Començam setembre, el curs i amb tot això, envestim els darrers mesos de l’any. Un any, que fins ara ha estat intens pel que fa a mobilitzacions socials a Mallorca i també en altres territoris de l’estat. Especialment, els vinculats als efectes de la turistificació. Sembla que, a l’inici de la fi —que cada any s’allarga un poc més— del que suposadament és la “temporada turística”, l’articulació social amb relació a aquesta qüestió no deixarà de tenir un protagonisme essencial. S’acosta el Dia internacional del turisme, el 27 de setembre, i es prepara una tardor i un curs, on els moviments socials segueixen plantejant agendes, calendaris i accions, entorn d’una qüestió que ens determina tant, que ens afecta tant i en relació amb la qual ens sorgeixen tants qüestionaments, externs i interns, que hem de treballar, enfrontar i saber donar resposta.
Sabem que el ressò d’aquestes mogudes ha estat molt rellevant a la premsa local, nacional i també a la internacional. Sabem que tocam un tema molt sensible, que toca molts i molts poderosos interessos. Els nostres posicionaments estan ben fonamentats, però no exempts de riscos, perills i desviacions que molts estarien contents de poder aprofitar per desarticular, dividir, deslegitimar o ensorrar directament aquesta resposta social que demanda a crits un gir radical de les polítiques econòmiques en els territoris colonitzats per les dinàmiques del capitalisme turístic.
La defensa del territori, dels recursos, dels equilibris ecològics malmesos, la lluita contra infraestructures que permeten seguir expandint el model i les seves conseqüències, han estat i són els pilars de la lluita ecologista
En l’àmbit dels ecologismes, els reptes en aquests contexts són molts i molt importants. La defensa del territori, dels recursos, dels equilibris ecològics malmesos, la lluita contra infraestructures que permeten seguir expandint el model i les seves conseqüències, han estat i són els pilars socialment reconeguts de la lluita ecologista. A aquests hi sumam en els darrers temps —perquè no pot ser d’una altra manera— els arguments i les lluites vinculades al dret a l’habitatge, contra la precarització laboral que implica el model del “tot-turisme”, per denunciar la saturació dels serveis públics i garantir opcions de futur, tant des del punt de vista ecològic com des del punt de vista de la justícia social. I tot això emmarcat en una consciència, que cal fer encara més extensiva i present, del context de crisi ecològica i climàtica que encaram, ara ja.
Parlam de transicions. Parlam de futurs possibles i desitjables. Parlam de canvis amb una perspectiva ecosocial perquè és la transició de model que ens cal si volem garantir els mínims essencial per sostenir vides dignes en els territoris que habitam. Sabem que amb això, incidim en canvis radicals que disputen el marc econòmic, social i polític actual, que el posen en qüestió i que pretenen desmuntar-lo. Per anar cap a on? Cap a futurs que hauran de deixar enrere les dinàmiques del “Capitalisme Cannibal” que, segons Nacy Fraser, és el que ens ha abocat a aquest estat crònic i multicrisi que enfrontem. Tal com recull en el seu llibre: “el que tenim al davant, gràcies a dècades de financerització, no és ‘només’ una crisi de desigualtat sense frens i feines precàries amb salaris baixos; ni tampoc ‘merament’ de cures i reproducció social; ni ‘tan sols’ una crisi migratòria i de violència racialitzada. Tampoc no és ‘simplement’ una crisi ecològica en què un planeta que s’escalfa vomita plagues letals, ni ‘només’ una crisi política caracteritzada per infraestructures buidades, militarisme a l’alça i proliferació d’homes forts. (…) és una cosa pitjor: una crisi general del conjunt de l’ordre social en què totes aquestes calamitats convergeixen, s’exacerben mútuament i amenacen d’empassar-nos sencers.”
S’ha de transgredir la norma, afectar el model, i oferir-hi una alternativa que parteixi d’altres valors, altres maneres de ser, d’estar i habitar els territoris
D’aquí, la necessitat d’aquesta mirada àmplia, convergent, simbiòtica i còmplice que requereixen les lluites i els moviments socials, per enfortir-se, engreixar els seus arguments i posicionaments, i enfrontar junts, per destituir “la major”. És una esmena i una impugnació a la totalitat del sistema que, en clau ecologista, ha de començar per seguir fent el que fèiem i hem fet sempre, això és, defensar el territori i els recursos naturals i els animals (humans i no humans) però, amb un objectiu que ha de fer una passa més enllà. No es pot conformar ja només en “protegir” o “conservar”. Ha de transgredir la norma, afectar el model, i oferir-hi una alternativa que parteixi d’altres valors, altres maneres de ser, estar i habitar els territoris i les relacions i vincles amb aquests i el nostre context. Què vull dir amb això? Que la denúncia i l’oposició ha de tenir un objectiu fonamentalment més ampli, més radical, més estratègic, i per això, més efectiu en el desmantellament de les lògiques, polítiques i economies que han imperat fins avui. Estam en un punt de no retorn i les nostres lluites, no sé si seran les definitives, però són, sens dubte, ara mateix, fonamentals. Implica’t, organitza’t, polititza’t i fes realitat el món que voldries viure. Necessitam utopies col·lectives i compartides fetes realitat, molta força, i molta, però molta, alegria i determinació.
