El pròxim 23 de novembre de 2024, una setantena de grups, xarxes i col·lectius d’habitatge han impulsat una gran manifestació per exigir la reducció dels preus del lloguer. Forma part de la seva estratègia de mobilització per defensar el dret a un habitatge digne, estable i segur.
Quan les regulacions i les polítiques públiques són insuficients per abordar les causes fonamentals de l’augment dels preus; quan l’habitatge queda desprotegit com a dret i es manté fonamentalment com a mercaderia; quan l’habitatge es converteix en una forma d’alienació de la societat (és a dir, quan perdem el control sobre els nostres espais vitals generant precarietat massiva), les demandes socials sobre l’habitatge es converteixen en formes de lluita contra la desnacionalització.
L’habitatge i les demandes de moviments com el del Sindicat de Llogateres són qüestions fonamentals, també, de la construcció nacional
L’argument de fons d’aquesta idea és el següent: l’habitatge i les demandes de moviments com el del Sindicat de Llogateres són qüestions fonamentals, també, de la construcció nacional. La hipòtesi és la d’una correlació més gran de la que a priori havíem pensat entre els moviments antiausteritat (i aquí hi entra el moviment en defensa de l’habitatge) i el cicle polític sobiranista del 2011-2017, tal com sovint explica la politòloga Mònica Clua. Si ens preguntem el perquè, hi ha, almenys, cinc arguments:
Primer, el moviment sobiranista català del segle XXI adopta una dimensió de masses quan situa a l’eix discursiu la idea del subjecte subordinat, és a dir, quan presenta el projecte d’emancipació nacional com una via per a alliberar-se de diversos marcs de minorització política: en termes econòmics, productius, socials, de llengua, de comunicació i cultura, de gènere i diversitat sexual, racialització, ecològics, territorials, etc.
A més a més, el catalanisme contemporani beu d’una tradició forjada al voltant d’unes experiències de conflictivitat canviants en relació amb la noció de comunitat. Això s’ha expressat en diferents sentits: un d’ells, és la globalització i la seva relació amb els efectes del neoliberalisme avui a Catalunya, que no semblen possibilitar ni tan sols un cert exercici de sobirania urbana de la vida quotidiana.
Els interessos econòmics han capturat els processos democràtics, mentre el govern actua més com a administrador que com a protector de drets socials i del bé comú
Com apunta la filòsofa política Jule Goikoetxea aquesta mena de dinàmiques es deuen a la privatització de la democràcia i el cosmopolitisme liberal. És a dir, els interessos econòmics i les institucions privades, en especial les multinacionals i les elits financeres, han capturat els processos democràtics, mentre el govern actua cada cop més com a administrador que com a protector de drets socials i del bé comú.
Continua sent possible parlar de redistribució dels recursos i de control comunitari sobre els espais urbans en aquesta creixent onada de privatització de recursos globals? Si el projecte d’emancipació nacional continua sent l’horitzó d’un futur possible al qual no renunciem, els projectes per a la consecució d’una vida digna pel conjunt de la població, tampoc.
Hem de trencar amb el relat que crea distincions entre l’ordre cultural-simbòlic i l’econòmic-material de la realitat nacional a Catalunya
En segon lloc, hem de trencar amb el relat que crea distincions entre l’ordre cultural-simbòlic i l’econòmic-material de la realitat nacional a Catalunya. Fa temps que es discuteix sobre si la “batalla cultural” (i aquí s’hi col·loquen pel boc gros les demandes nacionals) és una trampa per a no parlar ni afrontar els temes sobre com estan empitjorant les condicions de vida a Catalunya. Però aquesta falsa dicotomia limita la comprensió de com el fet nacional té una profunda imbricació entre els factors culturals, simbòlics, econòmics i materials que s’influeixen mútuament. En tornaré a parlar al final de l’article, però parlar de construcció nacional com una realitat deslligada de les condicions materials de les persones que hi viuen no té cap mena de sentit. Seria una mera projecció abstracta del sentit de la Nació. Com podem pensar i construir la nació si no és en relació directa amb les pràctiques polítiques, socials i econòmiques que es reprodueixen específicament a Catalunya?
Com podem pensar i construir la nació si no és en relació directa amb les pràctiques polítiques, socials i econòmiques que es reprodueixen específicament a Catalunya?
De la mateixa manera, tota la narrativa d’estendre el projecte de construcció nacional al màxim nombre de persones passa per la generació de pertinença col·lectiva. Hi ha diversos factors que generen pertinença, però un d’ells, fonamental, és entendre com els elements simbòlics i materials interactuen constantment. Les identitats nacionals no són només qüestions d’identificació amb una cultura o una llengua, sinó que es configuren a partir de les experiències de vida (això de nou són les condicions econòmiques, socials i polítiques) que possibiliten o limiten l’expressió de tots aquests elements com a forma de pertinença.
En tercer lloc, l’habitatge, com a lloc bàsic de vida, és una font de seguretat fonamental per al benestar, i la seva absència es considera una forma radical de pobresa (una pobresa esfereïdorament creixent en el lloguer a Catalunya si veiem les dades de l’INSOCAT 17 de 2023). Extremar per sota les condicions de vida de la societat catalana implica fractura social, i la fractura social vol dir pèrdua de sobirania personal, però també col·lectiva. Implica futurs no compartits. I ja que parlem de sobiranies, la sobirania nacional no porta implícita la sobirania territorial? Si això és així, què passa llavors amb la sobirania residencial, és a dir, amb el dret a un habitatge digne, estable i segur? Perquè el dret a l’habitatge, siguem clars, és un dret social amb cos, amb una dimensió física i emocional evident. Un dret que podem tocar i podem sentir. Un dret que és indeslligable del control sobre el propi territori, urbà o rural, i les relacions de vida que s’hi estableixen.
Extremar per sota les condicions de vida de la societat catalana implica fractura social, i la fractura social vol dir pèrdua de sobirania personal, però també col·lectiva.
Quan perdem sobirania en aquest camp, les conseqüències sobre la resta d’espais i drets socials, polítics, culturals i econòmics hi van darrere en cadena. I el debilitament de les xarxes comunitàries també.
Quart, en la proposta de construcció nacional de futur que puguem fer en termes del que entenem com a projecte de nacionalització, els aspectes de justícia social són fonamentals. Dins la tradició del catalanisme social, aquesta és una constant a reivindicar i continuar promocionant. La idea d’un sol poble com a estratègia de cohesió social del país, avui, requereix actualitzar alguns consensos bàsics. Aquella idea de l’Assemblea de Catalunya de “la unitat a través de l’acció” ha d’incorporar dins de la defensa concreta dels drets socials i polítics del poble de Catalunya ara, també, explícitament, el dret a l’habitatge. Per a qui sinó la sobirania nacional? Incidir en els mitjans de producció i reproducció de la vida i de la llar és el que garantirà unes condicions estructurals, de fons, bàsiques, per al nostre futur com a comunitat nacional i per a la construcció de la fraternitat.
I, en darrer lloc, tenim una finestra d’oportunitat per intensificar també la complicitat entre els moviments sobiranistes més clàssics i les aliances amb altres lluites socials que mostren les connexions estretes que hi ha entre processos econòmics i processos sociolingüístics, per exemple.
Tenim una finestra d’oportunitat per intensificar la complicitat entre els moviments sobiranistes més clàssics i les aliances amb altres lluites socials
Regular el preu del lloguer té una relació molt estreta amb els models de negoci que s’obren en un barri, des del tipus de producte que s’hi venen fins al teixit de barri que generen, passant per si retolen o no en català. Idees com el de “sostenibilitat lingüística” van en aquesta línia i ens ajuden a entendre com l’impacte lingüístic i cultural ve produït pel desenvolupament turístic, la gentrificació, la despossessió residencial o la deslocalització productiva. Aquests elements, per tant, no són aliens a la realitat del debat nacional del país i del conjunt dels Països Catalans.
Per això defensem la idea que l’habitatge hauria de ser un dels pilars fonamentals de l’estratègia de construcció nacional. No només en termes jurídics, sinó també amb mesures públiques que facilitin l’erradicació de pràctiques abusives i de biaix racista en l’accés i manteniment de l’habitatge (podeu llegir l’informe “Discriminació a la carta” de l’Ajuntament de Barcelona de l’any 2021 com a exemple). Per això insistim: la materialització d’un projecte de construcció nacional sobirà ha de passar per l’assegurament i reproducció de les condicions de vida bàsiques per al seu poble. Com deia Primo Levi “si no és ara, quan? Si no som nosaltres, qui?”.
