Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat
SUBSCRIU-T'HI FES UNA DONACIÓ

Circulin

“Explicaciones, ¿de qué?”.
(Juan Carlos de Borbón y Borbón, Sanxenxo, maig 2022)

 

Que entre els primers gestos del govern Illa consti –pel seu pes polític– el restabliment de relacions normalitzades amb la monarquia borbònica és esclaridor, però no té res de normal si considerem que el rei de bastos, és a dir del 3-O, mai s’ha desdit d’aquell discurs autoritari, funest i nefast. Discurs del qual en paguen les conseqüències directes i indirectes les persones encara exiliades i represaliades, atesa la programada dilació d’Estat en l’aplicació de l’amnistia. Però és que tampoc té res de representatiu: si dins la societat catalana només el 15% es declara monàrquic i el 76% contrari a la monarquia amb nul·la confiança amb ella, a qui representa Illa en aquella visita? Li va demanar també, en nom de la pretesa concòrdia, que demanés disculpes pel discurs del 3-O?

“Com que el context sempre pesa, caldrà dir que tot plegat s’ha fet enmig de l’enèsim escàndol del demèrit, és a dir, de Juan Carlos I de Borbón, evasor reincident del tot impune”

Com que el context sempre pesa, caldrà dir que tot plegat s’ha fet enmig de l’enèsim escàndol del demèrit, és a dir, de Juan Carlos I de Borbón, evasor reincident del tot impune i sobreprotegit encara per tantes estructures i un fals relat d’Estat: enfonsar el pare ‘culpable’ per encimbellar el fill ‘innocent’. Però els detalls suren i compten: durant divuit mesos l’actual monarca va amagar i callar, fins que Tribune de Geneve ho va destapar, que Felip VI sabia perfectament de les fundacions suïsses del pare i que sabia que n’era beneficiari directe. Des d’aquesta perspectiva, la rehabilitació d’allò que no mereix ser rehabilitat des de cap perspectiva democràtica és democràticament humiliant –en tants sentits.

Més encara, perquè la primera vegada que ho va fer ja va ser a finals d’agost, acabat d’arribar a la presidència i rebent el monarca en una zona aïllada del port de Barcelona, acompanyat només per la cort local socialista i per celebrar aquest nyap, forat i furt de recursos públics que és la Copa Amèrica, que ja ens està costant 60 milions d’euros, un 30% dels 200 milions d’ajuts al lloguer anunciats aquesta setmana per Pedro Sánchez a bombo i platerets. Aquella imatge era pur miratge i crua metàfora: sols, aïllats i fortificats policialment en un racó inaccessible del port.

“Al capdavall, veníem del 12 d’octubre i, rere catorze anys de justa absència catalana, Salvador Illa va tornar a la desfilada militarista de Madrid. Normalitat, circulin, tot en ordre”

Que diumenge passat tornés a reincidir, dalt d’una fragata militar a la costa barcelonina, al costat del monarca, per poder seguir la cursa d’una elit global mil milionària pagada amb diners públics redobla l’aposta. I que el buc amfibi des d’on contemplaven com malbaratem recursos públics encara es digui Juan Carlos I ja entra en el terreny de l’antologia. Al capdavall, veníem del 12 d’octubre i, rere catorze anys de justa absència catalana, Salvador Illa va tornar a la desfilada militarista de Madrid. Normalitat, circulin, tot en ordre. Ho feia enmig del pressupost més militarista de la història, cortesia del govern més progressista de la història. Enmig d’una onada global de militarització general. Enmig també de la petició de Pedro Sánchez a la UE, aquesta mateixa setmana, d’implementar un embargament integral d’armes a Israel. Ho deia sobre la premissa que si no hi ha armes no hi ha morts. Hemeroteca aclaridora, fa no tant, tot just arribar al poder, Sánchez va dir exactament tot el contrari davant la denúncia de la criminal venda d’armes espanyola a l’Aràbia Saudita enmig de la guerra del Iemen: no som responsables del que facin tercers, va etzibar.

Es podrien dir moltes coses més, a propòsit dels primers compassos del nou govern. Per exemple, que revifar Tarradellas edulcoradament en nom de la concòrdia, sense cap mirada crítica –de l’Operació Ortínez per evitar que les esquerres guanyessin al llibre ‘En defensa pròpia’ de Josep Benet– és vendre bou per bèstia grossa. Però ara que la corrupció torna a treure cap en el cas Ábalos/Koldo, que la monarquia està empantanegada en el propi fangar i que l’especulació va desbocada sense morrió, haig de reconèixer que el menor dels detalls va ser el que més m’ho va aclarir tot.

Era 1 d’octubre i algú va decidir rebre oficialment al despatx del president de la Generalitat en Duran i Lleida, que no ostenta cap representació institucional –que quedin per fer un cafè quan vulguin. I no ho dic per la maleïda frase que va deixar anar quan va deixar la política –“I de què viuré, què menjaré? (amb el salari d’un professor)?– ni per la foto històrica –que resumeix tota una època que encara paguem– esmorzant al Palace de Madrid, sinó per un fet molt més concret si parlem de qualitat democràtica. Unió, el partit que sempre va liderar, ha estat condemnat tres cops en ferm per corrupció –amb indults vergonyants pel mig– i, en la seva dissolució, va deixar un deute de 23 milions d’euros.

“Sorprèn tanta laxitud amb uns i tants miraments, per exemple, per no signar aquesta setmana la declaració del Parlament sobre la rehabilitació imprescindible del president Lluís Companys”

Clar. Sorprèn tanta cortesia i catifa amb segons qui i tan poca amb els contraris. Sorprèn tanta laxitud amb uns i tants miraments, per exemple, per no signar aquesta setmana la declaració del Parlament sobre la rehabilitació imprescindible del president Lluís Companys, perquè allà s’hi demanava que l’Estat demanés perdó i el PSC s’hi ha negat. Però si no és l’Estat espanyol, com ha fet Alemanya tantes vegades rere l’experiència nazi, qui carai ho ha de fer? El Papa de Roma? Elon Musk? L’ONU? Mentrestant ahir es feia públic com, de forma ininterrompuda, el preu de les habitacions a Barcelona –per no parlar dels lloguers– s’enfilava de nou fins als 650 euros mensuals. Els mercats responen sempre a cada debat públic. I malgrat tot i contra tot, ahir es commemorava el dia internacional per l’erradicació de la pobresa –escric formalment perquè no serà un dia qui l’erradiqui. A Catalunya, el 45% de la gent té dificultats per arribar a finals de mes, un 24’5% de la societat està en risc d’exclusió, la privació material severa afecta un 9% del país i un 16% dels treballadors ja viuen sota el llindar de la pobresa.

No sé si rebre i parlar amb ‘tothom’ en nom de la normalitat, excepte amb els castigats per tantes emergències socials, es redueix a blanquejar un monarca repressor, festejar amb una elit global a qui li paguem la festa a tota vela o prendre part d’una desfilada caduca, rància i militarista. En tot cas, hi ha coses dites i escrites fa molt de temps. Respecte d’aquella festa colonial i racista, en calent i tot just quan s’aprovava, Manolo Vázquez Montalbán escrivia el 1987, lúcidament i en directe: “Los ilustres padres democráticos de la patria que han decidido que el 12 de octubre sea fiesta nacional no han conseguido disimular el carácter imperialista, chulesco, majadero e impresentable de la Fiesta de la Raza”. Prendre-hi part no té res a veure, des del primer dia, amb cap concòrdia. Pot ser per això, la dita postpandèmica més popular sura avui de nou: “no volem tornar a la normalitat”.

Donacions

Fes una donació

FES UN DONATIU