Manuel Raventós Domènech, fundador, creador i pare de l’empresa Raventós i Codorniu, va ser també conegut com un dels anomenats Set Savis de Grècia de Sant Sadurní d’Anoia. Hi ha registres de la seva activitat industrial des de l’any 1885, com a hereu de la finca familiar (activa segons la narració oral des de l’any 1551) i qui encapçalà el grup de set propietaris de la vila en la lluita contra la fil·loxera, la dècada del 1870, que va afectar el Principat i totes les comarques franceses dedicades al vi. La decisió d’importar ceps californians va canviar la vida a les seves famílies, perquè havien arribat a rondinar amb la idea de canviar d’activitat vers un cultiu intensiu com l’ametller, o fins i tot, el tabac.
Raventós també va deixar a la família el seu llegat intel·lectual com a patrocinador de publicacions com La veu de Catalunya (diari) i El poble català (setmanari), autèntics altaveus polítics conservadors de la Lliga Regionalista de Catalunya, sobretot el primer, que també va ser dels promotors inicials de la professionalització del periodisme al Principat. Pel que fa al seu llegat polític, el web del Congrés dels Diputats espanyol indica que va ser elegit el 21 d’abril de 1907 per Tarragona, districte de Valls, amb el 60,70 per cent dels vots escrutats, i que va exercir el càrrec fins al 1910.
El 1885, poques dècades després de la crisi de la fil·loxera, tot estava servit per transformar el que el mateix grup proclama com l’empresa familiar més antiga de Catalunya en la moderna Codorniu S.A. Molt temps després, l’octubre de 2018, va acabar en mans del grup d’inversió nord-americà Carlyle. Just un any abans, arran del referendum de l’1-O, l’empresa ja havia traslladat la seu fiscal a La Rioja. Els motius expressats: “la situació d’incertesa política i jurídica en què es troba sumida Catalunya”
Reivindicacions sindicals
El personal treballador de can Codorniu eren de la CNT ja el 1931, quan parlaven de la necessitat de l’assoliment d’una jornada laboral de vuit hores. Tot i el sindicat únic com a mecanisme de pressió, l’empresa jugava amb l’avantatge de tenir uns quants talps que informaven puntualment l’encarregat general de l’empresa, Josep Montserrat i Font, i aquest va jugar des de llavors amb avantatge envers els esdeveniments atrevint-se, de part de la propietat, a presentar a finals de juliol de 1931 un Reglament de treball que afectava el col·lectiu obrer dels cellers i de les caves –151 treballadores de plantilla– en què els presentaven els mateixos deures amb nous drets com: jornada laboral de vuit hores, salari mínim de 7 pessetes pels homes més grans de 18 anys i de 5 per a les dones.
El sindicat únic de la CNT (Secció Xampanyistes) va presentar en resposta un plec de dotze punts, dels quals el quart pot ser sorprenent a hores d’ara: control rigorós de l’edat mínima de 14 anys per començar a treballar; reserva dels llocs de treball als joves que anessin al servei militar obligatori; que l’admissió i acomiadament del personal se supedités exclusivament al Sindicat. El sisè punt exigeix l’equiparació salarial de 7 pessetes per a les dones (cobraven 2 pessetes menys de jornal pel fet de ser dones); el setè un jornal mínim de 10 pessetes per als peons indistintament de sexe i edat. L’onzè sembla d’un món inversemblant fins i tot pel món capitalista: “Instal·lació d’un rellotge al celler Gran que anés a la mateixa hora que el de la Casa de la Vila de Sant Sadurní, per evitar que els encarregats interpretessin els horaris d’entrada i de sortida segons els seus rellotges personals”. Tot plegat va arribar a la direcció de l’empresa a Barcelona el 7 d’agost amb un desenllaç gens encoratjador pels demandants, que el millor que podien esperar era una gestió paternalista, res més, ja que el fill l’havia també heretat en part d’un dels set savis de Grècia i d’una història empresarial aleshores de més de 45 anys.
El 1931, el sindicat únic a l’empresa, la CNT (Secció Xampanyistes) va exigir, entre altres demandes, l’equiparació salarial de 7 pessetes de jornal per a les dones, que aleshores cobraven dues pessetes menys només pel fet de ser dones
La xarxa d’arxius comarcals i l’Arxiu Nacional de Catalunya, gràcies a les aportacions de l’historiador Carles Querol, certifiquen la visita del rei Alfons XIII a Can Codorniu el 1904. Passaran uns 45 anys més perquè el general Franco sigui rebut amb tots els honors el 1949 a can Codorniu. En aquest sentit, és prou conegut que a les acaballes del conflicte bèl•lic va ocupar el castell de Raimat, propietat de la família Codorniu des del 1914. L’any 1987 el rei Joan Carles va fer la visita com un gest d’agraïment a un proveïdor tan fidel de la Casa Reial durant tota la dictadura i també en l’anomenada etapa democràtica. Mariano Rajoy, Xavier Garcia Albiol i Felip VI també s’han deixat caure per l’empresa.
La col·lectivització
En el parèntesi de col·lectivització, durant la Guerra Civil (1936-39), es van rebre altres tipus de visites, com la de l’anarquista i feminista Emma Goldmann el 1936, el mateix any de la visita del cònsol general de la Unió Soviètica a Barcelona, Vladimir Antonov-Ovseenko –afusellat a Moscou per ordre de Stalin el febrer de 1938–; també la visita del periodista nord-americà acreditat Richard Watts, Ilya Ehrenurg (novel·lista i tot un assessor personal de Iosif Stalin quant a la guerra d’Espanya) i el conegut reporter gràfic David Seymour. Tot aquest grup es va encarregar de difondre a tot arreu que un altre model productiu era possible i rendible a occident.
L’any 1937 va ser el més productiu de l’etapa col·lectivitzada, per motius socials, econòmics, logístics i polítics a tot arreu. Així com va haver-hi molts visitants internacionals, aquell any hi ha registres de vendes molt simbòliques al desembre: del Comitè de Dones Antifeixistes de Barcelona (20.000 pessetes), de la Dirección de Abastecimientos de Euskadi, Santander y Asturias (84.099,50 pessetes); de la Brigada 119 de la 26ena Divisió (12.081 pessetes); del 165 Batalló de la 42 Brigada Mixta (1.212,30 pessetes); del Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya (186 pessetes). Addicionalment hi va haver un cas de 800 caixes enviades a la Unió Soviètica (sense cap pagament fins ara documentat), 150 caixes de Delapierre (marca per clients de baix pressupost) de franc també, tot i que era per a una tómbola benèfica del Socors Roig Internacional al Cafè Bol d’Or de Reus. I per acabar, les caixes que es van bescanviar per 36 tones de blat de la Cooperativa Comunal de Raimat (finques col·lectivitzades propietat dels germans Raventós i Fatjó a Lleida, justament el mateix indret amb palau inclòs que en Franco després destinaria per al seu ús particular).
En el parèntesi de col·lectivització, durant la Guerra Civil, les instal·lacions de Codorniu van rebre visites com la de l’anarquista i feminista Emma Goldman, el cònsol general de l’URSS a Barcelona, Vladimir Antonov-Ovseenko, el periodista nord-americà Richard Watts, el novel·lista Ilya Ehrenurg o el reporter gràfic Richard Seymur
L’empresa, abans de ser col·lectivitzada, podia estar orgullosa de tenir una cartera de clients sanejada i solvent que generava un preu mitjà per ampolla de 4,06 pessetes, la qual cosa només és a escala simbòlica, ja que la pesseta ja començava a devaluar-se a un ritme descontrolat abans que acabés el conflicte. El 1938 ja fregava el 30% de pèrdua de valor. De fet, els preus per ampolla a les acaballes del 1937 eren: Non Plus Ultra (15 pessetes), Extra (8 pessetes), Espumós i Cremant (6 pessetes), Delapierre (3,50 pessetes).
Un dels millors empleats pagats de la casa era el cap comercial, Piquer de cognom, qui cobrava 450 pessetes mensuals i qui també va aconseguir (al costat del comptable de sempre) que l’acceptessin com empleat de l’empresa col·lectivitzada, i la resta del personal que treballava per jornal –cellers, mines, expedició– cobrava 10 pessetes gràcies a la pujada que va aplicar el mateix Consell d’Empresa, sense discriminació de sexe i que es va anar actualitzant cada any. Malauradament no s’han pogut obtenir dades del personal d’oficines. Atesa la crisi de refugiades a Sant Sadurní, persones que fugien de la resta de l’Estat espanyol, ocupat pels sollevats militars, el consistori municipal va dissenyar un pla de xoc mitjançant impostos addicionals al cava i al final es va aprovar càrrec de 0,01 pessetes per ampolla de xampany gasat i 0,02 per les de cava.
Just en aquell moment, Can Codorniu portava funcionant un any i escaig amb l’absència total de la propietat a l’empresa. Això no obstant, es coneix públicament que una de les exportacions més famoses aleshores es va negociar formalment l’1 de març de 1937 per un valor de 1.228.200 pessetes (222.000 ampolles, 18.500 caixes) amb destinació a la ciutat de Londres. Jesús Raventós Fatjó, gràcies a algun confident, va aconseguir aturar el desestibament de la càrrega acreditant la propietat al port londinenc. L’anècdota acabaria aquí si no fos per l’historiador Carles Querol, que ha pogut comprovar que el desembre de 1939, la càrrega va arribar incompleta –menys d’un 19% (unes 40.560 ampolles) s’havia venut, perdut, malmès o trencat– al magatzem de l’empresa al carrer Mallorca, 462 de Barcelona. Es deia que el talp dels propietaris era el comptable d’abans del cop d’estat, Eugeni Gual, que també treballava a l’empresa col·lectivitzada, després molt ben considerat per la família quan va poder recuperar l’empresa, nomenat Director Administratiu de Codorniu (Gran Via, 644 a Barcelona) fins a la seva jubilació: el consideraven gairebé un heroi perquè es va atrevir a enviar diners via Suïssa sense arribar mai a ser detectat pel Consell d’empresa de la Casa Codorniu N.C. Tant el seu fill com el seu nét van ser contractats successivament com advocats de l’empresa.
Una etapa de revenges
Tan sols set anys més tard, a Sant Sadurní d’Anoia començava una etapa de revenges i justícia ciutadana: Causa General amb unes repercussions repressives inèdites des del punt de vista institucional als Països Catalans.
En tenim tota una relació detallada i encapçalada per l’Ajuntament, del 4 d’agost de 1941, amb signatura de l’alcalde Antoni Llopart per al Fiscal Instructor de la Causa, en llenguatge de la justícia franquista era el que es coneixia com: “Comisión Dictaminadora de Repatriación de Exilados políticos, amplios y detallados informes acerca de la conducta y actuación y cargos habidos”. L’últim informe que surt de la 33 comandància de la Guàrdia Civil de Sant Sadurní d’Anoia està signat el 25 de novembre de 1965.
El document llista persones que van patir morts violentes, atacs a l’església parroquial i a la casa rectoral (amb danys valorats en 376.600 pessetes), 34 afectacions per “saqueos, registros y robos”, és a dir, la tipificació de “daños y perjuicios causados por los rojos-separatistas al declarante en el periodo rojo”, valorats en 4.016.324 pessetes, de les quals el 46% és demanat pel gerent i apoderat de Codorniu S..A, Manuel Raventós Fatjó. Freixent només en demanaria 155.000.
Tan sols set anys més tard del final de la guerra, a Sant Sadurní d’Anoia començava una etapa de revenges i justícia ciutadana: Causa General amb unes repercussions repressives inèdites des del punt de vista institucional als Països Catalans
Després d’això es poden apreciar denúncies personals davant de jutges municipals d’algunes de les famílies que van patir repressions (mesos o anys a presó en alguns casos) atès que els fills no s’havien presentat a la Caixa de Reclutes quan van ser cridades les seves lleves per anar al front. Aquestes denúncies les comencen a fer les mateixes veïnes per a delatar altres veïnes amb noms i de quines cases de quines cases provenien. Altres pares denunciaren que els seus fils van ser empresonats, altres assassinats després d’haver sigut enxampats quan intentaven fugir a l’Espanya Nacional com bons falangistes que eren. En un cas particular parlem d’un veí propietari d’una altra fàbrica de vins col·lectivitzada, C. Tamarit, i de la finca de Can Batlle (a banda de la denúncia de l’assassinat del fill, amb una demana de 567.140 pessetes). Un altre pagès demana 51.050 pessetes per animals robats i denúncia que van deixar al carrer la seva mare de 82 anys perquè uns refugiats necessitaven allotjament i que, com que tothom el coneixia com a desafecte republicà, i que a més, va pagar a les “turbes” 25 pessetes setmanals per un període de gairebé set mesos. El president del Centre Agrícola (la patronal dels pagesos) reclama 41.810 pessetes.
La denúncia de Manuel Raventós Fatjó del 8 de febrer del 1943 es refereix a un esdeveniment que alguns historiadors locals diuen que va ser accidental i altres que va ser provocat: “Que no sabe quienes fueron los autores de tales atropellos suponiendo que fue el Batallón de destrucción marxista ya que estuvieron en esta villa volando también los puentes de las carreteras de este término municipal en aquella época”. Just abans de l’entrada de les tropes nacionals –a la vila al voltant del 21 de gener de 1934– ha estat documentada l’explosió d’algunes caves de Can Codorniu (fet pel qual demana: per la reparació feta, 209.004,05 pessetes; l’explosió de més de mig milió d’ampolles, 1.121.488 pessetes, 1,99 per ampolla), i per acabar, demana mig milió més de pessetes per robatori d’aparells, mercaderia i altres estris.
