El cas Alves ha tingut un seguiment comunicatiu sense precedents. No passa cada dia que es jutgi per violència sexual una celebritat. I és que aquest judici constituïa un pols de poder entre una víctima anònima i un heroi esportiu.
El cas Alves reflecteix els fruits de la mobilització entorn del cas de la Manada, a partir del qual es van interpel·lar els tribunals sobre la seva obligació de diligència deguda en la manera d’investigar, jutjar i decidir, i sobre l’obligació de retre comptes. El cas Alves demostra que un estàndard de bon fer judicial és possible i que, per tant, es podria exigir en tots els judicis.
Un primer aspecte rellevant del cas és el de la protecció de la intimitat de la perjudicada, obligació que es va reforçar amb la llei del sí és sí. Després del nefast precedent del cas de la Manada, els tribunals i els mitjans de comunicació semblen haver après la lliçó. La sentència del cas Alves esmenta que la noia inicialment no volia denunciar els fets per evitar l’exposició mediàtica i reconeix la revictimització que suposa travessar un procediment judicial. Per a protegir-la, va acordar la celebració del judici a porta tancada i la distorsió de la veu i de la imatge de la noia.
Un segon aspecte destacable de la sentència és que té vocació de transcendència social, atès que va més enllà de la resolució del cas concret i efectua diversos posicionaments interpretatius rellevants sobre les violències sexuals que reflecteixen com la perspectiva de gènere ha anat impregnant els tribunals.
La sentència del cas Alves esmenta que la noia inicialment no volia denunciar els fets per evitar l’exposició mediàtica i reconeix la revictimització que suposa travessar un procediment judicial
El tribunal es mostra crític amb el que considera una voluntat d’ingerència de la llei del sí és sí, esmentant que aquella mai va tenir el poder de modificar els criteris de valoració de la prova en els delictes sexuals i que la seva aprovació mai va suposar instaurar una presumpció de veracitat de la víctima o que la seva declaració hagués de prevaldre per damunt de la de l’acusat. Malgrat la crítica a la llei, la sentència s’alinea amb els seus postulats, afirmant que les agressions sexuals no exigeixen que es doni una reacció heroica de la víctima ni l’existència de lesions, i que la conducta prèvia de la noia, inclús si s’hagués donat una certa aproximació, mai podria ser interpretada com un xec en blanc. La sentència remarca que el consentiment sexual és revocable i delimitat a cada pràctica sexual, referint-se a la definició de consentiment sexual de la llei catalana de violència masclista 17/2020, que és l’única que conté aquest grau de concreció.
Sobre la prova que justifica la condemna, el tribunal conclou que la declaració de la perjudicada va ser persistent en el temps i concloent sobre els elements essencials dels fets i que, alhora, venia recolzada per altres proves com gravacions, declaracions de policies, empremtes, documents mèdics sobre la lesió del genoll i informes forenses psicològics de la noia. Per altra banda, si bé el jugador tenia dret legal a no declarar, el tribunal pren en consideració que canviés la versió dels fets en diferents ocasions.
Malgrat la crítica a la llei del sí és sí, la sentència s’alinea amb els seus postulats, afirmant que les agressions sexuals no exigeixen que es doni una reacció heroica de la víctima ni l’existència de lesions
Resulta particularment pedagògic l’anàlisi que la sentència fa de la credibilitat del relat de la noia, abordant diversos aspectes en base als quals se sol qüestionar el relat de les perjudicades. En primer lloc, la sentència destaca que la perjudicada no tenia gens d’interès espuri en la denúncia, i que aquest procediment li ha comportat més victimització que beneficis. La sentència també recalca que és habitual que després dels fets, les víctimes reaccionin negant o dissimulant els fets fins que no es troben en un espai de seguretat i que el relat que poden oferir pot ser desestructurat, oscil·lant i fins i tot pot ometre aspectes rellevants, sigui per vergonya o perquè emocionalment encara no s’han pogut processar.
Seguint amb l’anàlisi del relat de la víctima, la sentència analitza els motius que explicarien que el relat sobre el moment previ a l’agressió xoqués amb el contingut de les càmeres de seguretat de la discoteca. Per a això, el text judicial aborda una realitat ben dura, i és que l’estesa creença social de què si una dona s’ha col·locat en una situació de risc, ni serà creguda ni mereix la protecció del sistema és tan poderosa que pot arribar a activar mecanismes d’autoprotecció de les dones, com el de l’autocensura sobre aspectes de la seva conducta que percebi que han pogut facilitar la comissió de l’agressió. Aquest és el cas de la sentència, en què la víctima inicialment no volia denunciar perquè havia entrat voluntàriament en el cubicle annex al reservat.
Pel que fa a la reparació del dany, la sentència no ha hagut de justificar la fixació de l’import de la indemnització, atès que abans del judici l’acusat va consignar els 150.000 euros reclamats per la perjudicada, però sí que expressa que els danys són irreparables. La Fiscalia i l’acusació rebutjaven que s’apliqués l’atenuant de reparació del dany, en part per la conducta revictimitzadora del jugador després dels fets. Finalment, el tribunal de forma contradictòria amb el seu propi raonament, aprecia l’atenuant simple, no qualificada com demanava la defensa, perquè aquell pagament no va suposar un gran esforç econòmic pel jugador.
Aquesta sentència llança un missatge contra la impunitat que donarà la volta al món: fins i tot els intocables han començat a caure
El punt més dèbil de la sentència és el de la justificació i la fixació de la pena. Sobre aquest extrem tan rellevant, la sentència no desplega cap esforç argumental. Inclús partint del llindar mínim de la pena, rebaixat per la llei del sí és sí i existint l’atenuant de reparació del dany, es podria haver fixat una pena més proporcional amb la gravetat dels fets. El fet de passar dels nou i dotze anys de presó sol·licitats per la Fiscalia i l’acusació, als quatre i mig imposats per la sentència ha generat una percepció general de fracàs i de què l’estatus econòmic d’una persona segueix sent determinant en el resultat d’un judici.
Més enllà de la comprensible indignació inicial vers la pena imposada, fora bo reflexionar sobre el fet que el valor de les sentències prové sobretot de les contribucions conceptuals i interpretatives que contenen i de la reparació que fan de la perjudicada. Llegir la sentència del cas Alves com una derrota, passa per no saber veure la dificultat tècnica d’assolir una condemna en un cas com aquest, que probablement uns anys enrere, ni tan sols hagués arribat a judici. I també passa per no saber veure com les reivindicacions feministes estan aconseguint la històrica fita de canviar la pràctica dels tribunals. Aquesta sentència llança un missatge contra la impunitat que farà la volta al món: fins i tot els intocables han començat a caure.
