Recordo, mirant el Telediario fa quinze anys, vint, que cada notícia relacionada amb el terrorisme basc –atemptats, segrestos, manifestacions, kale borroka– em deixava una sensació amarga, no pel contingut, sinó justament per allò que no explicava. Recordo haver comentat més d’un cop amb els meus amics: “és que no ho expliquen bé; no ho expliquen tot”. Recordo també un dia que els meus pares, que llavors (devien córrer els primers anys dels 90) feia poc que vivien a Barcelona, van tornar d’una reunió a l’escola del meu germà on un dels temes que havien tocat eren els possibles destins del viatge de final de curs de la classe: alguns dels presents, en sortir Euskadi com a possibilitat, de seguida havien dit que ni parlar-ne, que era perillós. Recordo el meu pare dient: “¡que van a estar ahí esperando para secuestrarles al mocoso! ¡Ignorantes!” Era gent, aquells altres pares, que tota la informació que tenien de tot allò que allà passava, l’obtenien de mirar el Telediari; gent que com que no tenia tota la informació (no els ho havien explicat bé, no els hi havien explicat tot), omplien els buits amb més bombes, més segrestos i amb la idea que allà no s’hi podia fer vida normal.
Ara fa un parell o tres d’anys vaig llegir-me Patria, de Fernando Aramburu, en tres nits. Vaig regalar-li al meu pare un dia que va venir de visita a la llibreria, perquè ja han tornat a viure a Pamplona. Se’l va llegir ben ràpidament també i, en tornar-me’l (no li trec, al meu pare, el costum que faci servir la llibreria de biblioteca) em va dir: “por mí, le sobran unas doscientas páginas: lo que cuenta, ya lo sabía“. “Porque por fin alguien se acerca a contarlo bien“, recordo que li vaig respondre. Recordo celebrar molt la publicació d’aquell llibre que parla de la vida quotidiana d’aquelles dues famílies (la de la víctima i la de l’assassí) al mateix poble on tot havia passat. Aramburu per fi posava les paraules, els fets, en boca de la gent, no en la d’un presentador del Telediari.
Amb Patria, de Fernando Aramburu, vaig tenir la sensació que havia arribat el temps en què es començava a parlar de ‘la cosa’ amb una certa normalitat
Passa però que Aramburu també alimenta amb aquesta novel·la la idea que allà no s’hi podia –no s’hi pot, fins i tot encara– fer vida normal. Traumatitzats els d’una banda, traumatitzats els de l’altra… Tots traumatitzats. Són vides, les que explica Aramburu, en les quals pesen tothora les notícies amb què s’obren els informatius, aquelles que no ho expliquen tot. Però és igual: recordo llegir-lo amb la sensació que algú per fi posava un peu més enllà; com si per fi hagués arribat el temps en què es començava a parlar de ‘la cosa’ amb una certa normalitat, amb una certa llibertat per esplaiar-se sense haver de tallar el discurs cada dos per tres per deixar clar de quina banda està qui ho explica, no sigui que acabin ficant-te al sac dels dolents.
Iban Zaldua també fa vint anys que escriu sobre ‘la cosa’. Diu que Zaldua, escriptor donostiarra del 66, va patir en veure el fenomen que li creixia al voltant al llibre d’Aramburu, perquè amb Patria no es donés ja tot per explicat: ja passa això a vegades, que alguns llibres sembla que hagin vingut a dir la darrera paraula sobre un tema del qual amb prou feines s’ha començat a parlar.
Amb Como si todo hubiera pasado acabat de publicar per Galaxia Gutenberg, Zaldua demostra que Aramburu, amb Patria, va fer curt a ensenyar la vida real dins de ‘la cosa’. Els més de quaranta relats que integren aquest llibre són esclats de vida normal. L’ertzaina que aprèn euskera, el torturat que descobreix que llegeix el mateix llibre que el torturador, el jove de trenta anys que intueix que s’ha fet gran la nit que un control de la Guàrdia Civil no li fa aturar el cotxe… Són tots personatges que s’aixequen al matí, van a treballar, prenen birres, fan cafès amb l’empleada de l’ETT que cada matí ha de netejar la façana de pintades que han fet durant la nit, se senten vius quan tenen un grapat de fotocòpies amb què empaperar la facultat… Zaldua no fa relat del trauma, ens parla del cansament, de l’excitació, de l’alegria, dels dies avorrits de tot un seguit de personatges que al migdia, quan seuen davant la tele a veure les notícies, pensen: “no ho expliquen bé, no ho expliquen tot”.
Cal llegir aquest llibre de Zaldua per entendre com n’era i és de normal la vida allà. És justament aquesta normalitat la que mai no expliquen a les notícies, la peça que falta per acabar de començar a entendre-ho tot.
