La mar transporta crits trencats de socors. La mateixa aigua banya les nostres cales i platges i topa amb un mur perfecte. Blanc i espinós, patrocinat pels drets humans. La mar transporta sons provinents d’una terra que desborda resistència i dignitat davant el silenci. Davant d’un fantasma occidental més fosc, tenebrós i dèspota que mai. Amb tota la impunitat i connivència callada dels civilitzats. Amb la normalitat ofegant i miserable d’una societat que es veu moralment implacable. Amb tota la sang a les mans.
Mentrestant la dignitat superba s’alça des dels cims del Golan fins a les ribes de Gaza. Al-Karameh. Les lliçons són moltes i els aprenentatges lents.
Les paraules de la poetessa palestina Rafeef Ziadah ressonen constantment des d’abans que ella entengués el que era l’ocupació. Des d’abans que les escrivís, inclús abans que ella aprengués a dir mare: “Nosaltres, les palestines, ens aixequem cada matí, i ensenyem vida a la resta del món, senyor”.
S’ha demostrat històricament que al servei d’una societat supremacista, colonial i racista amb interessos econòmics determinats s’acaben duent a terme les pitjors atrocitats
I per la vida perden la vida. Per la vida lluiten incansables. Resisteixen i mal no ho desitgessis, s’encarreguen de protegir idees que com a banderes d’unitat s’enalteixen per damunt d’un món profundament escapçat i dòcil, i ressonen com poesia arreu: dignitat i justícia.
Es perd una vida que ens ensenyen i recorden des de fa anys que val la pena viure. Des d’un territori convertit en una gran frontera. Un llindar en col·lisió a les portes de casa, de la llar, d’Umm al-Fahm i Sheik Jarrah, de Masafer Yatta i Khan al-Ahmar.
La persona que està llegint aquestes cites de topònims palestins sàpiga que són exemples simbòlics –tot i que, per descomptat, tot Palestina ho és– de ciutats, barris o emplaçaments que representen aquest llindar fràgil i tens en una lluita contra la despossessió constant. Umm al-Fahm (districte de Haifa, Palestina del 48) un poble de població palestina dins d’Israel. Un exemple clar de segregació racial i de l’apartheid que va quedar dins de les fronteres de l’estat sionista el 1948, a tocar del mur. Sheik Jarrah és un barri d’Al-Quds (Jerusalem est) molt amenaçat pels desnonaments i ocupació de territori per part de colons, escenari protagonista de la Intifada de la Unitat del 2021. Khan al-Ahmar és un poblat beduí amb ordre de desnonament del tribunal israelià des de 2018 i que fa set anys que resisteix a les pressions constants de l’exèrcit per un pla urbanístic de connectar Jerusalem amb un assentament il·legal conegut com a Maale Adumim. Masafer Yatta és un poble als afores de la ciutat d’Al-Khalil (Hebron) en vies de desaparició per la violència diària dels colons israelians protegits per l’exèrcit, coneguda des de 2024 pel documental No other land.
Condemno profundament la mentalitat colonial de forçar a les veus palestines o de solidaritat a blanquejar-se públicament condemnant el 7 d’octubre
El 7 d’octubre de 2023 es van activar altre cop aquests dispositius islamòfobs que amb tanta força ajuden a distingir i crear relat des de la majoria dels mitjans tradicionals de les velles metròpolis a occident. S’ha incrementat un fet que es reprodueix constantment quan el model occidental entra en contradicció: la necessitat d’establir i reforçar el marc ideològic que legitima el funcionament democràtic dels estats blancs, occidental i civilitzats (“nosaltres”) contra el que representa una amenaça bàrbara i salvatge disposada a fer el que sigui (“els altres”) per aconseguir els seus fins, com saltar-se aquest ordre moral correcte basat en un consens internacional indestructible. S’ha demostrat històricament que al servei d’una societat supremacista, colonial i racista amb interessos econòmics determinats s’acaben duent a terme les pitjors atrocitats que ha vist la humanitat. Això no obstant, resistir-se a sotmetre’s a aquest fals model de llibertat és imperatiu moral i dret col·lectiu.
En el que es va conèixer com a operació Diluvi d’Al-Aqsa, el setè dia d’octubre del 2023, la resistència palestina a Gaza va aconseguir rompre per primer cop l’enclaustrament al qual havia estat sotmès durant tant temps. Un cop dur a l’invencible Estat d’Israel. Després d’una dècada, joves refugiats gazians trepitjaven per primer cop les terres que els havien estat robades als seus pares i els seus avis. Els murs que els confinaven eren els mateixos que no els deixaven veure casa seva, el que molta gent ha anomenat com la presó a cel obert més gran del món. El setge es va esfondrar per unes hores.
Per parlar en el panteó dels drets humans, primer condemna l’enemic. Primer condemna el terrorisme de Hamas i després parla
I és per açò que jo no condemno l’atac del 7 octubre. No condemno Hamas; ni les Brigades Izz ad-Din al-Qassam; ni les Brigades Al-Quds; ni els Comitès de Resistència Popular; ni les Brigades Abu Ali Mustafa; ni a les Brigades Nasser Salah al-Din; ni les Brigades del Màrtir Raed al-Karmi; ni les Brigades del Lleó; etcètera.
Sí que condemno el sionisme i el seu lobby occidental. Condemno l’imperialisme ianqui. Condemno profundament la mentalitat colonial de forçar a les veus palestines o de solidaritat a blanquejar-se públicament condemnant el 7 d’octubre per poder parlar en el món civilitzat. Per parlar en el panteó dels drets humans, primer condemna l’enemic. Primer condemna el terrorisme de Hamas i després parla. Condemno profundament aquest panteó tacat de sang que s’esfondra dia a dia.
Aquesta columna també es publica a la Revista Posidònia
