Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat
SUBSCRIU-T'HI FES UNA DONACIÓ

Miquel Ramos, periodista

“Confrontar el feixisme és un deure de qualsevol persona que estime la vida”

Miquel Ramos reflexiona sobre les experiències que ha recollit al llibre 'Antifascistas' en l'entrevista de la secció "Miralls". / Victor Serri

Ens trobem a la Kasa de la Muntanya, símbol del moviment antifeixista i okupa de la ciutat de Barcelona. Miquel Ramos (València, 1979) presenta el seu llibre Antifascistas (Capitán Swing, 2022), en el qual explica com s’ha combatut l’extrema dreta espanyola des dels anys noranta. La seva fixació per aquest camp d’estudi va començar el 1993, amb l’assassinat de Guillem Agulló. Aleshores, ell era un dels primers alumnes de les escoles que oferien ensenyament en valencià. Del fet traumàtic, va treure la força per començar a participar en diferents moviments socials. Després, ha aplicat el seu vessant periodístic a una manera d’entendre el món i de prendre partit. “No volíem renunciar al que pensàvem i érem”, i això és el que ens ha portat fins aquí.


C
om ha canviat el context del País Valencià d’ençà que eres jove?

Ha canviat molt i més els últims anys. La meua generació ha viscut un nivell d’hostilitat brutal. Si la transició al País Valencià es va allargar, a mitjans dels anys noranta arriba el PP i és com si aquesta no s’hagués produït. Tot el que quedava del franquisme es va abocar a un conflicte pel tema lingüístic i identitari com fou la batalla de València, fabricada directament per les clavegueres de l’Estat i executada per l’extrema dreta. Tot això ens ha perseguit fins fa ben poc, quan arriba una altra generació més jove i ho supera perquè ja viuen amb una cultura i una llengua més normalitzades. Malgrat això, la dreta continua fomentant unes posicions profundament antivalencianistes i anticatalanistes.

Què significa per a tu ser antifeixista?

Entenc l’antifeixisme com un compromís amb una sèrie de valors que haurien de ser els mínims en un consens democràtic i de drets humans. Quan algú planteja que hi ha un col·lectiu determinat que no té dret a gaudir de determinats drets, per la seua condició sexual, pel seu origen nacional, per la seua religió o pel que siga, pense que confrontar-lo és un deure de qualsevol persona que s’estime la vida. L’antifeixisme no és només aturar els grups d’extrema dreta, sinó que porta implícit un compromís amb el canvi social, amb capgirar tot el que fa possible unes estructures que perpetuen desigualtats i propicien el brou de cultiu idoni per l’aparició de discursos d’odi.

Però aquests discursos també arriben als sectors de la societat que precisament són més vulnerables. Per què l’esquerra no és capaç de frenar-los?

D’esquerres n’hi ha moltes. Jo no faria una crítica a l’esquerra com un ens abstracte i monolític. Hi ha una esquerra que mai falla, que són els moviments socials, estan aquí i hi han estat sempre. Són el principal dic de contenció de l’extrema dreta i de l’odi, els que estan als barris aturant desnonaments, rehabilitant espais i posant-los al servei de la ciutadania o oferint suport a persones en situació vulnerable. Per altra banda, hi ha esquerres més institucionalitzades i que trepitgen menys carrer. S’haurien de repartir les responsabilitats de forma proporcional a la capacitat que té cadascú d’incidir en la societat, en les polítiques públiques i en l’acció social. És a dir, cap retret als moviments socials i totes les exigències cap a qui té capacitat de canviar les coses i no ho fa.

Parles de la democratització del feixisme i de com s’estan permetent determinats discursos d’odi en un context democràtic.

Existeix la idea que la democràcia és el que vulga la majoria. Si la majoria decideix portar part de la població a un camp de concentració, per molt democràtica que siga aquesta elecció mitjançant els vots, no deixa de ser un atemptat contra els drets humans, que haurien de ser el pilar de qualsevol democràcia. La virtut que ha tingut l’extrema dreta ha sigut adaptar-se al context democràtic i saber disfressar d’opinions respectables idees que beuen directament de la tradició nazifeixista. Fan piruetes retòriques per obviar l’exclusió que representa el feixisme: ja no et diran que el blanc és superior al negre, sinó que hi ha cultures incompatibles i hem de protegir els d’aquí. La seua punta de llança és el sistema capitalista, que està basat en la precarietat. Quan apunten cap a baix en lloc de fer-ho cap a dalt i assenyalen com a responsables a les persones migrades, això suposa una victòria del capitalisme. La normalització d’aquestes idees no només és fruit de l’habilitat de l’extrema dreta, també del fet que aquesta té molts més recursos que nosaltres per invertir en comunicació, construir un relat i arribar al gran públic.

Quina responsabilitat tenen els mitjans de comunicació en la normalització de l’agenda de l’extrema dreta?

“Quan la ultradreta capta el vot de les classes populars no és per una aposta de canvi social en termes de classe sinó perquè apel·la a altres identitats”

Hi ha una relació directa, no només amb el tractament que han fet els mitjans de la mateixa extrema dreta, sinó dels temes on han sabut vendre el seu producte. No és tan sols posar-los el micròfon acríticament i fer-los d’altaveu perquè diguen el que vulguen, també reprodueixen constantment els seus marcs i discursos sense ni tan sols esmentar-los. És passar-se el dia parlant d’okupes, de “menas”, de les “feminazis”, dels “xiringuitos LGBTI” o de qualsevol dels tòpics sobre ETA, els catalans i els musulmans. Així no fa falta que els convides a un plató perquè ja estàs fent tu el seu paper. L’extrema dreta ha sabut utilitzar els mitjans, que de vegades han actuat a consciència i en altres ocasions ho han fet per les seues pròpies rutines. No oblidem que, al capdavall, són empreses que busquen guanyar diners i l’espectacle i la bronca donen clics, per això els discursos incendiaris al carrer o als parlaments són notícia i l’extrema dreta ho estimula.

En canvi, moltes vegades es titlla d’activistes a periodistes com tu amb l’objectiu de restar-los credibilitat. Quin periodisme defenses des de l’antifeixisme?

El pitjor activista és el que està al servei del poder, el que s’asseu al despatx de la brigada d’informació de la policia perquè li donen la informació que ha de treure i li expliquen com ho ha de fer. Que et filtren la identitat, les fotos i els antecedents penals i policials –que només coneixen ells– d’un manifestant és activisme al servei de l’Estat. No entenc el periodisme com una eina de propaganda del poder, sinó com tot el contrari. Per a mi és una eina per fiscalitzar-lo. Jo intente fer un periodisme compromés amb els moviments socials, que baixa al carrer i el coneix per donar veu als protagonistes, sense demonitzar ni caricaturitzar.

Com creus que el periodisme ha de tractar el fenomen de l’extrema dreta?

Al periodisme no li demane res, li demane al periodista i a la periodista. Primer, que baixe del núvol i es faça responsable del que conta. Sobre aquest tema i sobre tots els altres. Pots parlar del problema dels okupes o del problema de l’habitatge, però tu tries el marc i on poses el focus. Moltes vegades te l’imposarà el mitjà, però tu també decideixes i tens marge per triar com explicar una història. Això influeix en la percepció que després té la societat, que consumeix informació i es crea una manera de veure el món a partir dels mitjans de comunicació. S’ha d’enderrocar el mite de què el periodisme és objectiu. Ho és si plou o no, però un conflicte social o polític mai pot tenir un tractament objectiu. Els i les periodistes han de valorar si amb determinades peces estan contribuint a normalitzar els discursos d’odi de l’extrema dreta i determinats marcs on se sent còmoda.

Quines passes penses que ha de fer l’antifeixisme en un moment com l’actual?

El clixé de l’antifeixista encaputxat en una manifestació, que és el que s’han encarregat de reproduir els mitjans de comunicació, no podem obviar que existeix, és una part del moviment
i un pilar que en molts casos ha frenat l’extrema dreta, però no és només això. Amb confrontació al carrer, podies aturar un grup de neonazis que venia cada cap de setmana a donar pallisses, però així no atures un partit d’extrema dreta amb 52 diputats, és molt ingenu pensar-ho. Aquí les preguntes són: on estava la resta de la societat tot aquest temps? Per què van deixar a un grup de joves enfrontar-se sols a un monstre d’aquestes característiques que matava? El problema és que poca gent s’ha sentit interpel·lada per aquesta amenaça, i no serà perquè l’antifeixisme no ha tractat d’alertar-ne i confrontar-la. En primer lloc, el relat oficial era que no hi havia cap problema, que si existia era un conflicte entre tribus urbanes i de violència juvenil. Segon, la gent no entenia que això podia arribar a ser un problema més gran, i ara, molts es pregunten com ha arribat Vox a les institucions.

L’antifeixisme ha de poder establir aliances amb agents com el PSOE, que ha aprovat la llei d’estrangeria, que obre centres d’internament d’estrangers (CIE) o que de vegades vota el mateix que Vox al Congrés?

A algú que reprodueix les polítiques que faria l’extrema dreta si governés, que manté la llei mordassa o que espia a la dissidència política, jo no li regalaré l’etiqueta d’antifeixista, perquè no se la mereix. El que seria una victòria és que hi hagués un consens de mínims en matèria de drets i llibertats, que siguen la base de qualsevol persona que es creu demòcrata. Òbviament,
a un partit del sistema no el pots posar a la teua barricada, perquè forma part del problema, però la gent de base ha d’assumir que el perill no és només que hi hagi un partit d’extrema dreta a les institucions, sinó l’existència d’una estructura social on l’extrema dreta se sent forta.

Quin paper ha jugat l’aparell de l’Estat en l’ascens de l’extrema dreta?

“L’extrema dreta mai suposa una amenaça per a l’establishment, no qüestiona l’estructura de l’Estat i fonamenta els privilegis”

L’extrema dreta mai ha suposat una amenaça per a l’statu quo ni per a l’establishment, tot el contrari. Mai qüestiona l’estructura de l’Estat i tracta de fonamentar encara més els privilegis de classe, de raça, sexuals, etc. L’extrema dreta és una garantia de supervivència per al sistema, i en moments de crisi això és perfecte. Al PP i a la resta de la dreta els pot sortir un competidor, però la competència és en l’àmbit electoral, no política. Per al PSOE, l’extrema dreta suposa una fragmentació de la dreta i, per tant, en termes electorals, ja li va bé, no li suposa cap problema. Qui ho pateix és la societat, els col·lectius que són víctimes habituals dels seus discursos d’odi.

Per això la legislació en matèria de delictes d’odi els hauria de protegir, però veiem com l’extrema dreta ha trobat en els cossos policials i la Fiscalia uns aliats per retorçar la seva finalitat original.

L’estratègia de tots els privilegiats ha estat sempre la victimització, per així oposar-se a qualsevol avenç dels qui es troben en situacions de desigualtat. L’home que se sent amenaçat pel feminisme, els heterosexuals que reclamen un dia del seu orgull, els castellanoparlants molestos perquè han de parlar en català, els rics enfadats perquè els apugen els impostos… presenten la lluita per la igualtat com una amenaça que tracten d’estendre a la resta de la societat. Quan la ultradreta aconsegueix el vot de les classes populars, no és perquè faça una aposta de canvi social en termes de classe, sinó perquè apel·la a altres identitats com la de l’home, l’espanyol, l’heterosexual o l’emprenedor.

Quines respostes col·lectives creus que s’han d’articular des de l’antifeixisme?

L’antifeixisme ha de reivindicar que tenia raó. Si ja déiem fa trenta anys que tot això podia passar, s’ha de recordar. El repte és interpel·lar la resta de societat, fer pedagogia sense paternalismes, que la gent sàpiga que pot fer alguna cosa i que té l’opció de participar-hi des de múltiples fronts: fer feina de barri aturant desnonaments, creant xarxes comunitàries, treballant a les escoles o al sindicat, enfortint un dic de contenció que no deixe cap escletxa on puga entrar l’extrema dreta. Hem de ser capaços de portar aquesta militància activa i quotidiana, de conéixer molt bé que és l’extrema dreta i com funciona. Te’ls esperes desfilant vestits de nazis o bevent un sol y sombra al bar dient barbaritats, però no són només això. Han estudiat a les millors universitats, porten toga o uniforme de policia, ocupen llocs de responsabilitat a les estructures de l’estat i a les grans empreses i mitjans de comunicació, són omnipresents. Per tant, arreu on la gent tinga capacitat de dir o fer la seua per aturar-los, és on s’ha de sentir útil.

Més enllà de la legítima defensa, quins han de ser els límits de l’ús de la violència per combatre l’extrema dreta?

La violència ha de ser sempre l’últim recurs. Jo crec que la gent que té un projecte polític com el que defensa l’antifeixisme, de solidaritat i amb uns valors lligats als drets humans, és plenament conscient d’això. De vegades, no hi ha hagut una altra manera de frenar una sèrie d’individus que directament volien assassinar. Encara més quan la policia no només no feia res contra ells, sinó que anava contra tu. Això ha creat una cultura de la resistència i de l’autodefensa que des dels inicis marca aquesta sensació d’alerta constant i que en molts casos implica l’ús de la violència. També caldria analitzar el concepte de violència i quina és la que fa servir l’Estat, no només física sinó també estructural. L’antifeixisme s’organitza contra una sèrie de violències que no només mataven, sinó que formen part d’una estructura que condemna moltes persones a un patiment constant. Plantege una reflexió a escala humana: la violència implica patiment per a qui la rep i contradiccions per a qui l’executa, és traumàtica.

S’ha de respondre amb els mateixos mètodes que ells utilitzen?

Quants neonazis morts hi ha i quants morts hi ha en mans de neonazis? La diferència és molt gran i evident. Això també demostra una diferència de qualitat humana. Sempre hi ha hagut violència en la política i moltes vegades inclús ha aconseguit coses, però que haja de ser l’eina i que tot està justificat, jo crec que no.

Quin és l’aprenentatge més gran que t’emportes de tots aquests anys que relates al llibre?

Comprovar el que pensava, que he viscut i que he percebut sempre que he estat a prop dels moviments socials: hi ha un substrat en totes aquestes històries basat en la solidaritat, l’empatia, el respecte i el suport mutu, qüestions que per a mi són la base de qualsevol lluita. Ho resumiria amb la paraula amor. A les companyes, a causes que considere justes i a unes idees nobles. He entrevistat molta gent i he trobat la bondat com a nexe en comú. Aquests valors m’han convençut encara més.

Article publicat al número 549 publicación número 549 de la Directa

Donacions

Fes una donació

FES UN DONATIU