absolutament res. Amb el comerç internacional ens arriben plagues que no teníem i les hem de combatre. És una conseqüència més del moviment internacional.
Expertes en medi ambient han plantejat que demanar que no es redueixin els pesticides és una mesura curtterminista, que amb el temps juga en contra de l’agricultura mateixa. Compartiu que l’objectiu és reduir l’ús de pesticides?
R.H.: S’ha de fer en condicions, amb un debat serè, no per imposició. A l’Ebre hi ha un problema amb l’arròs i usen un producte dels que es volen prohibir, i no té alternativa. Els productors el que estan dient és que si no el poden fer servir, no poden fer arròs. Senzillament.
“Hem de protegir el medi ambient alhora hem de donar alternatives, perquè, si no, podem trobar-nos sense eines per tirar endavant els cultius”
Entre les demandes de la Plataforma 6F, rebatejada com a Plataforma Pagesa, recollides en el document presentat al Govern arran de la tractorada a Barcelona, hi consta la “reducció de les obligacions mediambientals per afavorir les mesures de millora de la competitivitat”. També la “derogació de l’Agenda 2030” i “eliminar les zones ZEPA [d’especial protecció per a les aus]”. Hi ha un xoc entre les necessitats de la pagesia i la protecció del medi ambient?
L.A.: Hi ha un tema que no s’ha entès encara: qui va córrer més va ser qui va presentar un manifest. La plataforma encara està en procés de construcció de l’ideari i de les demandes i encara se n’estan escollint les representants. Dubto que la direcció d’Unió de Pagesos autoritzés que el logo del sindicat estigués en aquell document. Hi ha punts d’aquests 50 presentats que la Unió de Pagesos defensa, i que ja estaven sindicalment molt treballats, però no se li ha de donar validesa a aquell document com a representatiu de les demandes de la pagesia catalana. M’atreviria a dir que, quan es negociï amb tota la pagesia que hi vol participar, que és molta, no es demanarà la derogació de l’Agenda 2030 ni altres punts. Si de cas, es demanarà una revisió de la normativa i una flexibilització per casos extrems de plagues o de sequera; mesures molt més raonables que la resta de la societat també entendrà.
“Es vol tendir cap a la reducció d’antibiòtics i de plaguicides, però els costos de producció s’han d’assumir i el Pacte Verd de la UE no deixa clar com, per això demanem revisar-lo”
R.H.: La Unió de Pagesos, l’any 2020, es va adherir als objectius de l’Agenda 2030. Una altra cosa és el Pacte Verd de la Unió Europea, que considerem que s’ha de revisar perquè és impositiu. Es vol tendir cap a la reducció d’antibiòtics i de plaguicides, però el cost d’aplicar-ho no es té en compte. No es concreta ni com fer-ho ni qui assumirà el cost. Si pugen els costos de producció, ho ha d’assumir la cadena de benefici de la producció. Però això no queda clar i per això cal revisar el Pacte Verd. Ara hi ha un caos que és molt emocionant perquè és d’on surten idees, però el caos no està organitzat. Per això dic que les administracions han fet una gesticulació portes enfora interlocutant amb la plataforma. Està molt bé per demostrar que està passant alguna cosa, però encara no té la validesa de representació del sector agrari i la pluja d’idees no calia fer-la pública com s’ha fet.
Des de l’Assemblea Pagesa han comunicat que es desvinculen de la taula de diàleg creada pel Govern perquè considera que les demandes fetes arribar els darrers dies han deixat de banda les necessitats de la petita pagesia “que treballa en clau de sobirania alimentària, d’agroecologia i de proximitat”.
L.A.: S’ha agafat al manifest com si fos definitiu quan no ho és. Els que van córrer a fer la pluja d’idees són els del sector intensiu. Per això el manifest que s’ha fet públic és tan radical. Dins la plataforma hi ha molta gent del sector ecològic, per exemple, i el document no reflecteix la diversitat.
Un altre punt central de les protestes està sent la restricció d’ús de l’aigua al sector. Des d’Aigua és vida el que apunten és que caldria diferenciar l’agricultura orientada a l’exportació de l’agricultura que permet un abastiment de proximitat. Hi coincidiu? Amb quins criteris considereu que s’hauria de modificar el pla de sequera?
R.H.: Les mesures haurien d’anar tant per territoris com per tipus d’agricultura. És injust que hi hagi, per sistema, una reducció del 80% de despesa d’aigua per l’agricultura i també un 50% per la ramaderia, quan a la indústria se li redueix un 25%. El mateix conseller [d’Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural] ha dit que l’agricultura és el sector que més ha patit la sequera, però no ha fet res per amortir-ho. Per dir-nos que només podem regar un 20% del que ho fèiem, més val que ens diguin que tanquem l’activitat. La gestió de l’aigua ja fa anys que s’hauria d’haver fet pensant en la situació a què hem arribat, perquè ja sabíem que arribaríem aquí.
“És injust que hi hagi, per sistema, una reducció del 80% de despesa d’aigua per l’agricultura i també un 50% per la ramaderia, quan a la indústria se li redueix un 25%”
L.A.: Em sembla trist que nosaltres hàgim de pagar un preu desproporcionat del desastre que estem vivint. El Govern ha tornat a reclamar a l’Estat la gestió del Segre i fa anys que hi ha el fantasma del transvasament per enviar aigua a Barcelona. La gent no ho vol; no li sembla just. A la gent li costa molt d’entendre que per engreixar la indústria del turisme a Barcelona o a la costa nosaltres ens hàgim de quedar sense regar. A la meva comarca la majoria de granges lleteres fem llet per a la cooperativa Cadí. Un 75% del seu producte es consumeix a Catalunya. No parlo de les granges de Tarradellas i d’altres empreses, però, en el nostre cas, l’aigua que gastem majoritàriament se’n va per produir aliments pel nostre país. I vinga retallades! Pel turisme no hi ha les mateixes retallades, i al Pirineu tenim claríssim la precarietat que comporta.
R.H.: El model que tenim, maquillat de millor o pitjor manera, és el model de la Marbella de Jesús Gil. Mai s’acaben els planejaments urbanístics a la costa. Els municipis no tenen l’aigua per continuar ampliant-se, però el model econòmic que tenim es basa en la requalificació de terrenys i en l’especulació.
En el cas de l’agricultura i la ramaderia, ha de canviar el model, atenent els condicionants del canvi climàtic i l’escassetat d’aigua creixent?
R.H.: El principal que ha de preveure el model és que la pagesia s’hi pugui guanyar la vida. Jo estic segur que la majoria dels ramaders intensius que tenen granges de porcs integrades si poguessin viure amb menys porcs i tenir ramaderia més extensiva ho voldrien. I si poguessin viure dels cultius, com havien fet sempre, ho voldrien fer. Però si el model et porta a haver d’intensificar i ampliar… doncs has de sobreviure.
“Les polítiques d’ara són nefastes per assolir la sobirania alimentària”
L.A.: I no és només sobreviure econòmicament. Si vols tenir temps lliure, un nivell de vida que et permeti anar-te’n de vacances, sent pagès, la tecnologia que s’aplica en la ramaderia intensiva t’ho permet. I et permet subcontractar moltes de les feines. A Catalunya s’han tancat moltes granges de llet, a més de pels preus ruïnosos, perquè porten molta feina. Hi ha una visió de com ha de ser la teva vida, no sé si dir-li visió més urbana, que sovint no pot anar de la mà d’una agricultura tradicional. La gent s’ha agafat a aquest model tan intensiu perquè li ha permès tenir més temps lliure. Hi ha una part de decisió del pagès, l’altra és pel mercat global i l’economia d’escala, i l’altra és que el Govern ho ha permès i ha permès la contaminació ambiental a què hem arribat.
Per algunes famílies dius que ha estat una opció per viure millor, però alhora també s’ha generat una concentració del sector i hi ha empreses traient-ne grans beneficis.
L.A.: Als anys 90 estava regulat quant podies produir. Va arribar un moment que no va interessar a escala europea i es va eliminar; es va liberalitzar. Això va generar que qui va poder comprar, per exemple, més vaques va continuar, i qui en tenia poques no va poder competir i va haver de plegar.
“No pot ser que mantenir la teva estructura productiva depengui ni de ser un militant ni de ser un màrtir”
I s’ha anat concentrant el sector a poc a poc. Amb la pagesia envellida, tancant els projectes per inviabilitat econòmica i per falta de relleu, tothom veu que no quedarà producció d’aliment aquí, o que estarà en mans de quatre multinacionals, amb mà d’obra barata, sense enriquir el territori i que la muntanya, on jo visc, es despoblarà. No és el model que vol la pagesia.
Considereu que, si se us reconeix com un sector essencial, caldria més intervenció pública en els preus dels productes? Permetria canviar les perspectives?
L.A.: Si l’objectiu és no tractar el producte com una mercaderia, sinó com una necessitat bàsica, sí, caldria molta més intervenció. Ningú pensa que sobren porcs i falten vaques de llet, per no dependre d’importacions. Les polítiques d’ara són nefastes per assolir la sobirania alimentària.
R.H.: Estan caient molts projectes. Però no pot ser que mantenir la teva estructura productiva depengui ni de ser un militant ni de ser un màrtir. No pot ser que hagis de fer jornades laborals de 80 hores a la setmana i sacrificar la cura de la resta d’àmbits de la vida. L’agricultura com qualsevol sector ha de permetre sobreviure en condicions dignes.
L.A.: És una feina agraïda i fantàstica si la pots exercir en bones condicions. La gent jove s’hi voldria dedicar amb unes altres condicions econòmiques i amb reconeixement social; si dedicar-te a l’agricultura i la ramaderia es veiés tan valuós i desitjable com ser advocada, arquitecta o metgessa.
