El 8 de juliol, la Corte suprema di cassazione, la màxima autoritat judicial italiana, va confirmar la condemna a cadena perpètua per a tres xilens i onze uruguaians responsables de la mort de 35 persones en el marc del pla Còndor, una vasta acció repressiva que va començar l’any 1974 i va involucrar països de l’Amèrica del sud com Xile, l’Argentina, Bolívia, el Paraguai i l’Uruguai. Els militars havien ocupat el poder i havien començat a aniquilar qualsevol forma d’oposició, compartint moltes tècniques repressives i establint col·laboracions amb aquest fi.
El Tribunal Suprem italià ha confirmat la sentència de l’any 2019, tot i que encara queda pendent aclarir la situació de tres peruans: l’expresident Francisco Morales Bermúdez i els militars Germán Ruiz Figueroa i Martín Martínez Garay. Alhora, hi ha quatre militars xilens que no van recórrer la sentència al Suprem i tres acusats que van morir el 2019. Per això, el veredicte final només cobreix una part dels casos, catorze, que formen part de la sentència del tribunal de segona instància, on van ser condemnades 24 persones.
Un dels imputats, Jorge Néstor Troccoli Fernández, ara condemnat per la mort de les vint persones uruguaianes, també té nacionalitat italiana i viu a Itàlia des de fa uns anys
El procés es va poder celebrar a Itàlia perquè algunes de les víctimes són italianes i, a més, un dels imputats, Jorge Néstor Troccoli Fernández, ara condemnat per la mort de les vint persones uruguaianes, també té nacionalitat italiana i viu a Itàlia des de fa uns anys.
“Vam començar a pensar en aquest procés a finals dels anys noranta, quan estava a punt de concloure un altre procés contra membres de l’exèrcit argentí, que havien estat acusats d’haver matat unes ciutadanes italianes”, explica Jorge Ithurburu, president de l’associació 24 Marzo i una de les persones que més ha treballat per tirar endavant els processos. “Un dels elements decisius –afegeix Ithurburu– va ser que el codi penal italià permet desenvolupar els processos encara que els imputats no hi siguin, a diferència dels codis penals de molts països de l’Amèrica del Sud”.
Si el procés dels anys noranta va jutjar fets específics, l’actual ha avaluat també tota l’estructura repressiva. La sentència de primera instància de 2017 va reconèixer l’existència d’un pla, però va considerar que els responsables de les morts eren només els caps de la jerarquia (com l’antic ministre de l’Interior de Bolívia, Luis Arce Gómez, mort l’any 2020) i no altres persones que es va considerar que havien estat involucrades en crims menys greus. A més, fins a l’any 2017, la llei italiana no incloïa el crim de tortura i els imputats van ser processats només per assassinat múltiple, atès que els altres delictes com el de segrest ja havien prescrit. En segona instància, el juliol de 2019, ja es va reconèixer també la culpabilitat de les persones que no es trobaven llavors en l’exercici d’un càrrec de primer nivell en les jerarquies administratives o militars.
“Després de la primera sentència, podíem dir que havíem obtingut un resultat rellevant, però ara que s’ha pogut comprovar la responsabilitat també dels nivells intermedis i per tant, podem estar encara més satisfets de la feina que hem fet fins ara”, reconeix Arturo Salerni, advocat d’algunes de les víctimes. La satisfacció és compartida per les associacions de les víctimes i pels representants d’alguns dels governs dels estats involucrats.
Un dels punts centrals és que tant la sentència de primera instància com la de segona van reconèixer l’existència del pla Còndor. Segons l’advocat Salerni: “Les sentències italianes podrien constituir també un precedent perquè els jutges d’altres països puguin promoure accions semblants”. Sense anar més lluny, ja s’han engegat més processos a Itàlia, on s’estan investigant les responsabilitats per la mort de més persones d’origen italià a conseqüència del pla Còndor.
Segons l’advocat Salerni: “Les sentències italianes podrien constituir també un precedent perquè els jutges d’altres països puguin promoure accions semblants”
Entre les dues instàncies l’activitat de fiscalia i de les representants de les víctimes vas ser molt intensa, sobretot en la recerca de nous elements que poguessin ser utilitzats en el procés. Pels familiars, un procés com el que s’ha celebrat a Itàlia és molt important perquè en els seus països no sempre hi ha hagut la possibilitat d’emprendre accions judicials, sovint a causa de lleis aprovades després de la caiguda dels règims, que reduïen la possibilitat d’organitzar judicis semblants.
Un dels casos més emblemàtics és l’Argentina on, després de la caiguda de la junta militar que va governar el país fins a l’any 1983, l’aprovació de la Ley de punto final i de la Ley de obediencia debida pel president Raúl Alfonsín van garantir una transició sense la possibilitat de fer justícia. Alhora s’hi van sumar els indults aprovats amb el nou president Carlos Menem entre 1989 i 1990. En els anys 2000, les lleis van ser anul·lades i això va permetre organitzar nous judicis, un precisament es va centrar en el pla Còndor i per això el procés italià no ha involucrat argentins, atès que no es pot jutjar dos cops una persona pel mateix crim.
Ara que les sentències italianes són definitives, cal avaluar com seran executades les penes. Un dels condemnats, Jorge Néstor Troccoli Fernández, va ser detingut a Itàlia just després de la sentència definitiva. Però en canvi, hi ha condemnats que viuen a l’Amèrica del Sud, alguns ja es troben a la presó per altres delictes, però és necessària una col·laboració entre Itàlia i els altres estats per determinar si la pena contra aquells que es troben en llibertat es pot executar en el país de residència o si s’ha de demanar una extradició a Itàlia.
