Abans d’endinsar-se en la figura de Conrad Miret i Musté, cal remarcar que refer la seva biografia és una tasca molt complicada per la gran quantitat de buits documentals i contradiccions en els diferents escrits que han anat proliferant els darrers anys per a homenatjar-lo. La majoria se centren en el seu germà Josep, que en 1937 va arribar a ser conseller de la Generalitat. Els anys d’infantesa i joventut de Conrad Miret són els més difícils d’investigar i, massa sovint, es confon part de la seva biografia (aficions, feina o interessos) amb les de Josep. Tot i els obstacles, aquesta aproximació biogràfica a la figura de Conrad Miret i Musté esdevé necessària per remarcar que encara hi ha molta feina a fer per a recuperar la memòria d’una persona que ha caigut en l’oblit.
Va néixer el 15 d’abril de 1906, al carrer Comte d’Urgell de Barcelona. Era el fill gran d’una família humil, amb tres germanes, Francesca, Magdalena i Juanita; i un germà, Josep, amb qui l’esport, però sobretot la militància política, els uniria i faria viure vides gairebé paral·leles i amb un destí fatal similar. Alguns escrits diuen que era molt aficionat al ball i, sovint, també se l’associa al món del rugbi, afirmant-se que va ser jugador d’aquest esport al Futbol Club Barcelona. Malauradament, l’arxiu del club no disposa de documentació interna del departament de rugbi de llavors i, per tant, es fa difícil contrastar aquesta afirmació. Qui sí que consta com a jugador de rugbi va ser el seu germà.
Als anys vint, Conrad Miret va començar a practicar atletisme a la Unió Esportiva Sants, on probablement va entrar en contacte amb el rugbi, i posteriorment va jugar al Barça. Fent recerca hemerogràfica el trobem, com a mínim, a l’equip que va guanyar les competicions de Catalunya i Espanya en l’any 1932. Per altra banda, desconeixem quin era l’ofici de Conrad i si va estudiar o especialitzar-se en algun àmbit acadèmic. Sí que ho va fer Josep, qui va estudiar a l’Escola d’Arts i Oficis de Barcelona. El que sí que se sap és que Conrad, així com Josep, eren molt actius políticament, i que de ben jove el primer ja va començar a militar a les joventuts de la Unió Socialista de Catalunya (USC).
Combatent el feixisme
L’inici de la dictadura de Primo de Rivera i el pas a la clandestinitat del partit no van fer més que reforçar les conviccions polítiques de Conrad, que va continuar militant-hi activament. Home d’acció, en juliol de 1936, va fer front a l’intent d’aixecament feixista als carrers de Barcelona i, posteriorment, va participar, juntament amb el seu germà, en la fundació del Partit Socialista Unificat de Catalunya –abans de partir cap al front a defensar la legalitat republicana dels colpistes. Tan bon punt es va formar l’Exèrcit Popular de la República, Conrad va entrar-hi a formar part i, el 1938, arribaria a ser comandant de la 140a Brigada Mixta. Primer, va combatre al front d’Aragó, a la batalla de Belchite de l’estiu de 1937; després, a la defensa de Lleida, el març de 1938; i també a la batalla de l’Ebre des de setembre d’aquell mateix any. Amb la desfeta republicana a l’Ebre va continuar combatent el feixisme fins al febrer de 1939, quan va travessar la frontera amb la darrera retirada. En passar els Pirineus, com tants altres catalans, Conrad va ser internat per les autoritats franceses en un camp de concentració al Rosselló. Primer va anar a parar al camp d’Argelers i a continuació seria traslladat al de Sant Cebrià, d’on aconseguiria fugir-ne.
Tan bon punt es va formar l’Exèrcit Popular de la República, Conrad va entrar-hi a formar part i, el 1938, arribaria a ser comandant de la 140a Brigada Mixta
Després de la fugida d’aquest camp de concentració, la pista de Conrad es torna confosa fins ben entrat l’any 1941. Algunes fonts diuen que, el 1940, va ser detingut i empresonat a la presó de La Santé de París, d’on n’aconseguiria fugir, però aquesta informació és difícil de contrastar. En canvi, sí que s’ha pogut confirmar que, l’estiu de 1941, el seu germà Josep –que durant aquell temps havia estat un dels encarregats de reorganitzar i dirigir el PSUC clandestí a l’exili francès– va posar en contacte Conrad amb el cap del comitè central del reconstituït Partit Comunista Espanyol a l’exili, Emilio Gómez Nadal –àlies Henri–, que estava organitzant els primers grups de resistència armada. Segons Henri, ràpidament Conrad es va oferir com a voluntari per a iniciar i liderar la primera guerrilla urbana que es va formar contra l’ocupació alemanya a la ciutat de París.
El juny de 1941, amb l’inici de la invasió nazi de la Unió Soviètica, el Partit Comunista francès va posar en marxa el que seria un dels grups fonamentals de resistència francesa, l’Organització Especial (OS per les seves sigles en francès), que a inicis de 1942 passaria a denominar-se Franctiradors i Partisans Francesos. Una de les principals organitzacions que hi van formar part va ser l’anomenada Mà d’Obra immigrant (MOI), que va comptar amb una forta presència de comunistes espanyols i catalans i va ser responsable d’alguns dels grans sabotatges contra nazis i col·laboracionistes francesos.
Un dels noms destacats de la MOI va ser, precisament, el de Conrad Miret Musté, que la va liderar i va utilitzar els coneixements i experiència militars adquirits durant la Guerra Civil per a enfortir l’organització antifeixista
A partir de 1941, la MOI, que s’havia creat als anys vint com a organització sindical de la Internacional Sindical Roja per a integrar els treballadors comunistes migrats a l’Estat francès, va servir per a atreure immigrants estrangers a la lluita clandestina contra el nazifeixisme. Un dels noms destacats de la MOI va ser, precisament, el de Conrad Miret Musté –àlies Lucien, també Miralcamp i posteriorment, Alonso. La va liderar i va utilitzar els coneixements i experiència militars adquirits durant la Guerra Civil per a enfortir l’organització antifeixista. Segons consta en diversos documents i tal com relaten companys de lluita, Conrad va dirigir unitats armades de sabotatge i es va encarregar de subministrar armament o fabricar explosius, mentre que altres companys, com el seu germà, editaven la premsa clandestina i subversiva incitant a la rebel·lió antifeixista.
Conrad Miret va participar directament en diverses operacions contra objectius alemanys i col·laboracionistes francesos. Segons fan constar els testimonis, abans de ser detingut va participar, com a mínim, en l’atac amb bombes incendiàries a dos estacionaments de vehicles de la Wehrmacht —forces armades de l’Alemanya nazi— a Vincennes i París, així com en un atac a un hotel que albergava oficials alemanys, al carrer Championnet de la capital francesa, on van aconseguir ajusticiar tres soldats nazis.
Detingut i torturat a París
En febrer de 1941, prop del Palau dels Invàlids de París, detenen Conrad Miret. La seua detenció va estar lligada a una operació de la Brigada Especial de la policia francesa en col·laboració amb la Gestapo per a desmantellar la resistència antifeixista a la capital. Algunes fonts afirmen que el van detenir gràcies a una delació. En diverses ràtzies van arrestar 28 persones, a 27 de les quals, el 15 d’abril de 1952, se’ls va obrir un procés judicial que culminaria en un judici farsa a la casa de la Chimie parisenca. La majoria van acabar condemnades a mort. El 28è arrestat, que no va arribar a presentar-se al consell de guerra, va ser el mateix Conrad. El dia 27 de febrer de 1942, la policia col·laboracionista francesa va posar-lo en mans de la Gestapo, que van portar-lo a la presó de La Santé per a interrogar-lo. Va ser torturat salvatgement fins que el seu cos no va aguantar més. Va morir aquella mateixa nit.
Diuen que no va cedir a les pressions dels seus botxins i no va delatar cap dels seus companys de lluita. El seu cos va ser llançat a una fossa comuna del cementiri del municipi de Bagneux. La destrucció de part d’aquest cementiri durant la guerra va fer que la fossa comuna i les restes de Conrad desapareguessin per sempre.
La seua detenció va estar lligada a una operació de la Brigada Especial de la policia francesa en col·laboració amb la Gestapo
El destí del seu germà no va ser gaire diferent. Va continuar la seva lluita clandestina fins a ser detingut el 30 de novembre de 1942, junt amb quaranta persones més, moltes d’elles dirigents del PCE-PSUC. Un mes després, seria jutjat i internat a La Santé de París. Posteriorment, entre agost i setembre de 1943, el van enviar al camp de concentració i extermini de Mauthausen, d’on ja no va sortir. Josep va ser assassinat el 17 de novembre de 1944. L’oficial de les Schutzstaffel (SS) Hans Bühner va rematar-lo després d’haver estat ferit per un bombardeig aliat.
La figura de Conrad Miret i Musté, militant comunista i antifeixista que va donar els millors anys de la seva vida a la lluita per la llibertat, ha estat durant molt de temps oblidada. Gràcies als treballs de documentació duts a terme per l’entitat Amics dels Ancians Guerrillers Espanyols a França – Forces Fraceses de l’Interior (AAGEF-FFI per les seves sigles en francès), es va localitzar la seva acta de defunció a l’Ajuntament de París. En el document, se certifica que, el 27 de febrer de 1942, va morir assassinat a la presó de La Santé. L’associació també va aconseguir que, el 6 de maig de 2013, se li atribueixi el títol de “Mort pour la France” –Mort per França—, per part de l’oficina nacional dels Antics Combatents i Víctimes de la Guerra de França. El 25 d’agost de 2013, durant els actes de commemoració de l’alliberament de París, se li va homenatjar públicament i finalment, a finals de 2013, l’Ajuntament de París va col·locar una placa a un dels murs de la presó on fou assassinat i on se’l recorda com a heroi de guerra.
Als Països Catalans, en canvi, Conrad Miret i Musté va anar caient en l’oblit a mesura que els anys anaven passant, fins a arribar a ser un desconegut per les noves generacions. No va ser fins a l’abril de 2018 que l’Ajuntament de Barcelona, a l’edifici on va viure, ubicat al número 68 del carrer Aribau; va instal·lar una placa en record seu i li va retre un petit homenatge. Tanmateix, la seva història completa, el record dels seus anys d’infantesa, joventut, i primers interessos i participació política, encara estan per redescobrir i escriure. Queda, per tant, molta feina a fer per a recuperar la seva memòria i col·locar aquest lluitador antifeixista al lloc de la història que li pertoca.
