El de sociales me decía Morad tu no vales / acabarás preso, muerto si no en los tribunales / Y le decía la primera puede, la segunda no y la tercera vale / pero recuerda que como se está preso mañana también se sale
Profesores, Morad
Aquest octubre fa cinc anys que escric columnes aquí. Cinquanta-vuit columnes amb aquesta. Fa cinc anys creia que hi havia massa opinió però poques opinadores i per això em feia vergonya i respecte opinar de res. Ara, que afortunadament som moltes més dones opinadores, continuo pensant que sobra opinió als mitjans (menys de cinc contradiccions és dogmatisme, oi?) i igualment em fa vergonya i respecte opinar, i igualment al·lucino que tanta gent ho faci amb tanta facilitat. Cinc anys després és sempre una sorpresa i un regal preciós -pessigolles per a l’ànima-, que se m’apropi gent que no conec de res per dir-me que em llegeix. Sobretot perquè miro de parlar de coses de què no es parla prou, o des d’on no es parla prou, com per exemple de i des de La Mina.
Sabeu que el Parlament acaba de reaprovar per unanimitat que s’enderroqui l’edifici Venus, una mesura presa fa disset anys? Ho heu vist a les portades dels diaris o dels informatius? Ha sortit al FAQS? N’ha parlat la Rahola? Nooooo? Per què no m’estranya? Enderrocar el Venus era la mesura estrella del Pla de Transformació de La Mina i no s’ha fet ni amb crisi ni sense crisi, ni amb procés ni sense ell. Més de 200 famílies viuen atrapades en uns pisos-barraques que no s’han reformat ni rehabilitat perquè s’havien de tirar i l’edifici ha acabat concentrant totes les manifestacions de la pobresa més extrema i convertint-se en la gran favela catalana, com diu la jefa Paqui Jiménez. El Síndic de Greuges va certificar el 2014 tant les condicions infrahumanes en què vivien aquestes famílies, com la manca de voluntat política per solucionar-ho i va demanar mesures urgents i instruments financers a mida per fer possible el seu reallotjament. Abans de l’estiu, es va fer públic que 57 d’aquestes famílies havien posat una demanda per danys i perjudicis contra el Consorci de la Mina.
Sabeu que el Parlament acaba de re-aprovar per unanimitat que s’enderroqui l’edifici Venus, una mesura presa fa disset anys? Ho heu vist a les portades dels diaris o dels informatius? Ha sortit al FAQS? N’ha parlat la Rahola? Nooooo?
És curiós veure com, mentre els veïns i veïnes de la Mina no senten que els hagi canviat la vida, al Pla de Transformació de La Mina li van donar premis, fins i tot molt abans de poder-se avaluar com transformava, en realitat, la realitat. Penso en tot el que em va explicar l’any passat la Paqui García, la pollera de La Mina, i en com recordava la seva mestra de quan era petita, i busco el Josep Maria Monferrer, el gran mestre de la Mina, per saber què en pensa d’aquest nou acord del Parlament. En Monferrer és un d’aquells capellans rojos que guarden la memòria dels pitjors barris i, en aquest cas, no només perquè porta 40 anys allà i va ser director de la primera escola de la Mina, sinó perquè és responsable del seu Arxiu històric.
En Monferrer, com tothom del barri, renega dels periodistes. Diu que només busquem les “anècdotes” (la droga, les batudes, la violència) i que mai ens interessem pel context (un text sense context és un pretext). Li pregunto pel Venus i m’explica del tirón el més rellevant: un tema podrit i repodrit; un edifici altament guetitzant per a la resta de barri; un paradigma de destrucció social i humana -t’estic soltant un rotllo oi?-; que el problema del barri és des de la seva concepció de contenidor de gent excedent; que va de pla de xoc en pla de xoc; que els plans urbanístics han trinxat la comunitat i han fet una Mina pija per amagar la de sempre; que el Consorci de La Mina ha estat el pitjor càstig -nena, jo ja dic el que em dona la gana-, i que no m’oblidi que estem de nou en campanya electoral, que ha sentit moltes promeses, i que mentre no vegi els diners reservats als pressupostos no es creurà res.
Em diu moltes coses molt ràpid perquè ell no vol parlar del Venus sinó d’educació. L’enganxo presentant una queixa a l’Ajuntament contra el Pla educatiu del barri. Monferrer es rebel·la contra un sistema educatiu que ni als 70, ni als 80, ni ara ni mai, ha volgut ni ha sabut donar resposta als nens i nenes de barris com aquest. Ell és un d’aquells mestres que quan els nens no apareixien per classe els anava a buscar a casa seva i encara avui parla dels alumnes que se li van morir de sida, i encara avui es fa creus de com expulsar nanos i obligar-los a quedar-se en unes cases d’on moltes vegades fugen, pot semblar-li a ningú una mesura educativa. En Monferrer no necessita preguntes per donar totes les respostes: la majoria de gent que vol assegurar el futur dels seus fills els porta a escoles de fora del barri, hi ha un 40% absentisme escolar a primària i un 60% a secundària, no hi ha escoles bressol, falta base per a un model educatiu normalitzat, les decisions educatives es prenen sense escoltar els veïns i veïnes del barri. Per ell, posar una narcosala gegant (1.000 usuaris de fora del barri) al costat d’una escola és només la guinda del pastís. No ho diu però el que transmet és que enderrocar Venus tindria més impacte sobre el fracàs escolar i la vida dels nens que la meitat dels projectes educatius que s’han engegat fins ara.
Danyar i perjudicar l’esperança de la gent hauria de pagar-se molt car. Venus és la gran vergonya nacional, el símbol de tot el que, com a país, hem fet malament
Mentre l’escolto, em venen al cap els últims informes sobre segregació escolar i els bonics discursos sobre innovació educativa i se m’incendia el cap, mode emoticona vermella cabrejada. Per què hem normalitzat que hi hagi coles públics de primera i de segona? A Sant Adrià la concertada només recull un 6,8% d’alumnat amb risc de pobresa, la pública el 29,2%. Malgrat tots els profes quixots, diu Save the Children que els millors fugen de coles com els de la Mina, que la rotació no permet consolidar projectes seriosos, que aquests centres tenen sempre menys recursos i que el nivell formatiu dels profes sempre és més baix. Després miro i remiro el vídeo que ha fet el Morad, un nen descartat del meu barri, als seus exprofessors i veig la cara a la meitat dels alumnes de la Mina d’ahir i d’avui.
A cap barri benestant se’l tindria disset anys esperant una solució als seus problemes. Ara que alguns partits han posat de moda prometre grans inversions i mesures socials que saben que dependran de pactes als quals serà quasi impossible arribar, que la gent del Venus posi una demanda per danys i perjudicis és tan just com necessari. Danyar i perjudicar l’esperança de la gent hauria de pagar-se molt car. Venus és la gran vergonya nacional, el símbol de tot el que, com a país, hem fet malament. Enderrocar aquest edifici maleït i reallotjar en condicions a la seva gent ajudaria a recuperar l’esperança al barri sencer. Sense esperança cap país ni cap comunitat tira endavant. Després de cinquanta-vuit columnes estic tan segura d’això com de què si el periodisme no serveix per sostenir els somnis i les esperances de la gent més fotuda, no serveix per a res.
PD: Gràcies Directa per aquest espai. Gràcies sempre a la Gemma Garcia Fàbrega per veure en mi una columnista abans que jo la veiés.
