“Com estàs?”, és la pregunta que probablement més vegades hem fet en la nostra vida. I que ens han fet. Sempre és igual, però segur que, si paràrem atenció, cada vegada sonaria d’una manera particular, segons la persona amb qui estem, el context o el nostre moment concret. I per això, cada vegada ens pot fer sentir i la podem contestar d’una manera diferent, o fins i tot, el més freqüent, pot passar desapercebuda, podem obviar-la i considerar-la més un protocol que una pregunta real.
Tu, que estàs ara llegint, com estàs? Què et mou per dins aquesta pregunta?
A mi, ara, aquesta pregunta em mou més que mai. M’adone que no només valore molt escoltar-la, sinó que l’acció de poder respondre amb sinceritat a la gent més propera, se’m fa necessària. Vull que sàpiguen com estic, però, el que almenys en aquest moment trobe més important és la direcció contrària: com el fet d’explicar-ho m’està ajudant a ser conscient d’una situació que encara em costa creure. Com estic? Estic aprenent a parlar de la mort amb una de les meues millors amigues, amb la germana que vaig triar. I ho estic fent perquè ella no necessita amagar-ho, sinó fer-li front.
Que el contacte i les converses amb la teua gent t’ajuden a situar-te és un aprenentatge antic. No calen consells ni receptes, només notar que t’escolten i que estan ahí és més que suficient la major part de les vegades, i no és poc. Siga per agenda o per habilitat mental o emocional, cada vegada ens costa més escoltar l’altre de veritat, plegar veles i entregar-se a allò que necessita compartir. Fins i tot ens hem adaptat a fer-ho sense presencialitat, a conformar-nos amb converses telefòniques o missatges d’àudio reposats complementats amb corets i gifs.
Que el contacte i les converses amb la teua gent t’ajuden a situar-te és un aprenentatge antic
Però, siga com siga, dirigir l’explicació (o amollar-la sense filtres) a eixes persones en concret, gastant un llenguatge, enfocament o explicació diferents segons la particularitat del vincle, calfen per dins, desemboiren un poc l’horitzó. També quan t’ajuden a plorar.
Aquest suport està sent fonamental per a intentar estar a l’altura d’una situació per a la qual la nostra societat no ens prepara, almenys quan estàs en els quaranta anys o per davall. La mort encara és el que els passa als nostres avis i a la gent gran, també a les persones malaltes o que tenen un accident, i les nostres amigues estan ben lluny d’aquests supòsits, quasi per definició. Cada vegada més, vivim en una societat dissenyada per a la immortalitat.
També, potser, infantilitzada, o així m’he sentit jo. M’ha costat molt trencar amb la negació i acceptar que una persona de la meua edat i que és clau per a mi, puga faltar en el futur immediat; canviar les converses recurrents sobre les nostres inseguretats, sobre els plans de cap de setmana, sobre com està esta o l’altra, per resultats de proves, pel que diu aquest altre metge, per tractaments alternatius i dolors. I més encara m’està costant sentir-la parlar de tot el que deixaria, de tot el que es podria perdre en el que hauria de ser la seua vida.
Cada vegada més, vivim en una societat dissenyada per a la immortalitat
Ens estem ensenyant a no mirar cap a altre costat. De sobte s’obre un món gegant, però solitari, on no trobes molta gent. Projectes com Som Provisionals són molt necessaris.
És difícil normalitzar això, però alhora pense en què fotut és també haver normalitzat el contrari. Aquest potser és l’error de sistema més amagat de tots.
Per això en aquest moment, agraïsc que la gent propera em pregunte com estic, contar-ho, pair-ho. I que immediatament després també em pregunten per ella, quan moltes no la coneixen directament. És com un corrent de transmissió. Per a mi és com delimitar o ocupar de nou espais segurs que romandran al meu mapa.
Sense aquest suport, estic segura que ni jo ni la resta de les que l’estem acompanyant seríem capaces de fer-ho amb una mínima qualitat i tampoc seríem capaces de sostenir el més important, l’esperança.
