Fa escassos dies de la reobertura del Centre d’Internament d’Estrangers (CIE) de Sapadors, a València, després que romanguera tancat poc més d’un any. Primer, pel buidament decretat davant la impossibilitat d’executar deportacions en un context de tancament de fronteres internacionals i, després, a causa d’unes obres de reforma que pretenen l’impossible, a saber, convertir aquestes presons racistes en espais respectuosos amb els drets humans. Dies abans de la reobertura de Sapadors, alguns xics joves que viuen al carrer després d’haver sigut tutelats i abandonats a la seua sort en arribar a la majoria d’edat, ja començaven a notar un augment de les identificacions policials per perfil racial en la via pública. Tornen a la ciutat, si és que alguna vegada se’n van anar, les batudes racistes i els procediments sancionadors que, ara sí, després de mesos d’aparent treva, acabaran en sol·licituds d’internament, en tancaments i en deportacions forçoses.
En els últims mesos, segons dades oficials, s’ha produït un augment dels discursos i els delictes d’odi. Concretament, en les últimes setmanes, s’han succeït diversos atacs racistes entre els quals es compta l’assassinat d’un jove marroquí de tres trets. La gran part de les interpretacions sobre les causes d’aquests incidents racistes coincideixen a assenyalar l’entrada dels partits d’extrema dreta en les institucions, l’emblanquiment que d’ells fan els mitjans de comunicació i com, en conseqüència, s’ha instal·lat el seu discurs antiimmigració entre la ciutadania. No obstant això, existeixen causes més profundes que l’auge de l’extrema dreta en aquesta creixent escalada d’odi: les polítiques migratòries espanyoles i europees de la dreta i de l’esquerra en els últims trenta anys han plantat la llavor perquè, temps després, aquests atacs puguen produir-se sense que existisca una gran contestació social que els rebutge. El tancament, externalització i militarització de les fronteres, les identificacions per perfil racial, la privació de llibertat en els CIE i les deportacions forçoses han creat durant anys les condicions que fan possible que hui succeïsquen aquests fets dels quals ara tots semblem lamentar-nos.
Les polítiques migratòries espanyoles i europees de la dreta i de l’esquerra en els últims trenta anys han plantat la llavor perquè, temps després, aquests atacs puguen produir-se sense que existisca una gran contestació social que els rebutge
Des de fa trenta anys, per no remuntar-nos a segles enrere, les polítiques repressives contra la migració i les persones migrants dels diferents governs espanyols, han contribuït a criminalitzar a les poblacions del sud global que, per diferents raons, intenten travessar les fronteres europees. Els mitjans de comunicació, per part seua, a través d’un tractament sensacionalista dels esdeveniments que mai es dirigeix a assenyalar les responsabilitats de l’Estat i fent un ús de la imatge que ens insensibilitza i anestèsia cada vegada més davant el dolor alié, han contribuït a la deshumanització de les persones migrants.
En un estat que es diu democràtic i de dret, es pressuposa que la policia i la resta de les autoritats no actuen de manera arbitrària, sinó que ho fan per a prevenir situacions delictives. Cada vegada que la policia identifica un grup de xavals magrebins en la via pública davant els ulls de qualsevol vianant, cada vegada que una persona racialitzada és privada de llibertat en un CIE, cada vegada que es persegueix a la carrera a un grup de manters pel centre de la ciutat o cada vegada que es nolieja un vol de deportació forçosa, s’està contribuint a criminalitzar i deshumanitzar a les persones migrants: “Alguna cosa hauran fet”. Hem decidit que hi ha certes persones, aquelles provinents del sud global, a les quals és lícit deixar morir en la mar, amuntegar en presons racistes sense que hagen comés cap delicte o deportar de manera forçosa. I això té conseqüències. Ho expressava de manera precisa fa algunes setmanes la periodista Olga Rodríguez: “Si des de l’oficialitat es menysprea a les persones sense papers, si se’ls neguen drets, si es realitzen devolucions en calent, si se’ls aplica la màxima explotació laboral, si se les tanca en centres d’internament per a estrangers, per què pensarà la gent que mereix un tracte digne?”
Si els discursos d’odi no són innocents, les polítiques a la calor de les quals aquests s’han anat forjant, molt menys. Hi ha un fil que uneix les polítiques repressives contra les persones migrants amb els assassinats racistes ocorreguts en les últimes setmanes: el que s’ha anat teixint de criminalització i deshumanització durant els últims trenta anys. Podem lluitar contra els discursos d’odi de l’extrema dreta, però si no ens decidim a canviar radicalment les polítiques migratòries que els fan possible estarem posant un pegat que en qualsevol moment es pot trencar.
