Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Bolívia més enllà de la dialèctica del cop

Sobre terreny, una crònica del que ha passat al país andí des de la nit electoral fins a la renúncia d'Evo Morales, que analitza per què s'ha arribat fins aquí i com la ultradreta ha arribat al govern, en un context de bloquejos, talls d'aigua, de gas, desabastiment d'aliments i almenys, 23 morts

Gent del districte 14 de El Alto després dels enfrontaments a la zona / China Martínez

Entre els diversos moviments socials d’esquerres de La Paz i d’El Alto, en menys de cinc dies, moltíssima gent, que no es caracteritza precisament per tenir poques eines d’anàlisi de la situació actual, ha canviat d’opinió. Gent molt polititzada, d’esquerres i combativa s’ha vist obligada a prendre partit en un context de polarització forçada perquè el país viu una situació de racisme, violència i forta tensió -inclòs dins dels moviments que comparteixen la mateixa visió política, masistes i no masistes d’esquerres. L’episodi més recent, la repressió per part de les Forces Armades de Bolívia i la policia contra la multitudinària marxa de les Federacions de Cocalers a prop de Cochabamba, quan es dirigien a La Paz. Coneguda com a massacre de Sacaba ha deixat vuit morts.

Mentrestant, Evo Morales, des de Mèxic, és incapaç de fer autocrítica de la seva gestió del país durant els últims anys, època en què va començar a fer pactes de tall neoliberal. Mentre des d’alguns sectors d’esquerres insisteixen en què no és moment de fer crítiques a Evo perquè el país pateix un cop d’Estat, des d’altres, no obliden els incendis a Chiquitania, els pactes amb l’agroindústria, el coqueteig amb la dreta i la cooptació dels moviments socials per part del Movimiento al Socialismo (MAS). A tot això, s’hi suma el “no” que va sortir en el referèndum del 21 de febrer de 2016, quan es va preguntar a la població si volia que Evo Morales i Alvaro García Linera es tornessin a presentar, i també, la sospita de “frau electoral” a les eleccions del passat 20 d’octubre, que recull un informe de l’Organització dels Estats Americans (OEA), un organisme que Morales acusa de ser un “instrument de l’imperi”. D’alguna manera, quan es recorda i s’explica l’acumulació de descontentament de la població sembla que s’estigui fent “un favor” a la ultradreta, que ja és al poder amb la proclamació de Janine Añez com a presidenta interina.

Mentre des d’alguns sectors d’esquerres insisteixen en què no és el moment de fer crítiques a Evo perquè el país pateix un cop d’Estat, des d’altres, no obliden els incendis a Chiquitania, els pactes amb l’agroindústria, el coqueteig amb la dreta i la cooptació dels moviments socials

Però la crònica dels fets des de la nit electoral a Bolívia fins a la renúncia d’Evo i les veus del carrer són molt complexes, en un moment en què la població boliviana intenta sobreviure entre bloquejos, talls d’aigua, de gas i d’aliments. “Cop o no cop. Això és que importa a la gent que no viu aquí i que veu els que succeeix amb la seva òptica acomodada. Per què no posen la vista enrere i es donen temps per entendre d’on ve tot això?”, es pregunta Ruth Alipaz Cuqui, defensora del territori i indígena quechua-tacana de la tribu Uchupiamonas, des d’un poblet amazònic de les terres baixes de Bolívia. També qüestiona que s’hagin de posicionar en un costat o en l’altre i defensa que “s’ha d’escoltar en comptes de tragar i tenir pressa per dir”. Si bé, Violeta Tamayo, de l’organització Lorci-Pan i Rosas, reconeix que hi ha molt descontentament amb Evo Morales, assegura que “el que està en curs és un cop d’estat i el nostre descontentament no el pot capitalitzar la dreta”.

Hi ha gent que vol que Evo Morales torni triomfant perquè només així es podrà arribar a la pau. N’hi ha que recorden les lluites contra la dictadura o l’octubre negre del 2003 o que no volen cap messies ni cap “cabdill”, com el moviment feminista a La Paz, i creuen en el poder de la gent per organitzar-se i decidir els rumbs. Alguna gent només vol la pau i la fi dels enfrontaments que han provocat almenys ja 23 morts. I altr pensa que Bolívia viu un moment terrible de fractura social que costarà dècades reparar.


Per què creix el descontentament

La nit del 20 d’octubre, l’òrgan electoral atura el recompte ràpid de vots en el 83% sense donar cap explicació. En aquest moment, la tendència del vot anava cap a l’habilitació d’una segona volta per l’escassa diferència entre Evo Morales i l’altre candidat, Carlos Mesa. El fet que no s’hagi aclarit des del Tribunal Electoral el perquè es para el recompte ràpid de vots, desperta susceptibilitats que venien d’un procés d’acumulació i descontentaments anteriors. Un se situa en el 21 de febrer de 2016, quan el Govern sotmet a referèndum la possibilitat d’obrir la Constitució per tal de facilitar un quart període de postulació d’Evo Morales i Álvaro García. Mes del 60% de la població diu “No” a la modificació del text constitucional amb aquest propòsit.

Protestes a La Paz demanen “democràcia” i denuncien el frau electoral. El seu símbol és la bandera tricolor |China Martínez

 

De fet, el text constitucional no es modifica i s’acata el referèndum. Però el Govern d’Evo obre una línia nova per justificar la seva postulació: sol·licita a un Tribunal Internacional ratificar la vigència de l’article 141 de la Constitució que fa referència a l’exercici dels drets polítics. Es ratifica tal vigència que garanteix l’exercici dels drets polítics de totes les persones, sense distinció. Evidentment, l’article no diu que un dret polític consisteix en repostular-se indefinidament per a ser president o vicepresident, però el Tribunal Constitucional l’interpreta i resol que “si no es permet a Evo Morales i a García Linera postular-se de nou, s’estarien violant els seus drets polítics”.

El sentiment de frau s’expressa en les consignes que es comencen a cridar al carrer per part dels més joves a partir del 21 d’octubre i fins a la renúncia d’Evo, un moviment que el candidat Carlos Mesa, i després també el líder del Comitè Cívic de Santa Cruz, Fernando Camacho, van saber cooptar

Ja s’arrossegava un sentiment de frau i una demanda de respecte del vot. De fet, aquestes seran les consignes que es començaran a cridar al carrer per part dels més joves a partir del 21 d’octubre de 2019 i fins a la renúncia d’Evo. Un moviment de “respecte a la democràcia”, que el candidat Carlos Mesa, i després també el líder del Comitè Cívic de Santa Cruz, Fernando Camacho, van saber cooptar amb una destresa magistral. En aquest moment, Evo Morales no aconsegueix el suport de les organitzacions populars bolivianes debilitades després d’anys de cooptació per part del Movimiento al Socialismo (MAS). En canvi, la dreta ho aconsegueix amb l’altre bloc de “descontents” que han viscut bé durant el Procés de canvi.

Segons Sílvia Fernández, defensora de drets humans i part de l’articulació del Moviment feminista pluridivers a La Paz, l’altre antecedent del descontentament que es palpa són les mateixes propostes dels partits polítics que es presenten a les eleccions. Començant pel MAS i acabant per la ultradreta (el partit Demòcrata Cristià), “totes sostenen un suport al model de desenvolupament neoliberal, extractivista i ultradesarrollista i coincideixen en el fet que la inversió estrangera, sense més regulació, és la que generarà aquest desenvolupament”, assegura Fernández. La gent es pregunta “què està votant” si hi ha tan poques diferències programàtiques. A més, afegeix, Fernández, Evo Morals “no proposa cap altra candidata com a líder del MAS i acumula denúncies massives de frau” els últims anys, i subratlla que el sector que li ha permès guanyar les eleccions anteriors “no és necessàriament l’obrer, popular o indígena, sinó que la classe mitjana és la que ha sumat sempre els percentatges per guanyar”. Per Raquel Gutiérrez, que va ser presa de consciència a Bolívia entre 1992 i 1997 , “Bolívia va dir no. No a la reelecció indefinida d’un règim polític de foment de l’extractivisme encara que amb retòrica antiimperialista i rígidament autoritari, tot vestint la disfressa plurinacional. Un règim polític extractivista doncs, ferotgement anticomunitari i misogin”. En aquesta línia, María Galindo de Mujeres Creando, opina que Morales està intentant aprofitar aquesta crisi política per presentar-internacionalment com “la víctima” del cop d’Estat i recuperar la legitimitat internacional i en la societat boliviana, però “podria haver resolt el conflicte molt abans i d’una manera menys dramàtica”, assegura.

Les organitzacions que estaven descontentes amb el MAS, com la Central Obrera Boliviana (COB), la Federació minera i organitzacions indígenes van demanar la renúncia d’Evo el 10 de novembre. Mentrestant, la dreta, aprofitant el descontentament, va entrar a la “casa de govern”

La cooptació i divisió de les organitzacions socials és un dels punts clau del descontentament. A partir del 2002, es va formar el Pacte d’Unitat entre les principals organitzacions indígenes i camperoles per sostenir el govern d’Evo Morales: la Confederación de Pueblos Indígenas del Oriente de Bolivia (Cidob), la Confederación Sindical Única de Trabajadores Campesinos de Bolivia, la Confederación Nacional de Mujeres Campesinas Indígenas Originarias de Bolivia “Bartolina Sisa” i juntes veïnals d’El Alto i la Conamaq (Consejo Nacional de Ayllus y Markas del Qullasuyu). Però va arribar un moment en què no tothom estava disposat a passar-ho tot per alt en nom de la “unitat” i la Cidob trenca el pacte l’any 2011. També la Conamaq. La Cidob no està d’acord amb què es doni més veu als partidaris del MAS dins de les organitzacions indígenes, i denuncien la manipulació i divisió d’aquestes per part del govern. Es creen dos Cidobs, una “pro-MAS”.

Això és el que ha anat passant amb les organitzacions socials d’esquerres al país. Totes dividides en dos (o més). Les organitzacions que estaven descontentes amb el MAS, com la Central Obrera Boliviana (COB), la Federació minera i les organitzacions indígenes van demanar la renúncia d’Evo el passat 10 de novembre. Mentrestant, la dreta, aprofitant tots els descontentaments i divisions, va entrar a la “casa de govern” sense que els massistes ni l’esquerra sortís a defensar el president quan el cap de l’exèrcit Williams Kaliman li “suggereix” que faci un pas al costat.

I amb més força que mai apareixen els pobles indígenes. Els primers, Nació Qhara Qhara que pregunten a Evo on s’ha perdut: “Pensàvem que eres el nostre germà i confiàvem en tu. Vas oblidar que som d’una cultura d’agraïment i de pau. Vam pensar que eres diferent. On et vas perdre?”. Després, els pobles indígenes Originaris i Camperols, aglutinats en la Coordinadora Nacional en Defensa de Territoris Indígenes Originaris Camperols i àrees Protegides (CONTIOCAP), publiquen un manifest dirigit a Evo Morales “i al Món”, davant el missatge de confusió causat per la seva renúncia i posant de manifest el cúmul de descontentaments. A més, apel·len a la comunitat internacional, dient que estan distorsionant la realitat a Bolívia.


De les eleccions al “cop cívic-policial”

Des que hi ha la sospita de frau, el 21 d’octubre, fins que l’OEA emet el seu primer informe preliminar el 10 de novembre, Evo Morales no compareix i el país es va encenent. L’olla de pressió que contenia tots els descontentaments acumulats contra el MAS peta del tot. Els grups de persones que des del 21 d’octubre demanaven “democràcia” continuen sortint als carrers amb la bandera tricolor, i la ciutat de La Paz respira gas lacrimogen cada tarda. La mobilitat és molt complicada a conseqüència dels bloquejos als carrers principals i la gent comença a notar que es dificulta l’arribada a la feina de la majoria de la població perquè els microbusos no poden circular. Els talls són molts però estan desorganitzats. De vegades, són famílies de classe mitjana que surten amb la bandera tricolor i tallen el seu propi carrer amb una corda. Per molts, és la primera vegada. Això sí, tenen molt clar que no volen més Evo, ni segona volta ni noves eleccions, volen que marxi. Es nota que la dreta de Mesa i Camacho ha anat cooptant el descontentament.

Amb l’arribada a la capital de Luís Fernando Camacho, president del Comitè Cívic de Santa Cruz, s’incrementa l’espiral de violència i racisme. Fou propietari de l’empresa que tenia el monopoli de la distribució de gas a Santa Cruz

De fet, a La Paz, i al país en general, s’incrementa l’espiral de violència i racisme amb l’arribada a la capital de Luís Fernando Camacho (Macho Camacho, com li agrada que l’anomenin), el President del Comitè Cívic de la ciutat de Santa Cruz, que és l’organització civil més important de la zona més rica de Bolívia. Hi arriba amb la intenció d’entregar una carta a Evo Morales en la que li demana que renunciï en 48 hores. Camacho és el primer a convocar “l’aturada cívica”, mentre l’aleshores candidat, Carlos Mesa, demana a la població que no deixi de sortir al carrer demanant “democràcia”. Camacho és advocat, empresari i accionista del grup Nacional Vida S.A (empreses vinculades al món de les assegurances, el gas i els serveis), que al seu torn, està en mans de la seva família. Camacho era el propietari de l’empresa que tenia el monopoli de la distribució de gas a Santa Cruz, SERGAS, ni més ni menys que durant vint anys (1989-2009). Es tracta d’una concessió atorgada durant els processos de capitalització i privatització pels governs neoliberals. També se’l vincula amb l’escàndol d’evasió fiscal dels papers de Panamà. Catòlic, aliat amb sectors evangèlics fonamentalistes, va arribar a La Paz prometent que faria que “Deu torni a estar al Palacio Quemado”, tot i que no es va presentar com a candidat a les eleccions d’octubre.

Protestes després de l’arribada de Camacho a La Paz |China Martínez

 

Carlos Mesa va ser president entre 2003 i 2015, just després de l’octubre negre (l’anomenada Guerra del Gas, quan l’aleshores president Gonzalo Sánchez de Lozada aprova l’exportació de gas a través de ports xilens, en un moment en què la cobertura de la xarxa de gas a Bolívia era mínima). Lozada renuncia i fuig del país rumb a Miami, després de setmanes de protestes i d’una massacre que va deixar més de 70 morts i centenars de ferits. A Mesa li toca governar el país en la seva qualitat de vicepresident.

Aquest és el panorama: mobilitzacions demanant democràcia al país, el reconeixement del frau electoral i la fi del mandat d’ Evo Morales i moviments socials dubtosos del rumb que prendrà el país preguntant-se “Y si no es Evo, qué nos queda?”, o bé afirmant “ni Evo ni Mesa” però sense cap altra proposta. Ni rastre dels massistes al carrer. A tot això, s’hi suma l’amotinament de la policia a les casernes (primer, a Cochabamba, Sucre, Tarija i Santa Cruz; després a Trinidad, Riberalta i La Paz) amb el suport del sector de la població civil que es manifestava demanant “democràcia”; l’incendi de la casa de la germana d’Evo; actes racistes, violents i misògins com el brutal atac a Patricia Arce, alcaldesa de Vinto -Cochabamba- (MAS); la mort de Limbert Guzmán, de 20 anys, també a Cochabamba durant els enfrontaments entre opositors i partidaris del president bolivià, o la violació de dues dones que venien en una caravana que va sortir de Sucre i Potosí rumb a La Paz responent a la crida de Camacho i al “No a Evo”.

Evo havia dit que esperaria l’informe de l’OEA abans de fer cap altre pas. Hores després, el comandant en cap de les Forces Armades, Willimas Kalima, “suggereix” la seva renúncia

És aleshores quan, per fi, Evo decideix comparèixer públicament i convocar eleccions el matí del 10 de novembre, després de l’emissió de l’informe preliminar de l’OEA que reporta “greus irregularitats”. L’organisme assegura que “resulta improbable estadísticament” que el president Morales aconseguís la diferència del 10% que necessitava versus el seu opositor Carlos Mesa per tal de guanyar les eleccions. Evo ja havia dit que esperaria l’informe de l’OEA abans de fer cap altre pas. Hores després, el comandant en cap de les Forces Armades, Willimas Kalima, “suggereix” la renúncia d’Evo Morales: “Suggerim al president de l’Estat que renunciï al seu mandat presidencial, permetent la pacificació i el manteniment de l’estabilitat pel bé de la nostra Bolívia”. Posteriorment, el comandant general de la Policia, Vladimir Yuri Calderón, també reclama la dimissió del mandatari: “Ens sumem a la demanda del poble bolivià de suggerir al senyor president Evo Morales que presenti la seva renúncia per pacificar el poble de Bolívia en aquests durs moment que travessa la nostra nació”.

Durant tota la tarda, els membres del govern del MAS van renunciant, un rere l’altre i de forma rapidíssima. Efecte dominó fins a arribar al vicepresident Álvaro García Linera i a Evo Morales. Ambdós compareixen públicament i fan un repàs de totes les conquestes socials aconseguides durant aquests 13 anys, 9 mesos i 18 dies de mandat. Cap autocrítica. Morales denuncia un “cop cívic, polític i policial” instigat per “grups oligàrquics que conspiren en contra de la democràcia”.

Vigílies als carrers de Bolívia |Marta Molina

 

A primer cop d’ull, tot fa olor de “cop” orquestrat per la dreta empresarial fonamentalista i racista de Bolívia contra la gent i les organitzacions socials que han estat part del procés de canvi d’Evo. La nit del 10 comencen els saquejos a botigues, hi ha talls d’aigua, sobretot a El Alto, i la gent comença a tenir por d’una rebel·lió violenta. El dia 11, el veïnat de La Paz s’organitza per barris i fan fogueres i vigílies per, segons diuen, “protegir casa seva dels violents”. El racisme surt de les clavegueres i la gran majoria expressa que té “por que baixin els d’El Alto”. Aquella nit ningú baixa en massa a La Paz. Són les mateixes ombres dels veïns el que provoquen el toc de sirenes avisant “que ve algú”. Por de les seves pròpies ombres, por dels veïns que no coneixen. Fins avui, continuen algunes portes d’edificis de La Paz folrades de cartó per evitar trencadisses i contenidors situats enmig del pas que recorden les barricades veïnals.

Després de la renúncia del President Evo Morales, del Vicepresident Álvaro García Linera, del President de la Cambra de Diputats Víctor Borda i de la presidenta del Senat Adriana Salvatierra, Jeanine Áñez, vicepresidenta segona del senat, anuncia que estaria disposada a assumir provisionalment la presidència de país, d’acord amb la línia de successió constitucional per convocar noves eleccions. Aquest mateix dia, convoca l’assemblea legislativa però els membres del MAS al Parlament no s’hi presenten (encara comptaven amb una majoria de dos terços a la cambra). Evo Morales marxa a Mèxic protegit pel govern d’Andrés Manuel López Obrador (AMLO).


La gran marxa d’El Alto

El 12 de novembre, “els d’El Alto” baixen. Ara sí. I en massa. Es tracta de la primera marxa multitudinària que arriba a La Paz després de les eleccions d’octubre. Tots porten la Whipala, la bandera dels pobles indígenes, i demanen respecte a la seva gent i als símbols que els representen (recordem que, setmanes abans, policies havien cremat la whipala). Volen tornar la dignitat a la bandera i al seu poble, que ha estat acusat dels actes vandàlics del 10 i 11 de novembre. També rebutgen que Añez sigui la presidenta interina, ja que acumula una història de menyspreu contra els pobles indígenes i camperols. Li exigeixen, en el plec de demandes de la manifestació, que demani perdó i que no prengui possessió. És una marxa de memòria, dignitat i respecte, on hi ha persones de diferents tints polítics que surten juntes perquè no volen retrocedir en els drets conquistats i estan fartes de ser titllades de violentes.

El 12 de novembre, ‘els d’El Alto’ baixen. Ara sí. I en massa. Es tracta de la primera marxa multitudinària que arriba a La Paz després de les eleccions d’octubre. Tots porten la Whipala, la bandera dels pobles indígenes

Moltes se senten estafades per les irregularitats demostrades en el procés electoral; algunes, abandonades per Evo i altres, traïdes i indignades per les polítiques dutes a terme en els últims anys o la seva voluntat de perpetuar-se en el poder -en comptes de deixar que altres poguessin ser també líders del MAS. Dones de pollera amb els seus aguayos carregant wawuas (nadons) o menjar, gent gran, molt gran, marxant al ritme dels joves i deixant clar que no faran ni un pas enrere en les seves conquestes socials que “no els les ha regalades ningú”. “El Alto està present”, coregen. No estan disposades a desaparèixer de nou.

Marxa 12 de novembre a La Paz |China Martínez

 

Es tracta d’una marxa autoconvocada, al marge del moviment veïnal (FEJUVES) i social del que formen part (profundament dividit durant els últims anys d’Evo Morales) i també de qui hagin votat. Al final de la marxa, s’uneixen grups declaradament massistes i criden consignes pel retorn d’Evo. Els primers manifestants insisteixen que ells són independents i intenten separar de la marxa els partidaris de Morales i els xiulen.

Però aquella nit, després de la marxa, Añez es converteix en presidenta interina del país amb una escena inesperada: surt al balcó presidencial acompanyada de les forces armades, dels dos representants dels comitès Cívics de Santa Cruz i de Potosí (Camacho i Pumari) i amb la bíblia sota el braç i la whipala en mans de Camacho, entre crits de “sí se puede”, “sí pudimos” i proclamant solemnement que “la Bíblia ha tornat a Palau”. Una escena que dóna peu a la confirmació del “cop d’estat cívic-policial-militar” i crispa els ànims de molta gent que comença a recordar, entre llàgrimes i tensió, l’època de la dictadura.

Violeta Tamayo, de l’organització Lorci-Pan i Rosas –que mai ha donat suport polític al MAS– assegura que “s’està consolidant un cop cívic-militar que no es pot deixar passar”. “És cert” -continua Tamayo- “que ha estat el MAS que ha lliurat els moviments socials a la dreta i que ha fugit covardament, i ara els que enfrontarem aquesta dreta feixista que està pujant, a aquesta dreta que també el govern ha afavorit amb polítiques econòmiques pro-capitalistes, serem els que sempre hem combatut als carrers”. Adriana Guzmán, aymara i membre de les Feministes antipatriarcales, comparteix amb Tamayo que, “sens dubte, ha estat un cop d’estat”. Per Guzmán, en primer lloc, “perquè s’ha buscat la desestabilització social i política, s’han articulat grups universitaris, paraestatals, paramilitars, grups feixistes i racistes que ja hi havia des del 2008, com la Unió Juvenil Cruceñista. Sembrar el terror, desestabilitzar políticament, és la primera característica del cop”. En segon lloc, per “haver-se aliat amb la policia que s’amotina i també haver convocat els militars que se sumen suposadament a defensar el poble“. Guzmán denuncia que el poble que es defensa és el que encapçala Camacho. “Totes aquestes són les característiques d’un cop, que s’evidencia quan en comptes que entri Carlos Mesa al Palau de Govern després de la renúncia d’Evo, puja al balcó Luís Fernando Camacho, representant dels empresaris, de l’Església i del pitjor fonamentalisme de país”, conclou.

Violeta Tamayo, de l’organització Lorci-Pan i Rosas, denuncia que “el MAS ha lliurat els moviments socials a la dreta i ha fugit covardament. Els que enfrontarem aquesta dreta feixista som els que sempre hem combatut als carrers”

El 14 de novembre, Janine Añez comença a formar gabinet amb persones d’ultradreta i se succeeixen les manifestacions arreu del país en favor d’Evo Morales. Des de l’inici de les mobilitzacions, ja hi havia 12 morts al país, i la tarda de divendres 14 maten vuit persones més a Sacaba (Cochabamba) en una operació conjunta entre les Forces Armades de Bolívia i la policia, que actuen contra una manifestació massiva de cocalers.

Mentrestant, alguns veïns i veïnes d’El Alto decideixen organitzar-se en comitès de barri de forma independent. D’altres, com la Karen, del Distrito uno, explica que alguns veïns han estat obligats a sortir a manifestar-se i a posar la whipala al balcó i han decidit fer fogueres al seu carrer per protegir-se. “Les fogueres almenys ens serveixen també per intercanviar opinions sobre el que està passant”, continua Karen. “El Alto era àmpliament massista i ens vam unir en les lluites de 2003 -realment, tota una ciutat en contra d’un sistema- i ara estem dividits: els que tenen ànim d’autoorganitzar-se, els que volem que la presidenta Añez convoqui eleccions i els massistes convençuts”, lamenta.

Segon Parlament de les dones a Bolívia |Marta Molina

 

Al centre de La Paz ha tingut lloc ja el Segon Parlament de les dones dins d’una sala de cinema al barri de Sopocachi. Són diversos grups feministes que s’han acollit a la idea de l’activista Maria Galindo de fer un parlament només de dones, amb propostes pluridiverses que ajudin a recompondre el país. Les feministes pluridiverses articulades en bloc declaren que “no faran ni un pas enrere” davant l’onada feixista que tenyeix el país amb el govern interí d’Añez i que estaran vigilants. Exigeixen la convocatòria immediata d’eleccions i la retirada de les Forces Armades dels carrers. La feminista Silvia Rivera Cusicanqui va reivindicar “la política del silenci davant l’excessiva saturació discursiva”. Cusicanqui no creu en les dues hipòtesis que s’han plantejat: “ni amb el triomfalisme de què amb la caiguda d’Evo hem recuperat la democràcia, ni amb la segona hipòtesi de cop d’Estat, que em sembla si simplement vol legitimar tot el govern d’Evo Morales i els seus moments de degradació”.

Des del Segon Parlament de les dones, les feministes pluridiverses articulades declaren que “no faran ni un pas enrere” davant l’onada feixista que tenyeix el país amb el govern interí d’Añez i que estaran vigilants

Partidaris d’Evo Morales continuen arribant a La Paz d’arreu del país i els bloquejos de carreteres, aliments i gas s’agreugen i es comença a notar a la capital. A Cochabamba, la forta repressió a la manifestació dels cocalers (partidaris d’Evo) per part de l’exèrcit i la policia ha provocat vuit morts que se sumen a les dotze persones que han perdut la vida des de l’inici de les mobilitzacions. S’accentua la fractura social entre la gent. “Temem que reparar això ens costi 56 anys més”, lamenta un dels líders que es va mobilitzar durant la guerra de l’aigua a Bolívia. Segons un últim balanç de la Comissió Interamericana de Drets Humans (CIDH), s’han registrat 23 morts a tot el país. La Comissió denuncia el “greu” decret del govern interí que autoritza els militars a controlar l’ordre públic, alhora que els eximeix de responsabilitats penals.

Articles relacionats