És sabut que l’organització sindical ha estat fonamental per reivindicar els drets de la classe treballadora. Ningú pot sostenir el contrari. No obstant això, a aquest enunciat li falta precisió: de quina organització sindical estem parlant? Qui integra aquest grup relativament abstracte que anomenem la classe treballadora?
Històricament, les persones que exercim activitats feminitzades, com és el cas del treball de la llar, la neteja i les cures, hem estat excloses de la classe obrera com a concepte estructurat sobre la base d’un individu abstracte i universalitzat que es correspon amb un home que treballa de manera remunerada en l’esfera pública. Aquests debats no són contemporanis, sinó que hi ha una llarga bibliografia respecte a la desavinença entre el moviment obrer i el moviment feminista i respecte a com les lluites de les dones sempre han estat un problema de segona per a la classe treballadora hegemònica. Si a això li sumem que existeix una clara divisió, ja no sols sexual sinó racial del treball, els debats que hem de tenir com a classe treballadora i com a organitzacions sindicals s’han d’actualitzar encara més.
Les treballadores de la llar hem trucat moltes portes, però no hem obtingut respostes per part dels sindicats tradicionals. Aquests han desestimat –i, per què no dir-ho, moltes vegades deslegitimat– els nostres interessos com a treballadores, per no encaixar amb l’estereotip desitjat, per estar duent a terme una labor percebuda com de menor importància, per estar en l’economia submergida i per no tenir papers. Els mateixos fonaments dels sindicats tradicionals ens exclouen, perquè els seus fonaments han estat construïts considerant les situacions, interessos i necessitats que afecten només una part de la població.
Els mateixos fonaments dels sindicats tradicionals exclouen a les treballadores de la llar i de les cures, perquè els seus fonaments han estat construïts considerant les situacions, interessos i necessitats que afecten només una part de la població
Ja ho han dit les teòriques i activistes feministes, i nosaltres ho anem sostenint des de fa més de deu anys, quan va néixer Sindillar: el treball de cures ha estat la condició de possibilitat de l’existència de l’esfera pública. Les teories marxistes tradicionals s’han oblidat de contar la meitat de la història: cuidar la vida és fonamental per a l’existència del sistema capitalista. Les dones, i sobretot les dones pobres i racialitzades, hem hagut de carregar amb tot aquest treball de manera gratuïta, invisibilitzada i sense cap mena de reciprocitat.
Encara avui, després de tants anys de reivindicació feminista, els sindicats hegemònics no han sabut llegir la meitat de la història oculta. La prova més clara del seu fracàs amb relació als sectors feminitzats i racialitzats, és el fet que les dones hem hagut de crear el nostre propi espai d’organització sindical. Des dels marges ens hem unit per resoldre de manera autònoma el que no aconseguim a través dels sindicats ja constituïts. Però la transformació ha estat encara més profunda: nosaltres hem sabut veure la importància de transcendir les demandes clàssiques sindicals per treballar també per una millora en les nostres condicions de vida. Els espais d’autocura i de cures col·lectives són centrals en el nostre quefer sindical i la lluita pels papers per a totes i tots forma part de les nostres demandes com a treballadores.
Des d’aquest lloc, sostenim la urgència de la revisió feminista i antiracista de les bases sindicals clàssiques. En aquest sentit, els sindicats de dones migrades hem vingut a trencar el pacte patriarcal i colonial que encara sembla existir en aquest àmbit, demostrant que la lluita sindical pot canviar cap a maneres més àmplies, justes
i democràtiques de fer.
