L’inici de la invasió russa d’Ucraïna a finals del passat mes de febrer no va trigar a posar en relleu com alguns conflictes, des de l’òptica dels països occidentals, acaparen molta més atenció que d’altres. Des d’aleshores, aquesta guerra i les seves víctimes han absorbit l’agenda de molts governs i mitjans, i l’interès del públic en general, fins a uns extrems inusuals. Això ha contrastat amb la cobertura que reben altres conflictes en territoris que sovint semblen caure del mapa.
Fins a cert punt, la decidida reacció europea a la invasió i les seves conseqüències (com la resistència local o l’existència de milions de persones refugiades) s’ha intentat justificar sobre la base de la política exterior de la Unió, la simple proximitat geogràfica d’alguns països i l’existència de vincles històrics, culturals i lingüístics. L’enorme distància establerta entre aquesta reacció i la resposta a altres conflictes que també es produeixen en latituds properes, inclosa la Mediterrània, ha exposat també una perversa doble moral i una cruel classificació de conflictes de primera i segona.
Un dels llocs on aquesta doble moral ha quedat més palesa ha estat a Palestina. En aquest sentit, la defensa activa que s’ha fet des de les capitals occidentals del dret a l’autodefensa del poble ucraïnès contrasta amb les condemnes sistemàtiques a la resistència palestina enfront de l’ocupació i d’un règim d’apartheid d’Israel que rep xecs en blanc d’una part de la comunitat internacional.
A més, activistes i analistes d’origen palestí han manifestat que bona part de la retòrica que ha utilitzat el Kremlin per embolcallar l’agressió a Ucraïna segueix uns patrons molt similars als empleats per Israel: des de la tergiversació del concepte d’operació militar fins a la negació de l’altre, passant per pretextos inconsistents per tal de justificar la violència.
En una situació similar, però rebent molta menys atenció política i mediàtica, s’ha trobat el Sàhara Occidental. Aquest territori ha estat ocupat, explotat i colonitzat progressivament pel Marroc des que l’Estat espanyol es va retirar l’any 1975 de la que encara es considera l’última colònia d’Àfrica. El referèndum per decidir el futur de la zona, contemplat en un pla de les Nacions Unides que es va acordar a la dècada dels noranta del segle passat, mai s’ha celebrat. Rabat ha continuat pressionant perquè el món reconegui la seva sobirania sobre el territori, una claudicació a la qual va accedir l’expresident dels Estats Units, Donald Trump, l’any 2020 (l’administració de Joe Biden no ha rectificat). Enguany ho ha fet l’Estat espanyol.
Polítiques de la mateixa República Sahrauí que romanen a l’exili han denunciat que la invasió d’Ucraïna és similar a la que han viscut elles des de fa gairebé mig segle. Durant aquest temps, el Front Polisario, el moviment d’alliberament nacional reconegut com el representant legítim, ha estat lluitant per l’autodeterminació. En gran manera, ho ha fet des de l’ombra. Avui, més de 150.000 refugiades sahrauís viuen encara en situacions de vulnerabilitat extrema en campaments al sud d’Algèria.
Els precedents
Per motius diferents, també s’han traçat molts paral·lelismes entre la situació a Ucraïna i la que té lloc a Síria, on Rússia va llançar una despietada intervenció militar el 2015 per apuntalar el règim dels Assad. En aquest cas, la solidaritat mostrada per moltes persones de Síria amb el poble ucraïnès, conscients de la brutalitat de Moscou, s’ha barrejat amb l’amargor de contemplar, ara sí, una ferma resposta occidental. Persones expertes com el comentarista polític i opositor Yassin Swehat afirmen que la carta blanca que se li va concedir a Putin a Síria explica en part que el president rus s’hagi vist ara amb la confiança per atacar Ucraïna.
El desplaçament forçós de milions de persones, els bombardejos indiscriminats a escoles i hospitals, la violència sexual, les tortures i les agressives campanyes de desinformació a xarxes i mitjans que s’estan registrant a Ucraïna ja s’havien documentat abans a Síria. Tot i que la intensitat de la guerra s’ha anat atenuant, l’ONU alerta que el país viu sumit en una severa crisi polièdrica i que està augmentant perillosament la violència des del gener.
Un altre país que també ha conegut de prop del que és capaç Rússia, tot i que sense rebre gaire atenció per aquest motiu, és Líbia. El país viu immers en una forta inestabilitat des del derrocament del dictador Muammar al-Gaddafi el 2011 i està profundament fragmentat per una constel·lació de milícies vagament enquadrades en dues aliances líquides a l’est i l’oest del territori nacional, cadascuna amb la seva pròpia administració. El pitjor repunt de violència dels últims anys va tenir lloc entre el 2019 i el 2020, quan les faccions de l’est –amb el suport del grup paramilitar rus Wagner i de països com França, els Emirats Àrabs Units i Egipte– van llançar una ofensiva contra el govern reconegut per la comunitat internacional. L’assalt va ser aturat per les forces de la capital, Trípoli, amb l’ajuda de Turquia, que van poder forçar un alto el foc.
Poc després, un procés apadrinat per l’ONU va nomenar un nou govern d’unitat nacional amb l’objectiu de preparar el terreny per celebrar eleccions el desembre del 2021. Però els comicis mai es van produir i Líbia ha tornat a dividir-se en dues administracions, a l’est i l’oest, aferrades al poder. A l’agost, el país va viure el pitjor episodi de violència en dos anys, quan faccions afins a les autoritats de l’est van tornar a intentar entrar a Trípoli.
Els marges
El país de la regió on la diferència d’atenció respecte a Ucraïna ha estat més pronunciada, però, ha estat el Iemen. Una coalició liderada per Aràbia Saudita va llançar una ofensiva militar el 2015 per intentar apuntalar el govern reconegut internacionalment després que els rebels houthis aconseguissin el control de la capital i de la majoria del nord del país.
La guerra a Ucraïna ha exacerbat la inseguretat alimentària que viu el Iemen
A l’abril, la coalició liderada per Riad i els houthis van acordar una treva inèdita, que en gran manera s’ha respectat i que s’ha estès dos cops, el darrer, fins al 2 d’octubre. Alhora, Aràbia Saudita i els Emirats Àrabs Units han reestructurat el lideratge polític de les forces locals que recolzen per preparar el terreny per a possibles negociacions. Les fractures internes no han tardat a sorgir i fins i tot han derivat en xocs armats entre aliats nominals.
L’ONU considera que al Iemen es viu una de les pitjors crisis humanitàries del món, provocada en bona part pel bloqueig aeri i marítim imposat durant anys per Riad. La guerra a Ucraïna ha exacerbat encara més la inseguretat alimentària que viu el país, i la situació també s’ha traduït en un menor interès dels donants internacionals a concedir fons per afrontar la crisi.
Per acabar, algunes parts del Kurdistan, com les de Turquia i Síria, també han vist en els darrers mesos com la invasió d’Ucraïna se’ls ha girat en contra. El president turc, Recep Tayyip Erdogan, sembla disposat a aprofitar la seva forta influència en la guerra a Europa per intensificar els atacs contra els kurds. L’amenaça que genera més temor és la d’una possible nova ofensiva a Rojava contra les forces kurdes que controlen part del territori fronterer amb Turquia. L’objectiu seria continuar reemplaçant la població local kurda per desplaçats àrabs i milícies afins a Ankara, tal com va succeir el 2019 davant la passivitat de la comunitat internacional.
