La cantautora de les Garrigues Meritxell Gené porta ja uns quants anys barrejant dues arts que són tan germanes que en la seva obra arriben a confondre’s: la poesia i la cançó. Per això, les seves creacions i interpretacions són pluridisciplinàries, perquè oscil·len entre els espectacles poètics i musicals, els homenatges literaris, els recitals de cançó i les combinacions amb tota mena de creadors, de les lletres i dels acords.
La seva última proposta és Sa tanca d’allà dins, un disc amb una concepció gens habitual, un elapé amb un disseny força original que cal escoltar a 45 rpm, on Gené presenta un repertori extret del seu primer poemari Després dels esbarzers (Pagès Editors, 2018). Es tracta d’un treball breu, de només set peces –tot i que a la caràtula s’hi reprodueixen els versos de dos poemes més–, però que en conjunt ofereixen la sensació de constituir una obra densa i ben acabada, bastida a consciència, amb una instrumentació mínima, però precisa, i un contingut proper i universal, fresc i molt íntim alhora, on l’autora despulla els seus sentiments entre records de la infantesa que la vinculen al pare i a la mare, a la mort i a l’amor.
