Sovint quan sentim parlar de canvi climàtic ho relacionem directament amb el temps meteorològic, especialment a aquest clima cada cop més extrem en temperatures cada cop més elevades i permanents a l’estiu, pluges torrencials, hiverns cada cop més curts… en definitiva, ho associem a allò que percebem directament sobre nosaltres.
Tanmateix, el canvi climàtic o millor dit l’escalfament global del planeta, té unes conseqüències que van molt més enllà de la mateixa climatologia. Un dels grans afectats d’aquest escalfament global és la disponibilitat d’aigua dolça indispensable tant per la vida humana, com animal i vegetal. En la regió mediterrània, per la mateixa configuració de la regió, amb un mar tancat amb poca renovació i relativament petit enfront dels oceans, els efectes encara són més acusats.
Des de l’Oficina de Canvi Climàtic de Catalunya s’han estudiat els impactes del canvi climàtic en els rius Muga, Ter i Segre, durant el període 1950-2018. Es constata el decreixement en la pluviometria i l’increment de temperatura atmosfèrica. Aquest increment de temperatura porta associat un increment en l’evaporació de l’aigua i en l’evapotranspiració vegetal. Tots aquests factors tenen conseqüències en la quantitat d’aigua dolça disponible en els nostres rius i aqüífers i ficaran en risc de col·lapse el model de creixement actual.
En el període estudiat, el descens de la pluviometria mitjana a Catalunya ha estat de -1,4% cada deu anys. Fent un equivalent, actualment plou el 9% menys del que plovia als anys 50. Aquesta reducció de pluviometria encara és més acusada a l’estiu. La reducció mitjana és del 5%, és a dir, plou un 35% menys del que plovia als anys cinquanta. Justament a l’estiu, quan l’aigua és més necessària.
A Catalunya, la pujada de la temperatura des de l’època preindustrial (S. XIX) fins ara és del 1,6 °C, molt per sobre del valor mitjà de tot el planeta i inclús lleugerament per sobre del valor mitjà del Mediterrani
La pujada de la temperatura des de l’època preindustrial (S. XIX) fins ara és d’1 °C de mitjana a escala mundial. Al Mediterrani, aquest creixement és més elevat (1,5 °C) el que fa que s’escalfi més de pressa que la resta del planeta. A Catalunya, l’increment és del 1,6 °C, molt per sobre del valor mitjà de tot el planeta i inclús lleugerament per sobre del valor mitjà del Mediterrani. L’augment de temperatura incrementa la capacitat d’evaporació de l’aigua i de l’evapotranspiració de la massa vegetal. En un bosc mediterrani, entre el 80-90% de la precipitació no arriba ni a rius ni a aqüífers, torna a l’atmosfera mitjançant el procés d’evapotranspiració.
Des de la meitat del segle XX, el desplaçament de la societat de l’entorn rural a l’entorn urbà ha generat un increment de superfície forestal per abandonament dels terrenys de cultiu. Aquest factor, juntament amb la disminució de la pluviometria, ha fet que els rius catalans tinguin cada cop menys disponibilitat d’aigua. En la capçalera de la Muga aquesta reducció s’ha calculat entorn del 50%, al Ter al seu pas per Ripoll superior al 40% i al Segre en el tram de Puigcerdà per sobre del 30%. Situacions similars es donarien en la resta de rius catalans.
L’impacte més gran del canvi climàtic a Catalunya és la menor disponibilitat d’aigua dolça en els nostres rius, impacte que s’agreuja aigües avall per l’increment de demandes urbanes o pel regadiu i que fa que els rius cada cop porten menys aigua. A la Muga, la reducció de cabals per l’efecte combinat del canvi d’usos del sòl i el canvi climàtic, unit a l’excés de demandes a l’estiu per la pressió turística de la Costa Brava nord i els recs tradicionals de la Muga, fa que aquest riu arribi sec a Figueres uns quants kilòmetres terra endins de la seua desembocadura natural. Ampliar l’embassament de Boadella no milloraria la situació donat que el factor limitant és l’aigua disponible que va en decreixement, no pas la capacitat d’embassament.
Al Segre, si veiem com en les capçaleres hi ha una disminució important, aigües avall dels embassaments la reducció de cabals al riu és molt més exagerada. A Balaguer, la reducció és de l’ordre del 90% en comparació a la que circulava als anys 50, fruit de tots els canals de regadiu que capten l’aigua del Segre riu amunt. Una mica més avall, al seu pas per Lleida, el Segre a l’estiu pot tenir menys aigua que el Besòs al pas per Santa Coloma de Gramenet, un riu significativament molt més petit i que deu la major part del seu cabal a les aportacions de les depuradores de les poblacions per on passa.
Es constata que a Catalunya hi ha cada cop més una menor disponibilitat d’aigua procedent dels nostres rius i que caldrà revisar les demandes o ficar sobre la taula altres fonts de subministrament
Per tant, es constata que a Catalunya hi ha cada cop més una menor disponibilitat d’aigua procedent dels nostres rius i que caldrà revisar les demandes o ficar sobre la taula altres fonts de subministrament. Per mitigar els efectes del canvi climàtic, en l’àmbit global es plantegen polítiques com l’augment de la massa forestal per tal de reduir les emissions de diòxid de carboni a l’atmosfera. Malgrat tot, aquest tipus d’actuacions en la conca mediterrània, on l’aigua és un bé escàs i limitant, són limitades atès que cal tenir present que per cada gram de carboni fixat en la fotosíntesi és necessari transpirar 500 grams d’aigua. Dit d’una altra manera, els boscos mediterranis fixen carboni si hi ha disponibilitat d’aigua.
La gestió forestal és una eina d’adaptació al canvi climàtic. Tot i això caldrà valorar quin és el model de gestió que cal fer. En aquest context, la disponibilitat d’aigua ha de ser un element clau per decidir quin model és necessari. L’experiència indica que els boscos menys densos són menys vulnerables a les sequeres, plagues i incendis, ja que aporten més aigua disponible a les capçaleres dels rius i poden actuar com mitigadors de la reducció d’aigua disponible per efectes de l’escalfament del planeta. A Catalunya, la pitjor manera de lluitar contra el canvi climàtic és plantar arbres i augmentar la massa forestal. Les campanyes de plantació d’arbres s’haurien de limitar a zones urbanes per esmorteir les onades de calor i l’efecte d’illa de calor urbana.
El canvi climàtic no crea nous problemes, agreuja els problemes ja existents i propis de cada regió. La visió per adaptar-nos és una visió normalment molt urbana i tecnològica. Molt es parla de les ciutats intel·ligents i resilients, les smart cities, però no es té en compte que aquestes ciutats –normalment situades en la franja costanera– reben subministraments d’aigua, energia i aliments de territori endins. I podem arribar a tenir ciutats absolutament sostenibles, però el dia que hi hagi una sequera que afecti rius i conreus, aquestes ciutats intel·ligents es quedaran sense aigua per a beure ni conreus per a alimentar. Cal no confiar-ho tot a la tecnologia: el canvi climàtic no és sinó una conseqüència directa d’un model determinat de creixement i de gestió dels recursos naturals. Per tant, allò realment intel·ligent és canviar aquest model de creixement que permeti una gestió més sostenible dels recursos naturals.
