Entre les ombrívoles muralles del castell d’Elsinore, a Hamlet, príncep de Dinamarca, se li apareix l’esperit del seu pare mort, que li revela un conjur ordit pel seu oncle, Claudi, i la seva mare, la reina Gertrudis, per assassinar el vell rei, casar-se i apoderar-se del tron, canviant la línia dinàstica i apartant-ne el jove delfí. Com tants altres drames polítics de Shakespeare, els que tenen per escenografia corts reials, Hamlet (1600-1601) és una dissecció dels mecanismes del poder marcada quasi sempre per l’ordit secret, la traïció, la trama oculta entre bambolines: això que avui coneixem com a conspiració.
En els nostres temps, el batec del conspiracionisme ha desbordat –sense abandonar-lo, ni de bon tros– el reducte dels monuments literaris i la ficció popular, per erigir-se en un eix orbital del debat públic, i viu tota mena d’elucubracions basades en la realitat. “No se’l pot considerar com vol un vell estereotip, l’excentricitat de faccions extremistes. Constitueix el calidoscopi a través del qual la majoria llegeix els successos del món”, assenyala la filòsofa Donatella Di Cesare a El complot en el poder (Sextopiso, 2023). Del magnicidi de Kennedy a la pandèmia de la covid, totes les generacions d’humans vivents estan marcades algun fet extraordinari que ha excitat la voluntat de fer-se preguntes i buscar respostes més enllà de les explicacions que l’autoritat dona per bones.
Pandèmies, magnicidis, catàstrofes naturals, atacs violents, crisis econòmiques… tots aquells fets que escapen al previsible, comporten avui la seva quota de teories de la conspiració, amb l’afany de buscar una formulació alternativa de les causes, davant del recel de les versions oficials. I el fenomen va a més, impulsat òbviament per les tecnologies de comunicació en xarxa, la capacitat d’obtenir i produir missatges comunicatius, però també per la sensació creixent d’incapacitat per desentrellar els mecanismes de funcionament del món en què vivim que genera aquesta sobredosi informativa. Di Cesare emfasitza, en aquest sentit, que “el complotisme és la reacció immediata a la complexitat, és la drecera, la via més senzilla i ràpida per trobar la solució a un món que s’ha tornat il·legible. Recorre al complot qui no suporta la inquietud, la pregunta oberta”.
L’enemic invisible
Es diu que vivim en una època d’or del conspiracionisme. Però no és l’única ni la més daurada. Si avui el bullici del complot s’encén sota l’efecte de les xarxes socials i la creació de continguts, al llarg del segle XIX s’estenia a través del pamflet, el full imprès i la literatura barata. El periodista cultural madrileny Noel Ceballos, autor de El pensamiento conspiranoico (Arpa, 2021) –viatge al·lucinant a través de la història moderna de la sospita–, assenyala el conspiracionisme com un fill de les revolucions burgeses: “La diferència fonamental entre la conspiració dels jacobins i qualsevol de les que van existir a l’antiguitat va ser que el paper de malvat tenebrós capaç de manejar tots els fils ja no es podia atribuir a un grup perfectament identificable d’individus, sinó que la naturalesa caòtica, confusa i increïblement complexa de la revolució feia necessària la creació d’un constructe modern, una xarxa coordinada d’enemics”.
En el món antic, el dels vells reialmes shakespearians, la copa de verí i la punyalada per l’esquena formaven part de cert ritual acceptat d’administració del poder entre les elits. El senat romà en ple es confabulava per cosir a ganivetades Juli Cèsar a les escales del Capitoli, a cara descoberta, davant d’una plebs que s’ho mirava com un espectacle teatral, al qual no estava convidada a participar. Però el Nou Món enllumenat pel pensament il·lustrat es construeix sobre el mite de la sobirania popular i la participació en els assumptes públics a través de la democràcia representativa. Quan se’n sent exclòs, el poble busca explicacions. Per això, Di Cesare prefereix parlar de “complot” en comptes de “conspiració” –terme que creu que utilitzem les parles llatines per influència de l’anglès– per designar aquesta forma moderna en la qual el maquinador secret que actua des de la rerebotiga esdevé “massa compacta i indistinta, una col·lectivitat les individualitats de la qual romanen desconegudes, un conjur sense nom, un aglomerat sense rostre”.
Curiosament, aquesta conjunció d’interessos diversos va ser usada en primera instància pels apòstols de l’Antic Règim. Ceballos cita el libel d’un matemàtic escocès, John Robison, imprès el 1797 en reacció als fets de París: Proves d’una conspiració contra totes les religions i els governs d’Europa duta a terme a través de reunions secretes entre francmaçons, illuminati i societats lectores. A banda de ser un fabulós exemple de clickbait avant la lêtre, el títol de l’opuscle conté ja dos dels elements que s’han anat reproduint en totes les construccions conspiracionistes posteriors: el secretisme, i la conjunció d’interessos diversos, el totum revolutum o, per dir-ho en la retòrica pròpia d’aquest imaginari, el “tot està interconnectat”.
A la suma de force entre maçoneria i illuminati (una societat lliurepensadora bavaresa que va cessar l’activitat fa quasi 250 anys, en ser prohibida, però que encara continua apareixent en moltes fabulacions conspiratives d’avui), s’hi van anar afegint altres actors, com els jesuïtes, i un que aviat va robar tot el protagonisme: el judaisme.
Al llarg del segle XIX van apareixent una sèrie d’artefactes narratius, tots tallats pel mateix patró, alguns obertament ficcionats i altres amb aparença de veracitat, que elaboren el mite d’un complot jueu per dominar i destruir la societat cristiana. A En el cementiri de Praga (full publicat el 1868 a Alemanya, i plagiat d’un capítol de la novel·leta Biarritz), la suposada confabulació té lloc en la necròpolis del títol, on cada cent anys s’apleguen representants de les dotze tribus de Judea per renovar el jurament d’infiltració i control de la política, les finances, els mitjans de comunicació, els exèrcits, els moviments revolucionaris i tots els estaments socials. És el precedent immediat del text conspiratiu més influent del passat segle, El protocol dels Savis de Sió, que va començar a córrer pels carrers de Moscou l’any 1905, i on la confabulació judaica es desplega minuciosament en un programa de 24 punts.
Totes les teories conspiratives que s’emmirallen en els ‘protocols dels savis de sió’, tenen un biaix moralista, assenyalen a algú mogut pel mal
El Protocol i les seves preqüeles se citen com els gèrmens decisius de l’antisemitisme modern, amb els resultats prou coneguts, però també conté alguns dels elements que s’han anat empeltant en constructes conspiracionistes posteriors de tota mena. En primer lloc, va ser una falsificació conscient ordida per la policia secreta tsarista, temorosa de la influència jueva en els moviments revolucionaris que acabarien fent caure el règim. Activa, doncs, l’alarma d’una conspiració mitjançant una conspiració. És un mecanisme que s’ha comparat amb l’ascens polític de Donald Trump, que es va valer desacomplexadament de tesis conspiracionistes per desacreditar l’adversari polític. Entre elles, el suposat escàndol pizzagate i la teoria QAnon, que vinculaven Hillary Clinton i altres líders demòcrates, funcionariat representant de “l’estat profund” i del poder econòmic (el financer George Soros, omnipresent en tota agenda de l’extrema dreta i, sí, jueu d’origen hongarès) en una xarxa internacional d’explotació sexual de menors. Per a Noel Ceballos, “QAnon és la versió pop i postmoderna del Protocol dels savis de Sió”.
I és cert, tot i haver passat més de cent anys, en la fabulació trumpista hi ha diversos elements calcats de tota la literatura antisemita decimonònica, on també apareixen xarxes pedòfiles, rituals satànics i l’adoració al mateix Llucifer. Som, doncs, davant d’una altra de les bases de tot bon relat conspiratiu: el biaix moralista. No es tracta només de denunciar una maniobra oculta, sinó que aquesta està sembrada per la llavor de la maldat, té un pla maligne i destructiu. Sovint, tal com ho explica Donatella Di Cesare, amaga “una potència malvada de destructivitat il·limitada, una força tirànica oculta despietada i sense escrúpols que infringeix turments i recol·lecta víctimes”. En aquest sentit, si hi ha sang i fetge, concupiscència o pràctiques aberrants, l’elaboració conspirativa té més possibilitats de guanyar adeptes.
D’altra banda, el totum revolutum i la idea d’un veritable poder multilateral que opera des de les ombres ha impregnat bona part de l’imaginari conspiratiu d’ahir i avui. I ha tingut alguna plasmació política programàtica destacable. Franco no va arribar al poder a l’Estat espanyol a còpia de difondre teories conspiratives, com Donald Trump vuitanta anys més tard. Però la idea d’un contuberni entre maçoneria, comunisme i judaisme que operava secretament per anorrear la cruzada que la providència li havia encomanat, és ben present en la propaganda del règim fins al final, encara que l’antisemitisme va anar desapareixent de la retòrica oficial després de la derrota nazi. I va tenir una plasmació notable, en forma de llei i d’un òrgan jurisdiccional específic, el Tribunal Especial per a la Repressió de la Maçoneria i el Comunisme, que va operar fins al 1963, amb més de 8.000 condemnes.
De la fabulació a la confabulació
Les teories de la conspiració d’ahir i d’avui tenen un altre element comú: el vas comunicant entre una obsessió factual, científica o paracientífica, per desentranyar una veritat amagada i, per altra banda, una certa volença per estratègies pròpies de la fabulació literària: l’obsessió perquè totes peces encaixin, el cop d’efecte o la simplificació de la complexitat que ja hem apuntat. De fet, de la retroalimentació entre ficció i alè complotista n’hi ha exemples a dojo. El boom de la literatura pulp i de films de sèrie B sobre invasions extraterrestres, als anys quaranta i cinquanta, creix en paral·lel a notícies d’albiraments d’objectes no identificats; però també de les teories que veien, darrere els plats voladors, operacions tramades per mans invisibles, fossin de la CIA o de l’Exèrcit Roig, segons els gustos.
Igualment, la idea d’un malvat absolut que maquina per apoderar-se del món pren rostre en molts productes de literatura popular i dels còmics de superherois, des del professor Moriarty de la sèrie Sherlock Holmes, passant per Fu-Manchú, el doctor Mabuse, Fantomas, el Lex Luthor de Superman o el Jocker de Spiderman. James Bond s’enfronta a SPECTRE, una organització criminal secreta que, com era d’esperar, vol dominar el món, i que ha servit de metàfora del bloc comunista o de diverses formes de terrorisme, segons els moments històrics. I la maldat de la qual justifica la potestat dels governs democràtics d’exercir la violència al marge de la llei, ni que sigui mitjançant els serveis d’un agent secret cínic i seductor.
Bona part de la narrativa i el cinema de ciència-ficció han elaborat universos distòpics on un sistema totalitari mundial, sovint sense presència visible, controla totes accions humanes: des de 1984, de George Orwell, a Un món feliç d’Aldous Huxley. Molts cops, aquest poder ombrívol és un grup industrial que metaforitza els efectes inquietants del capitalisme global, com el conglomerat Weyland-Yutani, que cultiva colònies humanes fora del Sistema Solar a Alien, el vuitè passatger (Ridley Scott, 1979). La sèrie de films Matrix (de Lilly i Lana Wachowsky, inaugurada el 1999) ha estat especialment prolífica en la gestació d’artilleria usada pel pensament conspiratiu. La idea que “ja vivim en una matrix”, en un constructe virtual fabricat per les tecnologies digitals, els algoritmes i la intel·ligència artificial, en alguns àmbits ja ha fet el salt de l’al·legoria a creença real.
L’estigma conspiranoic
Tornem un moment a Hamlet. Ja hem vist que el príncep nòrdic és víctima d’una conspiració. Però aquest victimisme té un plus que li confereix una peculiar modernitat. És potser la primera i millor encarnació literària del que avui en diríem un conspiranoic: el caràcter sobrenatural de la veritat que li és revelada el converteixen en un personatge assenyalat i desacreditat per la nomenclatura cortesana, i ell mateix acaba arrossegat al dubte existencial, al trastorn obsessiu i la sospita paranoica.
Conspiranoic és un terme relativament nou: la Reial Acadèmia Espanyola ja l’admet, l’Institut d’Estudi Catalans encara no. Com es pot deduir de la seva composició, posa en comú l’obsessió per les teories conspiratives amb el trastorn mental. No es pot negar que en molts casos i individus la combinació ha existit. Però Donatella Di Cesare adverteix que reduir el conspiracionisme a “fenomen patològic, desviació que violenta la norma de la veritat establerta és del tot contraproduent perquè activa el mecanisme pervers d’una espiral infinita” i s’inquieta pel fet que la pràctica “d’acusar de complotisme” estigui esdevenint “un instrument de poder i sembla evident que l’Estat hi recorre d’una manera cada cop més refinada”.
Matthieu Amiech, editor i activista vinculat al moviment pel clima, el decreixement i a les Armilles grogues, dedica tot el seu assaig La indústria del conspiracionismo (El Salmón, 2024) a argumentar el que apuntava la filòsofa romana: que sovint l’etiqueta de “conspiranoic” ha servit de mecanisme utilitzat pels grups de poder per desacreditar i desactivar tota forma de pensament crític i qüestionament dels relats i les pràctiques polítiques oficials. La plasmació d’aquesta tesi és la creació, per part del president francès, Emmanuel Macron, d’una comissió oficial per investigar l’efecte del conspiracionisme i la desinformació, l’any 2021, en el context de la pandèmia.
Amiech fa, en aquest sentit, un exhaustiu repàs a les activitats constatades d’ocultació d’informació, sobretot per part de grans sectors industrials, arrecerats pels governs i les organitzacions supranacionals: del tabaquista al químic, passant pel tecnològic i, evidentment, l’energètic i el farmacèutic-sanitari. “Posar en perspectiva la gravetat del coronavirus a la llum d’altres problemes de la salut pública preexistents, o qüestionar la magnitud de les restriccions imposades a les llibertats civils elementals, pot ser suficient per ser titllat de conspiracionista i situat en el mateix nivell dels que sostenen que la covid és una pandèmia totalment orquestrada i controlada per Bill Gates”, argumenta l’assagista.
L’activista Matthiew Amiech pensa que, avui, qualsevol intent de denunciar el poder dels grans sectors industrials és acusat de conspiranoic
Noel Ceballos va en la mateixa línia, amb l’exemple d’un altre dels grans deliris conspiratius dels darrers anys: la tesi que argumenta que els chemtrails (les estel·les fumejants que deixen anar els avions visibles des de terra) són una operació secreta de fumigació de tòxics amb l’objectiu d’anihilar l’espècie humana. És evident que les emissions generades pels motors aeris contribueixen de forma notable a l’escalfament global, “però centrar-se en la versió novel·lesca (és cosa del govern, probablement en aliança amb els Iluminati) és transformar un problema real en un acudit al qual resulta impossible donar crèdit i l’autèntica contrapartida del pensament conspiranoic”, creu Ceballos.
El col·lectiu d’autors toscans que usa el nom de ploma Wu Ming, al volum Q di Qomplotto (Edizione Alegre, 2021) va un pas més enllà de la tesi i apunta a un ús instrumental i interessat de la profusió de tesis conspiratives per part de les elits dominants. Ho fa tornant a l’exemple de la claca trumpista. “Fins i tot QAnon té elements de debò: el sistema és realment monstruós. El Partit Demòcrata és nord-americà serveix efectivament els interessos d’una elit repugnant”, sentencia Wu Ming, que conclou que, en aquest cas, “el resultat del conspiracionisme” ha estat “desviar el descontentament i canalitzar energies que podrien invertir-se en lluites reals i en transformació social cap a llocs on aquestes energies es dissipen o, pitjor encara, s’utilitzen per alimentar projectes reaccionaris”.
Tal vegada, com es traspua d’aquestes eines, entendre que la cerca de la veritat és un trajecte complex i ple d’arestes, segurament sense un punt de destí nítid, i no la plantilla simplificadora que prometen tant els relats oficials com l’apostolat de la conspiració, és la via única per construir una consciència transformadora i no alienada. No deixar-se il·luminar, doncs, ni per les llums, ni per les ombres. Tal vegada, fer cas al consell que un altre dels grans conspiradors shakespearians, el reietó escocès Macbeth, rep d’un dels seus generals: “Sovint, els instruments de la foscor ens diuen veritats, ens guanyen amb petiteses honestes, per trair-nos en les conseqüències més profundes”
