L’executiu colombià està en hores baixes. Així ho mostraven ja les dades: una enquesta realitzada per l’empresa Gallup aquest darrer octubre, revelava que un 69% de la població colombiana desaprovava la seva gestió de govern (quan l’agost de 2018 el percentatge de suspensos es mantenia en el 37%). En quinze mesos de mandat, en bona part de la ciutadania ha quallat la sensació que Duque no té un projecte sòlid per a Colòmbia, de forma que la ciutadania ha sortit al carrer per tal de dir prou.
Per aquest dijous dia 21 de novembre s’havia convocat des de diferents sectors (estudiants, camperolat, sindicats, comunitats indígenes, etcètera) una convocatòria de Paro Nacional per tal de fer visible aquest descontentament col·lectiu. L’aturada ha tingut un seguiment massiu i el nivell de mobilització ha assolit dimensions que feia temps que no es veien.
Les causes del Paro Nacional
La jornada de vaga havia estat convocada per més de cent organitzacions, les quals apuntaven una sèrie de disconformitats amb la línia política que ha mantingut Duque durant el seu mandat fins ara. Entre les principals crítiques a l’executiu, destaquen els arguments econòmiques, tals com ara la intenció de privatitzar l’empresa pública de pensions (Colpensiones) i augmentar l’edat de jubilació o una reforma laboral que, de consumar-se, revertiria drets laborals, facilitaria l’acomiadament i abaixaria el salari mínim al jovent. A banda d’això, hi ha altres motius com ara la injusta reforma tributària que pretén fer-se, l’incompliment de l’acord de financiació de la universitat pública (al qual va arribar-se el desembre de 2018), l’aument de l’atur o les ja endèmiques pràctiques corruptes que repercuteixen negativament sobre els diners públics de la ciutadania.
La falta de resposta de l’Estat envers els constants assassinats de líders socials i els bloquejos i obstaculitzacions a la implementació dels Acords de Pau de l’Havana també es troben entre les causes del malestar ciutadà
Més enllà d’aquests motius econòmics, podem trobar altres factors que han desencadenat aquesta jornada de protesta. Destaquen la falta de resposta de l’Estat envers els constants assassinats de líders socials i els bloquejos i obstaculitzacions a la implementació dels Acords de Pau de l’Havana. Un altre element important seria la criminalització i estigmatització de la protesta social per part del Govern, la qual s’ha avivat especialment aquests darrers dies (i ha vingut acompanyada d’unes estrictes “mesures preventives” que han inclòs tancament de fronteres i una forta presència policial i militar als carrers).
Una jornada massiva i majoritàriament pacífica
La mobilització ha tingut repercussió i s’ha fet notar arreu del territori. La societat civil ha participat en actes i marxes en més de 500 municipis. Les protestes han estat especialment intenses a Cali, on els aldarulls han portat l’alcalde Maurice Armitage a decretar el toc de queda a partir de les 7 de la tarda. Tot i que no ha estat l’únic indret on s’ha fet ús d’aquest recurs, la realitat és que a la majoria de poblacions la jornada ha transcorregut de forma totalment pacífica o amb aldarulls moderats.
Tot i aquest component d’abast nacional, el punt neuràlgic més destacable de l’aturada ha estat la capital del país, Bogotà, on la jornada s’iniciava a primera hora del matí amb marxes que van sortir des de diversos punts del municipi. Aquestes es van dur a terme en absoluta tranquil·litat i van complir l’objectiu d’assolir una aturada massiva. Un exemple és el bloqueig del transport públic a gran part de la ciutat (únicament 8 de les 138 estacions de Transmilenio, el principal mitjà de transport, s’han mantingut operatives).
La mobilització ha tingut repercussió i s’ha fet notar arreu del territori. La societat civil ha participat en actes i marxes en més de 500 municipis. Les protestes han estat especialment intenses a Cali, on els aldarulls han portat l’alcalde Maurice Armitage a decretar el toc de queda
El destí i punt de confluència de totes aquestes mobilitzacions era la plaça Bolívar, on els manifestants van començar a arribar al migdia. Amb la plaça plena −tot i la pluja que va començar a caure i que es va mantenir durant bona part de la tarda− van començat una sèrie de parlaments a l’escenari que s’havia disposat per a tal fi. La tranquil·litat que fins al moment havia imperat es va trencar finalment sobre les 4 de la tarda, quan van començat aldarulls a la mateixa plaça Bolívar. Algunes manifestants i l’ESMAD (Esquadró Mòbil d’Antidisturbis) es van enfrontar i van provocar finalment el desallotjament de la plaça. Així i tot es pot parlar d’una jornada on majoritàriament ha dominat l’expressió pacífica de la ciutadania.
La jornada no va finalitzar després dels aldarulls, sinó que al voltant de les 7 de la tarda va començar una gran cassolada que, segons s’ha previst, es reprendrà demà a les 2/4 de 5 de la tarda (hora local) a la plaça Bolívar −i la resta de plaçes de tot el territori− per tal de donar continuïtat a la protesta.
Cap a una protesta prolongada?
Aquesta aturada general deixa clar −més enllà de les enquestes− que la societat colombiana no aprova la gestió de Duque. El carrer ha fet notar el seu malestar i la seva intenció de no seguir acceptant la línia política que fins al moment s’ha traçat. El president queda, per tant, en una posició de manifest descrèdit.
Queda pendent veure si aquesta jornada de protesta té conseqüències polítiques. El Comité Nacional del Paro, per tal que així sigui, ha sol·licitat una reunió amb Duque. Així mateix ha interpel·lat a la ciutadania per tal de desenvolupar noves accions en cas que el Govern desatengui les peticions de negociació . Duque haurà de mesurar bé els seus actes. Després de veure casos com els d’Equador o Xile, té motius per prendre’s seriosament les reivindicacions que durant el dia d’ahir es van fer sentir als carrers.
