El 25 de maig de 2019, una treballadora de l’empresa madrilenya Iveco es va suïcidar després de sofrir l’assetjament sexual dels seus companys de feina durant més d’un mes. La seva exparella, un treballador de la mateixa companyia, va difondre un vídeo sexual on apareixia la noia de 32 anys i el contingut es va estendre per gran part dels telèfons mòbils de la plantilla. La pressió i l’angoixa per haver de suportar comentaris, bromes i humiliacions van ser el detonant que va dur la noia a treure’s la vida. Aquest cas explica l’expressió més cruenta de la violència masclista exercida al món del treball, un fenomen que, en paraules d’Alba Alfageme, psicòloga i feminista experta en la temàtica, “molts cops es considera la germana petita d’altres violències masclistes com les que succeeixen en entorns de festa o familiars”.
Sovint es pensa que l’assetjament sexual i per raó de sexe en l’àmbit del treball no té gaire impacte numèric, però les xifres indiquen el contrari. Segons dades de l’Enquesta de la Fundamental Right Agency realitzada el 2014, el 50% de les dones europees havien sofert assetjament sexual al llarg de la seva vida laboral. Quan les dones ocupaven llocs de treball en espais masculinitzats o de responsabilitat, el percentatge augmentava fins al 75%. A Catalunya les dades són similars. Cada any, més de 20.300 dones sofreixen assetjament sexual a la feina. Explicat d’una altra manera: una de cada 100 dones que ha treballat durant l’últim any ha patit la difusió de rumors sobre la seva vida sexual o sexualitat, bromes obscenes dels seus companys, pressions per practicar sexe no desitjat, mirades lascives, gestos obscens, tocaments o arraconaments en llocs on no hi ha companyes de feina.
Quinze de cada 100 treballadores catalanes han estat discriminades respecte als homes en matèria de salaris, de valoració professional, d’ascensos o han sofert manques de respecte personal pel fet de ser dones
La xifra s’eleva exponencialment si parlem d’assetjament per raó de sexe. En aquest sentit, les dones afectades a Catalunya l’últim any són el 15,1% de les treballadores. En altres paraules: 15 de cada 100 catalanes treballadores han estat discriminades respecte als homes en matèria de salaris, de valoració professional, d’ascensos o han sofert manques de respecte personal pel fet de ser dones. Alfageme indica que, si parlem d’aquest tipus de violència, “segurament totes les dones han sofert discriminacions al seu lloc de treball”.
Les dades es desprenen de l’Enquesta de violència masclista realitzada pel Departament d’Interior de la Generalitat el 2016, per la qual cosa avui dia no existeixen xifres actualitzades que puguin oferir una radiografia exacta sobre l’assetjament sexual i per raó de sexe a l’entorn laboral. Amb tot, des del Departament de Treball, Afers Socials i Famílies, el 8 de novembre, en una jornada titulada “Setge a l’assetjament”, el conseller Chakir El Homrani donava validesa a aquestes xifres i afegia que l’11,9% dels casos de violència masclista per part de no parelles es donen en l’àmbit del treball.
Així mateix, les xifres també tenen un altre problema. “Moltes dones no denuncien l’assetjament sexual per por a ser acomiadades o que no les creguin”, expliquen des de la Secretaria de la Dona i Igualtat de Comissions Obreres (CCOO). En els mateixos termes s’expressava El Homrani el 8 de novembre, quan situava en el 8% el percentatge de dones denunciants.
Casos particulars
Com sempre, les estadístiques amaguen el patiment de cada cas particular. Des de CCOO expliquen diversos casos sense voler donar noms ni de dones ni d’empreses. “Un dels darrers va ser el d’una noia que treballava al restaurant d’un hotel”, diuen des de la secretaria del sindicat. Feia un any que hi treballava quan l’empresa va contractar qui seria el seu assetjador. Des de la secretaria segueixen narrant: “L’home va entrar com a grum i es va obsessionar amb la noia. Sempre intentava quedar-se a soles amb ella i buscava excuses per poder-la veure en espais tancats. La persona assetjada va començar a sentir-se incòmoda. Li va demanar de sortir i li va començar a fer comentaris desagradables com ‘que guapa que estaries sense roba'”. Finalment, l’assetjada va decidir denunciar-ho a l’empresa, però l’hotel comptava amb un protocol contra l’assetjament “molt deficient”. “A més, les companyes de feina no van donar-li suport i es va sentir molt sola”, denuncien. Finalment, la noia va ser acomiadada però va decidir començar una lluita legal per ser readmesa. “Va guanyar el cas però actualment està embarassada i encara no s’ha reincorporat. Quan ho faci no ho farà en el mateix torn que el seu assetjador”, relaten des de la secretaria per deixar clar el grau d’impunitat que existeix en situacions com aquestes.
“Psicològicament tot el procés és molt dur, perquè l’entorn no acostuma a ser favorable”, explica Montse Sanahuja, responsable de Salut, Diversitats i Coeducació de la Secretaria de Dones, Diversitats i Polítiques LGTBI de CCOO de Catalunya
“Psicològicament tot el procés és molt dur, perquè l’entorn no acostuma a ser favorable”, explica Montse Sanahuja, responsable de Salut, Diversitats i Coeducació de la Secretaria de Dones, Diversitats i Polítiques LGTBI de CCOO de Catalunya. “A vegades, les dones assetjades pensen que és millor buscar una altra feina que passar per tot el calvari que suposa denunciar, però moltes estan devastades després del temps de patiment viscut”, afegeix.
En el pitjor dels casos hi ha persones assetjades que arriben a viure anys sota la violència en el seu lloc de treball. “Una dona que treballava en una botiga va estar cinc anys patint l’assetjament d’un superior i només va poder denunciar quan un dia l’home la va abraçar i li va llepar l’orella sense que ella ho volgués”, diuen des de la secretaria. En aquest cas, l’empresa va acomiadar-lo.
Perfil de l’assetjador i l’assetjada
Les xifres de l’Enquesta de violència masclista demostren que en la seva majoria els assetjadors sexuals o per raó de sexe tenen una posició de superioritat respecte a la persona assetjada. El 66,8% són caps, el 33,5% són companys i el 8,4% clients o usuaris. Parlant d’aquesta darrera casuística, des de la secretaria assenyalen que “en hotels és freqüent que les persones encarregades de netejar les habitacions es trobin en situacions d’assetjament”. Succeeix el mateix en altres àmbits com el de les cures, com per exemple en geriàtrics.
Si bé no existeix un perfil d’assetjador més enllà de la seva posició dins la jerarquia d’una empresa, no podem dir el mateix pel que fa a les dones assetjades. “Veiem que els homes que actuen d’aquesta manera s’apropen sempre a dones en situació de vulnerabilitat”, afirmen des de la secretaria. Es refereixen a dones que depenen del seu sou: mares solteres, separades, vídues, dones migrants i dones joves que es troben en el seu primer treball.
“En un primer moment, l’assetjador pot apropar-s’hi creant vincles de confiança que més tard utilitzarà per fer l’assetjament”, relata Alba Alfageme. “És un procés llarg en el qual reforcen l’autoestima de la dona per iniciar de mica en mica un procés d’aïllament de la dona a l’empresa”, afegeix. Per Alfageme, aquestes situacions també tenen a veure amb la cultura de la culpa judeocristiana, que fa que moltes de les dones assetjades arribin a qüestionar-se si són responsables de l’experiència de violència que estan vivint.
Una violència encara més oculta
Hi ha col·lectius especialment vulnerables, com el de les dones migrades que treballen en l’àmbit de la llar i les cures, que és sens dubte un dels més representatius. Tal com expliquen Norma Véliz, del col·lectiu Mujeres Pa’lante, i Sílvia Bofill, professora d’Antropologia a la Universitat de Barcelona, en un estudi titulat Una violència oculta: assetjament sexual en dones migrades treballadores de la llar i les cures, “determinades condicions laborals, com ara els casos de contractes temporals, horaris nocturns o absència de contracte, propicien l’assetjament”.
Si parlem de col·lectius especialment vulnerables, el de les dones migrades que treballen en l’àmbit de la llar i les cures és sens dubte un dels més representatius
“No és casualitat que les condicions que fan més propici l’assetjament en aquest sector són també les que més l’invisibilitzen. A diferència d’altres àmbits laborals, el treball de la llar i les cures es caracteritza per una falta crònica de regulació, alts índexs d’informalitat, forta precarietat i una elevada presència de dones migrades en situació administrativa irregular”, expliquen Véliz i Bofill, que afegeixen que més de la meitat de dones dedicades a aquest àmbit laboral són migrades.
L’estudi recull que el 41% de les dones enquestades “afirma haver estat objecte de grolleries —insinuacions, proposicions o comentaris de caràcter sexual—, el 28% haver estat objecte de tocaments o d’apropaments excessius —tocaments, fregaments, pessics—, el 10% haver rebut demandes de relacions sexuals –sota pressió o no– i el 10% afirma que han abusat sexualment d’elles”.
Així mateix, Bofill i Véliz també s’encarreguen d’explicar casos concrets que escenifiquen la vulnerabilitat d’aquestes dones. Casos com el de Magdalena, que va arribar l’any 2016 a Barcelona amb una filla de 13 anys i una de 28. Nascuda a Guatemala, està separada i va arribar a Catalunya “fugint de l’extorsió. Els seus fills estaven amenaçats de mort”. “Pocs mesos després d’arribar, la Magdalena va trobar feina cuidant un matrimoni gran. Treballava sis hores diàries de dilluns a dissabte, sense contracte; li pagaven 550 euros al mes. La senyora quasi no podia moure’s; estava en una cadira de rodes. […] Al cap d’un mes, l’home va començar a assetjar-la”, relaten a l’estudi. A més de dir-li grolleries, se situava darrere d’ella quan era a la cuina per posar-li la mà per sota de la faldilla. Passats dos mesos, va decidir abandonar la feina perquè no ho suportava. Des d’aleshores va decidir no treballar per cap home.
La lluita contra l’assetjament a l’empresa
Algunes de les situacions descrites ofereixen un panorama certament desolador. Amb tot, des de la secretaria de la dona de CCOO consideren que en els últims anys s’ha avançat molt en l’erradicació d’aquesta violència. Prova d’això són els protocols obligatoris que totes les empreses han de tenir per fer front a situacions d’aquesta mena. Aurora Richarte, de la mateixa secretaria, considera que en alguns casos aquests protocols són imperfectes. “Establir clàusules en el protocol que castiguen les denúncies falses amb sancions o acomiadament són elements que poden dissuadir les persones assetjades a denunciar”, alerta.
Per Alfageme, encara queda un llarg camí per recórrer, ja que les empreses “no reaccionen de forma adequada i pensen que si es destapa un cas d’assetjament hi haurà una pèrdua de prestigi i mala premsa per a la companyia, quan en realitat hauria de ser totalment el contrari”. Així mateix, considera que qualsevol mediació ha d’oferir acompanyament a la persona assetjada i incorporar algú expert i extern a l’empresa per garantir que l’assetjador no quedi impune.
