La multinacional energètica Ignis, de l’empresari i polític Antonio Sieira, pretén construir una planta d’amoníac verd al polígon industrial i petroquímic del Serrallo, al Grau de Castelló (la Plana Alta). En un context d’accelerat increment de les temperatures que obliga a transformar el model de producció i consum d’energia, Ignis planteja la instal·lació com a iniciativa de descarbonització. Tanmateix, des de les organitzacions ecologistes i veïnals de la Plana Alta, com Ecologistes en Acció o Frenem la Contaminació; alerten dels límits, els possibles impactes ambientals i els interessos ocults dels projectes d’amoníac verd que actualment es desenvolupen a l’Estat espanyol gràcies als 16.300 milions d’euros dels fons Next Generation de la Unió Europea per a la transició energètica.
Després de revisar el document explicatiu del projecte, que encara no es troba en fase d’exposició pública, Ecologistes en Acció ha presentat una bateria d’observacions a la Direcció General d’Urbanisme, Paisatge i Avaluació Ambiental en què posen el focus en el conjunt “d’incerteses” i “problemes legals” que presenta el projecte, així com en els riscos ambientals. “No estem en contra de la producció d’hidrogen i amoníac sempre que tinguen característiques de sostenibilitat i, malauradament, aquest projecte presenta molts dubtes per a considerar-lo sostenible amb el medi ambient i el territori”, rebla Carlos Arribas, portaveu de l’organització al País Valencià.
“No estem en contra de la producció d’hidrogen i amoníac sempre que tinguen característiques de sostenibilitat i, malauradament, aquest projecte presenta molts dubtes per a considerar-l’hi”, rebla Carlos Arribas
Una de les principals incerteses està relacionada amb el consum d’aigua. L’amoníac està format per hidrogen, que s’obté de l’aigua; i nitrogen, que s’extrau de l’aire. Es calcula que es necessiten aproximadament entre seixanta i noranta litres d’aigua per a produir un quilo d’hidrogen i per cobrir altres necessitats derivades del procés industrial. És per això que la producció d’hidrogen i amoníac verds a llocs amb elevat estrès hídric genera oposició. En aquest cas, però, Ignis assegura que pretén obtenir l’aigua del mar, dessalinitzar-la i, finalment, retornar-la al mar amb el mateix nivell de concentració de sal que l’inicial.
Per ara, ha sol·licitat un permís a la Confederació Hidrogràfica del Xúquer (CHX) “per a captar fins a 11,5 hectòmetres cúbics d’aigua de mar a l’any des de la dàrsena sud del port”. Tanmateix, les xifres ballen: en el document explicatiu, també afirma que necessitarà 2.700 metres cúbics d’aigua per hora, el que equival a una xifra superior als 11,5 hectòmetres demanats. En concret, 23,65 hectòmetres cúbics anuals, quasi el doble del volum hídric que consumeix la ciutat de Castelló cada any. Des de la Confederació, segons han explicat a la Directa, estan a l’espera que tant l’empresa com l’administració “establisquen els condicionants ambientals dels vessaments” de la planta al mar per aprovar o no el permís hídric.
Impactes en l’espai marí
La producció d’amoníac genera un tipus de vessament principal: la salmorra. Josep Nualart, investigador de l’Observatori del Deute en la Globalització (ODG), explica que es tracta d’aigua amb una concentració de sal molt superior a l’habitual, i a més a més, adverteix que la temperatura de l’aigua retornada “pot ser molt més elevada”. “Els canvis en l’aigua del mar, de pH i temperatura, poden afectar molt en l’ecosistema marí. Molts pobles indígenes a Xile, on s’han instal·lat plantes d’hidrogen i amoníac, pateixen els impactes en la pesca. Els peixos es veuen obligats a desplaçar-se i hi ha menys fauna”, assegura Nualart, que ha investigat els impactes de les plantes d’hidrogen a Xile.
El vessament de salmorra es produiria a prop d’espais marins protegits, com la desembocadura del riu Millars o l’espai marí Delta de l’Ebre-Illes Columbretes
Sobre aquest aspecte, Ignis només especifica que es responsabilitzaran “d’un vessament controlat de salmorra al Mediterrani”. Però la falta de concreció en l’estudi d’impacte ambiental de l’empresa fa saltar les alarmes a les entitats ecologistes: “no han fet cap estudi de dispersió o de quin impacte tindrà el vessament de salmorra i és una qüestió molt important”, subratlla Arribas. Cal destacar que el vessament de salmorra es produiria a prop d’espais marins d’interés ambiental, com el paisatge protegit i lloc d’interès comunitari de la desembocadura del riu Millars, la zona humida del Millars o l’espai marí Delta de l’Ebre-Illes Columbretes, que formen part de la Xarxa Natura 2000.
A banda de l’impacte en la fauna marina, Ecologistes en Acció també insisteix en el fet que no existeix cap estudi detallat sobre prevenció i actuació en cas de fuites ni una descripció del sistema d’emmagatzematge de substàncies contaminants. Segons la directiva europea 2012/18, relativa al control dels riscos inherents als accidents greus en què intervinguen substàncies perilloses, l’amoníac és una substància inflamable i tòxica, la qual cosa comporta un risc greu de contaminació, explosió o incendi. En aquest cas, la capacitat de producció de la planta és de 503.000 tones d’amoníac, però no s’especifica quantes se’n podran emmagatzemar. La directiva europea fixa un llindar de 200 tones emmagatzemades a partir del qual s’aplica el nivell superior d’exigència d’aplicació de mesures de control de riscos i seran necessaris plans d’emergència per evacuar treballadors i població de l’entorn.
Sense prou energia
El ball de xifres també es manifesta a l’hora de determinar el consum energètic. A banda de l’aigua, durant el procés de producció d’amoníac es necessita una gran quantitat d’energia, tant per provocar la reacció química entre l’hidrogen i el nitrogen com per fer funcionar la planta. Al llarg del document, Ignis parla de diferents valors entre una forquilla d’entre 600 i 850 megawatts. “És molt dubtós que a Castelló i el País Valencià hi haja eixa potència renovable vacant. Necessiten al voltant d’una tercera part de tota l’energia que consumeix el país a l’any”, subratlla Arribas, i afegeix: “l’empresa al·ludeix a la proximitat a Aragó i Castella-la Manxa, amb excedents energètics, però la realitat és que no està clara l’accessibilitat a aquesta energia”.
“Ens ho volen vendre com a energia renovable, però gastarien energia fòssil. Això és un disbarat”, insisteix Arribas.
Ignis també planteja la possibilitat de connectar la instal·lació a dues centrals de cicle combinat que posseeix Iberdrola al polígon del Serrallo; però si això ocorregués, l’amoníac no seria verd, ja que les centrals de cicle combinat produeixen electricitat per mitjà de la crema de gas natural. “Ens ho volen vendre com a energia renovable, però gastarien energia fòssil. Això és un disbarat”, insisteix Arribas.
Comparteix la mateixa reflexió Marina Gros, coordinadora de l’Àrea d’energia i clima d’Ecologistes en Acció, que considera que el fet de destinar l’escàs excedent d’energia renovable al funcionament de plantes d’hidrogen i amoníac “retarda el procés de descarbonització al País Valencià”: “a Catalunya i el País Valencià la implantació d’energia renovable és baixíssima i si la poca que s’hi genera es destina a fer funcionar unes plantes que depenen dels fòssils, no l’estem destinant a descarbonitzar la indústria local de la ceràmica”.
Energia per a exportar
Tot i que la indústria ceràmica podria utilitzar l’hidrogen o l’amoníac com a fonts d’energia, Ignis pretén exportar tota la producció d’amoníac per via marítima, des del port de Castelló fins a altres ports del nord d’Europa, com el de Rotterdam, Amberes o Marsella. En aquest sentit, Arribas fa èmfasi en el model extractivista de les multinacionals del sector renovable: “un model logístic orientat al mercat internacional, on el territori assumeix impactes ambientals i de seguretat, però no rep un benefici real i directe a canvi”. És per això que argumenta que la instal·lació no està justificada territorialment.
Per la seua part, Marina Gros i Josep Nualart coincideixen a defensar que l’exportació no és el model més eficient, ja que durant el transport a llargues distàncies “es perd una bona part de l’energia generada i, a banda, es genera contaminació”. Amb tot, l’empresa presenta el projecte com una “oportunitat econòmica” per a la indústria de les comarques de Castelló.
“És un despropòsit. No beneficia ni al poble ni al País Valencià perquè la producció s’exportarà i, a banda, no coneixem bé els impactes”, critica Eva Ramírez
Per ara, l’empresa ha presentat el document inicial i està a l’espera d’aconseguir el vistiplau de la Generalitat Valenciana per qualificar la instal·lació com a Projecte d’Interés Autonòmic (PIA), la qual cosa facilitaria la tramitació de la planta. A més a més, assegura que existeix una opinió pública favorable: “la societat castellonenca, com no té experiències traumàtiques recents amb la indústria química —com sí que en té la població del Tarragonès—, mostra menys resistència d’entrada”. Aquest és un dels arguments pel qual l’empresa tria Castelló i no Sagunt o Tarragona, dues altres ubicacions estudiades.
La realitat, però, és que col·lectius com Frenem la Contaminació, plataforma veïnal del Grau i Almassora que es va crear per denunciar la contaminació causada per l’activitat industrial del Serrallo; i l’Espai Popular La Moralla del Grau també s’hi oposen: “és un despropòsit. No beneficia ni al poble ni al País Valencià perquè la producció s’exportarà i, a banda, no coneixem bé els impactes perquè no s’ha elaborat un informe mediambiental exhaustiu. Considerem que serà un projecte altament perillós pel risc d’accidents tòxics o els vessaments al mar”, critica Eva Ramírez, membre d’ambdós col·lectius. El 15 de gener, a les set de la vesprada, La Moralla ha organitzat un acte junt amb Ecologistes en Acció per conèixer la instal·lació en detall, i no descarten organitzar accions en contra.
Especulació energètica
Totes les fonts entrevistades coincideixen a defensar que, de la mateixa manera que amb l’onada de plantes eòliques i fotovoltaiques, darrere s’amaguen interessos especulatius. “Ens trobem amb projectes que tenen molt poca qualitat i és perquè estan fets per especular. Hi ha una bombolla de plantes d’hidrogen i amoníac que busquen atraure fons d’inversió, com el KKR”, manifesta Marina Gros. De fet, al polígon del Serallo, a banda de la planta d’amoníac, BP i Iberdrola han impulsat una planta d’hidrogen que s’espera que entre en funcionament durant el segon semetre de 2026. En aquest sentit, Josep Naulart reivindica que “la transició energètica ha de respondre a les necessitats reals de la ciutadania i no als interessos empresarials o especulatius, finançats, a més a més, amb diners públics”.
El fons proisraelià KKR ha creat una plataforma amb Ignis per a desenvolupar projectes d’hidrogen i amoníac
El fons proisraelià KKR ha creat una plataforma amb Ignis per a desenvolupar projectes d’hidrogen i amoníac. Al llarg de l’últim any, ha estat sota el focus mediàtic pels seus vincles amb Israel per mitjà de les activitats d’algunes de les empreses que posseeix. Entre elles, destaca Axel Springer, de la qual és el principal inversor des de 2019. Es tracta d’un conglomerat de mitjans de comunicació i tecnologia que es lucra amb l’ocupació israeliana i el genocidi palestí. A través de la filial Aviv Group GmbH, és propietària de la societat israeliana Yad2 Internet Ads, una plataforma digital d’anuncis de propietats en venda i lloguer en territoris ocupats.
Unes altres de les empreses que controla són Circor i Novaria, del sector armamentístic. Ambdues van ser assenyalades a l’informe “La banca armada i la seua corresponsabilitat en el genocidi de Gaza”, elaborat pel Centre d’Estudis Delàs, per proveir d’armes i municions a l’Estat d’Israel. Marina Gros considera que la participació de fons d’inversió israelians o proisraelians en projectes energètics renovables forma part d’una estratègia de greenwashing i defensa l’embargament total a Israel, “d’armes i d’energia”. En la mateixa línia s’expressa Eva Ramírez: “forma part d’una estratègia de greenwhashing i especulació”.
El cervell d’Ignis és Antonio Sieira Mucientes, amb una llarga trajectòria en el sector energètic. Enginyer de camins, Sieira va començar en Iberdrola i després en l’energètica VM Energía, fundada per Juan Miguel Villar Mir, enginyer de camins, empresari i polític que va exercir diversos càrrecs en l’administració durant la dictadura franquista. Va arribar a ser vicepresident tercer d’Assumptes Econòmics i ministre d’Hisenda en el govern de Carlos Arias Navarro, president del govern espanyol durant la dictadura.
