Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat
SUBSCRIU-T'HI FES UNA DONACIÓ

Carraixet, cinquanta anys de música en valencià i feminisme en família

Parlem amb les germanes Mari i Vanessa Giner, membres de l’històric grup valencià Carraixet. Fundat a Tavernes Blanques, seguint la tradició de les rondalles de l'Horta Nord, el grup ha evolucionat sempre amb les diverses generacions de la família Giner com a nucli, i amb la defensa de la llengua pròpia, la consciència feminista i l'antifeixisme com a identitat. En 2022 la formació ha celebrat els cinquanta anys d’activitat, amb un nou disc, 'Carraixet 50 anys' que presenten aquest 18 de desembre al Teatre Principal de València

La formació actual de Carraixet, amb les germanes Vanessa, Mari, Miryam i Eva Giner i Carme, filla de Mari / Arxiu

Allà pels anys vuitanta, una família de Tavernes Blanques (l’Horta Nord) anava curta d’espai a casa. Quatre germanes i un germà, totes estudiants de música, s’havien de repartir les estances per a poder practicar tranquil·lament amb l’instrument durant l’època d’exàmens del conservatori. “Si t’alçaves de matí, encara aconseguies una habitació, però si no, potser et tocava el bany, i només en teníem un!”, explica rient Vanessa Giner, la més jove de la família. “No ho podíem evitar, era l’ambient que es respirava a la nostra casa. Tenim la música a l’ADN” afegeix Mari Giner, la major. Totes dues, junt amb les seues germanes Miryam i Eva, i també Carme, la filla de Mari, són les components actuals del grup de música en valencià Carraixet, que aquest any 2022 ha fet cinquanta anys. Per a celebrar-ho, han llançat un nou disc, Carraixet 50 anys, que presentaran al Teatre Principal de València aquest diumenge 18 de desembre. Dies abans de la cita, ens reunim amb Mari i Vanessa Giner per a parlar de com aquest darrer treball condensa els pilars bàsics d’un grup amb cinc dècades d’història.

Un d’aquests pilars fonamentals ha estat, sens dubte, el compromís amb la llengua. Els orígens de Carraixet es remunten a una rondalla fundada per Lleonard Giner, pare de Mari i Vanessa, en 1971, a Tavernes Blanques. Comboiat per Rafa Arnal, un company de la rondalla, van decidir-se a començar a cantar en valencià i naixia així Carraixet 72. “A partir d’aquell moment, tot eren prohibicions”, explica Mari Giner. Les pressions constants de la censura van fer que el grup es dissolguera temporalment, fins a l’any 1975, en què van reaparèixer ja sota el nom escurçat de Carraixet.


Jugar-se la pell per cantar en valencià

Cantar en valencià, però, mentre moria una dictadura criminal i s’encetava una democràcia dubtosa, no era gens fàcil. Amb l’anomenada batalla de València com a teló de fons, amb la dreta atiant l’anticatalanisme per a debilitar els governs d’esquerres al País Valencià, pujar a un escenari a actuar en la llengua pròpia comportava el risc de fer-hi la pell. S’hi sumava l’activisme del grup a favor del socialisme i l’autonomia; tot plegat el convertia en diana per a una ultradreta que escometia els seus atacs amb total impunitat. “No sabies què podia passar –explica Mari–, en alguns pobles ens feien boicot, ens van arribar a llançar objectes mentre tocàvem… Per a mi, la pitjor experiència va ocórrer a Almàssera, quan membres de Fuerza Nueva van arribar a pujar a l’escenari i a atacar el nostre pare amb una navalla. I jo, mentrestant, tocant la muixeranga, tremolant” afegeix amb un riure nerviós, tot recordant l’incident.

El primer germen del grup va ser fundat per Lleonard Giner i Rafa Arnal en 1972, a Tavernes Blanques (l’Horta Nord) |Arxiu

 

El 9 d’octubre de 1979, Carraixet seria objecte d’un atac amb intencions brutals. Durant una actuació que tenia lloc a la plaça dels Furs de València després de la manifestació de la Diada del País Valencià, un ciutadà va advertir com uns individus manipulaven algun objecte per davall del furgó del grup. En aquell moment, a l’interior hi havia Vanessa Giner, de només 4 anys, i sa mare, Carmen. L’actuació es va suspendre perquè els artificiers identificaren i desactivaren els explosius, però el públic assistent, ben nombrós, s’hi va quedar a mostrar suport al grup. El documental La bomba Carraixet (2020), d’Helena Sànchez Bel, reconstruïa els fets que van estar a punt de fer que la família Giner abandonara els escenaris. “Els meus pares volien deixar-ho estar, però nosaltres els vam suplicar que continuarem actuant… Érem ja jovenetes i els vam convèncer –explica Mari Giner–. Però així quedà la cosa. No hi va haver cap investigació. Tot va quedar silenciat. I ens ho vam prendre al final com una anècdota més”. Les germanes reconeixen que la realització del documental els va obrir els ulls davant la magnitud de l’assumpte. “Ací es veu la importància de la memòria històrica, perquè si les coses no es resolen, queden en l’oblit i arribem a normalitzar fets molt greus” assenyala Vanessa.


Masclisme davant i darrere dels escenaris

“I tot el que vam viure, a més, travessat pel masclisme”, puntualitza la menor de les Giner amb vehemència. Tot i que ambdues somien que arribe el moment en què un grup compost només de dones no siga cap novetat en el panorama musical, indiscutiblement la consciència feminista de Carraixet és un altre dels seus trets definitoris.

 

A la repressió política experimentada al llarg de la seua història, en el cas de les components de Carraixet s’hi afegia la de gènere, que va anar creixent a mesura que deixaven de ser “xiquetes que feien gràcia” i esdevenien músiques damunt l’escenari, de les poques que hi havia en aquells moments. Els insults que rebien des del públic pel fet de ser dones, valencianistes i, a més a més, atrevir-se a tocar instruments tradicionalment entesos com a “masculins”, com el fiscorn o la trompeta, es complementaven amb les burles que experimentaven per part de companys d’actuació o formació. “A la nostra mare ja no la van deixar ser música. Ella volia tocar la trompeta i el mestre li va dir que se n’anara a la cuina”, ens conta Mari Giner. “I a nosaltres ens van intentar fer el mateix. Es reien de nosaltres i, és clar, això t’anava minant l’autoestima. No sabíem posar-li nom al que passava i érem vulnerables”.

Certes formes de discriminació més obvis han quedat avui bandejades, però el masclisme continua trobant subterfugis per a fer-se sentir. “No et poden dir ‘ves-te’n a la cuina’, però sí que poden no programar-te enlloc, o només fer-ho en sales menudes”, relata Vanessa Giner

A poc a poc, el menyspreu i els atacs verbals que rebien van empènyer-les a abandonar els instruments i fer només de vocalistes en les actuacions. La mare s’adonà del que estava ocorrent i ben prompte va revertir la situació: “Un dia ens agafa per banda i ens diu ‘es pot saber què feu, tota la vida estudiant música i ara no toqueu?’” recorda Vanessa. “Però això ens va passar perquè érem molt jovenetes. Ara tenim consciència feminista, n’hem après. Ens dona igual el que ens vulguen dir”.

Sobre si l’univers musical continua sent un espai hostil per a dones músiques, les germanes Giner tenen una visió realista i matisada, pròpia de qui ha picat pedra per a fer-se lloc. Certs insults, comentaris i formes de discriminació masclista més obvis han quedat, en general, bandejats, però el masclisme continua trobant subterfugis per a fer-se sentir. “No et poden dir ‘ves-te’n a la cuina’, però sí que poden no programar-te enlloc, o només fer-ho en sales menudes, o a hores en què no hi anirà ningú” comenta Vanessa Giner, que emfatitza que aquestes actituds no provenen només de sectors conservadors, sinó també des d’altres suposadament d’esquerres. Declarar-se obertament feministes els ha tancat més d’una porta en una indústria sovint incòmoda amb els discursos incòmodes.

Amb Mari i Vanessa Giner vam parlar de com el darrer treball condensa els pilars bàsics d’un grup amb cinc dècades d’història |Susanna Ligero

 

D’altra banda, consideren que la revifada del moviment feminista dels últims anys ha fet aflorar un context més favorable a la promoció i el reconeixement de dones artistes en diversos àmbits, però tant la indústria cultural com les institucions públiques encara cauen en dinàmiques anquilosades. “Cal comptar amb grups de dones sempre, no només instrumentalitzar-nos per al 8M o el 25N. Nosaltres som professionals de la música i treballem tot l’any”, assenyala Vanessa. “Hem notat canvis positius en aquest sentit, és clar, però després de deixar-nos-hi la pell”. Les dues germanes valoren el fet que, malgrat tot, les noves generacions compten amb referents de dones a dalt de l’escenari. “Les meues germanes van ser les meues referents –explica Vanessa– però dones com ma mare no en van tindre. Ho tenien tot en contra per a ser músiques”, remarca.


Tres generacions de música en llibertat

Malgrat els atacs del feixisme, els entrebancs del patriarcat o les crítiques dels sectors musicals més puristes, “sempre hem fet el que ens ha donat la gana”, afirma Mari Giner de forma contundent. En els orígens del grup, Mari i el seu pare, Lleonard Giner, juntament amb Rafa Arnal, van visitar molts pobles del País Valencià a la cerca de cançons populars, que enregistraven en gravadores amb la col·laboració del veïnat. Després, les arranjaven per a difondre-les a través de concerts i discos. D’aquesta manera, Carraixet va jugar un paper fonamental en la recuperació del patrimoni musical valencià, una de les tasques de les quals se senten més orgulloses les seues continuadores. No obstant això, les inquietuds musicals de Carraixet prompte van anar més enllà del folk.

En els seus anys d’existència, Carraixet ha cantat també cançons de rock i soul (en valencià), ha col·laborat amb artistes en altres llengües o ha fusionat estils musicals, apostes creatives que no sempre han sigut ben rebudes, però que elles han gaudit i viscut com a imprescindibles. “Nosaltres som músiques, necessitem experimentar amb altres estils” explica Mari. “Imagineu un grup de cinquanta anys que sempre faça el mateix. No hi haguérem arribat!”. La innovació l’han duta fins i tot a les lletres de les cançons populars, amb les quals sovint juguen per a evitar missatges de contingut masclista, entre d’altres. “La música popular és una ferramenta per a parlar del temps en què vius” argumenta Vanessa, “no té massa sentit perpetuar missatges que ens perjudiquen”.

“Volem ser les dones ‘ueletes’ que pugen a l’escenari, igual que els Rolling Stones, i que canten en valencià. Ens mereixem aquest espai. El nostre llegat és la música i aquest grup, i els nostres fills i filles el tenen a la seua disposició, si el volen”

Així, Carraixet arriba al disc Carraixet 50 anys, que reivindica el compromís del grup amb la llengua, la lluita feminista i la llibertat creativa, arranjat amb la passió per la música i la força dels vincles familiars. El disc, coproduït pels músics Tere Núñez i Nacho Mañó, conté una cançó en homenatge al pare del clan, Lleonard Giner, que va faltar en 2005 mentre preparaven “Guspira”, àlbum que veuria la llum en 2008. La pèrdua va resultar molt traumàtica per a la família, que fins ara no s’havia vist amb cor de llançar un altre treball. Mari, ja en aquell moment, va esbossar unes poques línies d’una peça per a homenatjar el pare, però no va ser capaç de traure-la endavant. Anys després, ha pogut culminar-la: “Ha estat molt emocionant, aconseguir-ho després de tant de temps, i n’estic molt pagada”, explica. “Gràcies a la tecnologia, a més, hem recuperat el so de la bandúrria del meu pare, i incloure-la a la seua pròpia cançó. Això no és només un disc, és un sentiment”.

Tant Mari com Vanessa Giner com la resta de components de Carraixet esperen amb gran expectació el concert del dia 18 de desembre, que anuncien ple de sorpreses i col·laboracions amb altres artistes del món de la música. Entre ells, els seus fills i filles. Sobre el futur del grup, la generació actual té clar que encara els queda corda. “Volem ser les dones ueletes que pugen a l’escenari, igual que els Rolling Stones, i que canten en valencià. Ens mereixem aquest espai” afirma Vanessa Giner, ben convençuda. “I pel que fa a una tercera generació de Carraixet… Nosaltres no som unes persones riques. El nostre llegat és la música”.

Articles relacionats

Donacions

Fes una donació

FES UN DONATIU