El 15 de febrer del 2015, un grup de veïnes del barri barceloní de la Sagrera entraven a l’última fàbrica industrial que quedava dempeus al barri. Armats amb escombres i amb la convicció que els espais es recuperen a base d’organització, començaven a netejar dècades d’abandó. “Van sortir més de cent camions de runa”, recorda Jorge Sánchez, coordinador del projecte que va acabar sorgint d’aquella operació neteja, la Nau Bostik. Deu anys després, aquella fàbrica de cola per a sabates s’ha convertit en un dels equipaments autogestionats més singulars de Barcelona. Cent vint persones hi treballen cada dia, una quinzena d’entitats hi tenen la seu
i milers de persones del barri l’han fet seva.
Enguany la Bostik celebra el seu desè aniversari, però ho fa en peu de guerra. Tal com explica Sánchez, l’actual govern municipal del PSC els ha tancat totes les portes: “Hem demanat reunions i no ens reben. No tenim interlocució amb el consistori –denúncia–. La resposta informal que ens arriba des del Districte és clara: que la Nau Bostik no els agrada”.
L’any 2015 era un moment especialment interessant a Barcelona. S’estava digerint l’onada del 15M i molts dels projectes assemblearis que hi van aflorar s’estaven convertint en opcions amb repercussió política creixent: Podem, Barcelona en Comú, la CUP… “Moltes d’aquestes assemblees, trobades i debats es feien aquí, a la Bostik”, recorda Sánchez. L’espai es va projectar des del primer moment com un lloc singular: autogestionat, sense finançament públic, arrabassant una finca a l’especulació immobiliària.
L’equip gestor de la Bostik explica que amb el temps han entès la importància del diàleg amb les entitats del barri, perquè “al principi érem una mica endogàmics”
Tres mesos després d’entrar-hi, el 15 de maig, Barcelona en Comú guanyava les eleccions municipals. “Al principi els Comuns van dir: què fem amb aquesta gent? I no teníem molt clar què érem, érem molt novells”, diu el coordinador de l’espai, rient. Però van fer una estratègia comunicativa intel·ligent: La Vanguardia, TV3, Catalunya Ràdio… “En 24 hores estàvem a la primera plana”, recorda Sánchez. A poc a poc, van anar parlant amb Laia Ortiz, llavors tinent d’alcaldia de l’Ajuntament, i van arribar a un pacte no escrit: “Nosaltres ho anirem posant tot conforme amb la normativa, però doneu-nos temps. I de música només en farem a l’última nau, la que no toca al veïnat”, explica Jorge Sánchez, que assegura que, durant els dos mandats d’Ada Colau, la convivència va ser tranquil·la.
Arrabassar el patrimoni industrial a l’especulació
La història de la Bostik s’emmarca en un context més ampli, la destrucció del patrimoni industrial barceloní. Al segle XIX, la Sagrera, Sant Martí de Provençals i el Poblenou conformaven el que es coneixia com “el Manchester del sud d’Europa”. Fàbrica rere fàbrica, va créixer un teixit productiu que va ser sistèmicament arrasat durant les transformacions urbanes lligades als Jocs Olímpics i el Fòrum 2004. “En altres països d’Europa hi ha sensibilitat pel patrimoni industrial. Però aquí no existeix –lamenta Sánchez–. Les úniques fàbriques que queden a Barcelona són les que s’han aconseguit per lluites veïnals o privades”. La Bostik, denominació que fusionava Boston i Stick (adhesiu en anglès), va ser l’última de la Sagrera que va operar. La fàbrica, construïda als anys seixanta, produïa cola per a la indústria de les sabates. Quan va tancar, el 2006, el seu destí semblava escrit. Enderroc i especulació immobiliària.
Però Xavier Basiana, impulsor també de la Nau Ivanow –una “fàbrica de creació” instal·lada també en un recinte fabril de la Sagrera– va tenir la idea de trucar a la Llave de Oro, la immobiliària propietària de l’espai. “Nosaltres vam pensar que ens dirien que no i que duraríem tres mesos”, reconeix Sánchez. La resposta, sorprenentment, va ser que sí. La lògica era senzilla. Per a la propietat, en aquell moment la finca era un punt de gestió complicada del barri, amb gent que entrava a endur-se material o per a ús de gent que patia addiccions. Preferien que algú en tingués cura abans que invertir-hi en seguretat. A canvi de pagar l’IBI i els consums, la immobiliària va comunicar a Basiana que en fes l’ús que en volgués, mitjançant un contracte de comodat (que estableix la cessió gratuïta d’un immoble a canvi de fer-ne ús).
Aquí rau un altre factor fonamental per entendre com la Nau Bostik ha pogut esquivar la pressió immobiliària: el terreny està afectat pel pla urbanístic de l’estació de la Sagrera. “La Llave de Oro sabia que aquí no podia construir pisos. Però ho va comprar esperant que algun dia vinguin i els ho comprin o els donin els mateixos metres a un altre lloc”, explica el coordinador. És a dir, especulació subtil, a llarg termini.
“La Nau Bostik no té finançament públic, zero patatero”, diu contundent Sánchez. Ha sobreviscut tota una dècada amb un model híbrid que combina les quotes de les entitats residents amb lloguer d’espais per a rodatges audiovisuals i per a esdeveniments privats. “Alguns de nosaltres veníem de la indústria audiovisual. Les productores paguen per fer anuncis, cinema o videoclips en aquestes naus tan grans. Amb això financem tota la part cultural que no dona diners en si mateixa”, detalla Sánchez.
Aquest model d’autofinançament ha permès les impulsores de la Bostik mantenir la independència política i confegir una programació cultural accessible i gratuïta per a tothom. Les entitats que tenen capacitat econòmica –fundacions culturals, organitzacions polítiques, sindicats…– paguen per fer servir els espais. Amb aquests ingressos es finança l’aspecte comunitari.
Els primers dos anys, ningú de l’equip tècnic cobrava. “Dos anys de voluntariat pur”, recorda Sánchez. Després van començar a alliberar-se algunes persones a mitja jornada, “durant quatre o cinc anys, cobrant el salari mínim”. Avui, cinc o sis treballadores mantenen el dia a dia del projecte, tres amb jornada de 37 hores i tres amb 30 hores setmanals. A banda, 110 persones fan vida a l’espai de forma habitual. Formen part de cooperatives com Trèvol o La Productora Fotogràfica, projectes educatius com Fronteres Invisibles, Prollema (de l’Associació Sociocultural La Muga) o la Revista 5W, que tenen la seu a la Nau Bostik.
Aprendre a ser equipament de barri
Un dels grans reptes actuals de la iniciativa ha estat vincular-se amb el barri que l’envolta. “Al principi érem una mica endogàmics. No vam saber projectar la nostra idea al barri o convèncer-lo que la Bostik era una cosa positiva”, reconeix autocríticament Sánchez. A poc a poc, però, van començar a mantenir reunions amb l’Associació de Veïns i Veïnes de la Sagrera i, sobretot, amb l’institut escola Els 30 Passos, un projecte educatiu impulsat per l’Ajuntament que va trigar cinc anys a materialitzar-se.
Amb l’escola han teixit col·laboracions. El dia de la Castanyada, per exemple, l’alumnat de sisè va muntar parades i un túnel del terror per a les famílies, amb l’objectiu de recaptar diners; i també han col·laborat en la pintura de façanes. “Penso que està bé l’existència d’espais comunitaris on les nostres criatures tinguin opcions alternatives a l’oci convencional”, explica David Vallina, membre de l’Associació de Famílies de l’escola Els 30 Passos. Però afegeix que “la por que hi ha és que es converteixi en un espai massa esnob, i no tant per obrir pas a les famílies i la gent del barri. El quid de la qüestió és que hi hagi cada vegada més activitats per a la comunitat”.
L’assemblea de l’espai reclama a l’Ajuntament que compri el solar, emprengui la neteja de les restes d’amiant i garanteixi la continuïtat del model actual de gestió comunitària
En la relació amb Els 30 Passos hi ha també tensió territorial. L’escola necessita créixer i això implica negociar espais amb la Bostik. Però hi ha gent del veïnat que expressa preocupació per l’amiant que hi ha en cobertes i teulades. Malgrat els dubtes, la conclusió de Vallina és clara. “El que queda clar és que la posseïdora del terreny voldria especular i crear habitatge molt encarit, com els edificis nous que han canviat l’ecosistema del barri. I per això preferim una Bostik, un espai on hi hagi cultura i art”.
El gran punt d’inflexió en els deu anys d’història del projecte va ser la pandèmia. Els patis i espais a l’aire lliure es van poder continuar obrint. La Bostik era plena de gent en aquests llocs permesos. “Tothom va venir a descobrir-nos. Es va convertir en un espai on respirar”, apunta Jorge Sánchez. Avui la Bostik és un territori transversal i acollidor on conviuen realitats molt diverses, sobretot els caps de setmana, quan es transforma en un espai lúdic per a famílies i persones de totes les edats. “Pots trobar-hi des de les dues àvies que venen a fer el vermut al dissabte al matí fins als nanos de l’escola que deixen aquí els seus pares, des d’un sindicat de l’habitatge superpunki fins a veïns que venen a veure el Barça”, il·lustra Sánchez.
Un oasi resistent de l’art urbà
Entre les quinze entitats residents a la Nau Bostik, B Murals exemplifica la simbiosi entre l’espai i els projectes que hi habiten. “Per a nosaltres, com a entitat d’art urbà, la seu es retroalimenta, perquè és un espai que ens permet ampliar el nostre projecte fent servir les parets de la mateixa Bostik”, explica Ana Manaia, coordinadora de projectes a B Murals. Segons ella, l’arquitectura de l’antiga fàbrica s’ha convertit en “un oasi del grafiti i el muralisme a Barcelona”.
La descripció que fa Manaia de la situació de la creació plàstica a Barcelona és reveladora. “És una ciutat molt castradora i molt impossibilitadora a l’hora de pintar murals a l’espai públic. El departament de paisatge urbà està fent inviable que realment puguem realitzar murals amb professionals que donin valor i facin créixer el patrimoni artístic”, sentencia aquesta gestora cultural. La Bostik, considera, es converteix en una excepció de tot aquest context.
B Murals gestiona dues naus de l’espai amb dos projectes principals: una galeria per visibilitzar artistes amb vinculacions amb l’art urbà i una residència artística especialitzada. El fet d’estar a la Sagrera també és estratègic, per a Ana Manaia, perquè “ens descentralitza d’una mena de cultura molt cèntrica, molt vinculada amb una Barcelona de postal turística. Aquí hi ha un altre art i una identitat artística pròpia, contemporània”, explica. Els murals de la Bostik es van renovant constantment, convertint l’espai en un “museu viu”.
Gestionar un espai de la complexitat de la Nau Bostik no és senzill. “Al principi érem molt poc ordenats. Vam estar treballant fins a la covid d’una manera molt reactiva”, admet Jorge Sánchez. La pandèmia, explica, va obligar a aturar-se i pensar més en profunditat com posar ordre a la diversitat entitats residents, amb activitat constant i una àmplia diversitat de mirades.
Governança assembleària
Des de l’any 2020, el projecte de la nau treballa en la confecció d’uns estatuts i un reglament intern que integri tota aquesta pluralitat. Compta en aquest propòsit amb l’acompanyament de La Mirada, una cooperativa no mixta especialitzada en aquests processos. També s’ha creat una gestora política i comissions que són òrgans deliberatius (cures, economia, estratègia, antiracisme) i es fan assemblees mensuals. “Les comissions, com en molts espais, a vegades desapareixen, a vegades apareixen, a vegades fluctuen”, reconeix Sánchez amb realisme. “Tenim gent per a la qual la Bostik és la seva primera experiència de militància, i aleshores has d’anar a un ritme més lent”, explica. També detalla que a les assemblees s’intenta que les propostes ja arribin treballades per les comissions, per no estar-se tres o quatre hores debatent-les. És un procés constant d’aprenentatge col·lectiu.
També formen part del projecte de la Bostik la Xarxa d’Espais Comunitaris (XEC), una sectorial de la Xarxa d’Economia Solidària (XES), una altra de la plataforma de Gestió Cívica i del projecte Comunalitats. En concret, ProperESS, una de les entitats activadores de la Comunalitat de Sant Andreu, juntament amb BitLab, Biciclot, Andròmines, SePra, La Fàbric@, Espai Ambiental i altres projectes que fan teixit comunitari al districte. “Estem sempre en xarxa amb altres espais que comparteixen aquesta mirada”, afirma Sánchez.
Multes, silenci i bloqueig institucional
Si amb el govern de Barcelona en Comú la relació de la Bostik amb la corporació municipal va ser de “relativa pau i deixar-nos fer”, explica el coordinador de l’espai, l’arribada del PSC a l’alcaldia, l’any 2023, ha canviat el panorama. El primer gir de guió va ser amb el Mescladís, un projecte de música i lloc trobada, similar als que hi ha a altres punts de la ciutat. Es van començar a rebre multes perquè l’espai no complia amb la normativa. “Però quan anàvem a l’Ajuntament a dir: ‘Escolteu, quina normativa? Què hem de fer?’, no ens deien res”, lamenta Jorge Sánchez.
De fet, l’Ajuntament no reconeix l’espai com a equipament cultural, malgrat els seus deu anys de trajectòria i les més de 120 persones que hi treballen cada dia. “Fa un any que no tenim interlocució de cap mena. Demanem reunions i no ens reben”, denúncia Sánchez. La regidora del districte, Mar Villanueva, no respon els seus correus. Segons Sánchez, el regidor de Cultura i Indústries Creatives, Xavier Marcé, “faria un pàrquing aquí”. “És cert que aquest sòl val molts milions –reconeix el coordinador–. Però els barris populars no poden tenir accés a la cultura si no hi ha aquests equipaments grans on passin coses”. Val a dir que l’escenari no és exclusiu de la Bostik. Espais autogestionats de característiques semblants, com el RAI, la Nau Ivanow o l’Antic Teatre estan passant dificultats similars sota l’actual govern socialista. “La majoria dels grups municipals, de Barcelona en Comú a ERC, o Junts, donen suport a la Bostik. Però el PSC ens bloqueja”, lamenta.
Un any de reivindicació i resistència
Amb aquest context, el desè aniversari de l’espai no ha estat només un moment de celebració, sinó que també ha tingut característiques de campanya política sostinguda tot l’any. Els actes van culminar el 15 de novembre amb unes jornades que van servir per projectar la situació de la cultura comunitària a Barcelona. Aprofitant aquesta cita, es va repintar la façana, es van refer tots els murs i es van organitzar xerrades sobre els drets culturals a la ciutat. “No érem només nosaltres parlant, sinó tot un ecosistema d’espais comunitaris”, explica Sánchez. La consigna comuna era clara, perquè “bàsicament, aquest consistori ens està fotent fora”.
La petició continua sent nítida. Es demana que l’Ajuntament compri l’edifici a la Llave de Oro, netegi els sostres d’amiant que encara queden i cedeixi la gestió a una coordinadora d’entitats. “Que tothom del barri que vulgui participar-hi pugui fer-ho, tant com a persones treballadores, com a residents o com a veïnat. És a dir, que es gestioni amb una assemblea on tothom pugui participar”, planteja Sánchez. Els referents on es busca la inspiració són clars. “Sempre diem que tenim tres equipaments on ens veiem reflectits: l’Ateneu de Nou Barris, que és l’històric; Can Batlló, que ha estat l’últim de la nostra generació; i després la Fabra i Coats, tot i que allà la gestió és directa de l’Ajuntament i no va acabar de funcionar amb aquest model”. És a dir, equipaments de propietat és pública, però de gestió comunitària.
Jorge Sánchez reconeix cansament: “Hi ha vegades que tens ganes de tirar la tovallola. Fa molt temps i és molt frustrant que no ens reconeguin”. Per això l’equip treballa per facilitar un relleu generacional. “Estem intentant fer un traspàs, que la gent més jove, que no estava dins dels espais més orgànics, també s’hi apropi. Fer-ho d’una manera més amable. I no ha de ser necessàriament gent jove –matisa–, però que no siguem els que vam portar el timó al principi”, explica.
Deu anys després d’aquell 15 de febrer, d’aquells més de cent camions de runa i d’aquells milers d’hores de treball voluntari, l’antiga fàbrica s’ha erigit en un símbol de resistència en una ciutat cada cop més hostil amb l’autoorganització. “Sabem que la Bostik no és nostra. La gestionem, però volem que sigui un espai de ciutat, que s’hi quedi molts anys –s’afirma des del col·lectiu–. Lluitem per consolidar un model on la cultura sigui un dret fonamental i no un element instrumental per fomentar l’activitat econòmica i el turisme”. La samarreta commemorativa del desè aniversari ho deixa ben clar: “10 anys de Nau Bostik, exercint el dret a la ciutat”.
