Som en ple estiu. Cinquena onada pandèmica un any i mig després de la declaració de pandèmia per part de l’OMS. L’excés d’informació sense descans que caracteritza aquesta societat nostra, mescla notícies d’incidències del virus, morts, altes, baixes i desastres climàtics arreu del món amb les notícies habituals del que –a casa nostra– podria ser un estiu qualsevol. Un contrast d’informacions deslligades que, al meu entendre, no té res de normal. Sembla que es parli de mons aliens, divergents i fenòmens deslligats, la qual cosa només fa que confirmar que la nostra petita humanitat relativa ha assumit la pandèmia com un factor més de dificultat per al desenvolupament normal de l’economia, que és el que regeix la vida, i no com una alerta real de la realitat interdependent i complexa i de tot el que està per venir.
Algunes d’aquestes notícies dels estius normals són els balconings, els vessaments d’aigües brutes sense tractar per depuradores que no donen l’abast, les ocupacions il·legals de la costa o les instal·lacions i usos excessius –molts cops no permesos– al litoral, els fondejos i les festes il·legals. Notícies que se sumen al treball continuat de les reivindicacions des de determinades plataformes –aquí, a territori illenc, i més enllà–, que miren estupefactes els projectes contra els quals manifestaven el seu rebuig carregats de raons ja abans de la pandèmia, i que ara, encara amb més motiu, haurien de generar oposició, social i política. En canvi, són impulsats encara amb més força amb l’excusa de ser la clau per reimpulsar l’economia (i per tant, accelerar el col·lapse).
Projectes contra els quals manifestàvem rebuig ja abans de la pandèmia ara són impulsats encara amb més força amb l’excusa de ser la clau per reimpulsar l’economia (i per tant, accelerar el col·lapse)
Entre aquests projectes, ampliacions de ports i aeroports. Aquesta setmana, més de 150 entitats manifestaven l’adhesió a una campanya contra l’ampliació dels aeroports de Madrid i Barcelona, al que podríem sumar el de Palma, que ha iniciat obres malgrat que des de les entitats ecologistes hem iniciat un contenciós sense que ni tan sols a hores d’ara hàgim aconseguit disposar de tota la informació requerida de l’expedient. D’altra banda, ampliació d’infraestructures viàries, com és el cas de la Plataforma per Horta de la Safor contra l’ampliació de la CV-60 que implicaria l’expropiació i destrucció de més de 400 hortes productives. De nou, plataformes contra l’arribada dels megacreuers, que el passat 18 juliol es manifestaren simultàniament a Palma, Barcelona, València, A Corunya, Vigo i Tarragona contra el retorn il·limitat del turisme de megacreuers i les ampliacions dels seus ports.
Ara cal sumar-hi el rebuig a les indústries extractives que, en el cas de Mallorca, tenen a la Plataforma reviure Tofla seguint els projectes suposadament sostenibles de la multinacional CEMEX, que explota la pedrera de Can Negret en plena Serra de Tramuntana –patrimoni immaterial de la UNESCO – o que el passat dissabte 24 de juliol va treure més d’un centenar de persones a Manacor sota el lema “Contra l’espoliació del Territori: recuperem la terra!” en una marxa al Puig de’n Mora, mossegat per l’activitat extractiva i els seus futurs plans d’explotació. Finalment, l’amenaça actual de les grans infraestructures renovables, que amb l’excusa de la transició verda estan colonitzant sòls rurals i productius arreu de l’Estat. Amb tot això no podrem aturar de creure que, com suggereix la historiadora, escriptora, periodista i activista estatunidenca, Rebecca Solnit “tota protesta modifica l’equilibri del món” –equilibri pervers, afegiria jo– o com a mínim, té el potencial per fer-ho.
Amb les inversions dels fons Next Generation veurem la construcció de projectes molt ‘verds’ i digitals, fent creure que la solució de futur és la fe en les noves inversions i negocis tecnològics
Tot un catàleg de despropòsits als quals haurem de sumar, en els pròxims mesos, projectes que més que tractors hauríem de denominar acceleradors (del col·lapse). Amb les inversions dels fons Next Generation veurem la construcció de noves centrals d’hidrogen, projectes de digitalització, 5G i la nova empenta a la indústria de l’automòbil, tot molt verd i digital, fent creure que la solució de futur és la fe en les noves inversions i negocis tecnològics. I, òbviament, tot això anirà lligat a un augment de la precarització de les condicions de vida de la gran majoria social arreu del planeta, mentre que l’IBEX 35 recupera posicions i es blinden privilegis a costa dels mínims universals per al 99% de la població.
Crec que tot això és evident, no només per les activistes ecologistes i socials, sinó per a tothom. La diferència és que alguns consideren que les coses no poden ser d’una altra manera i acaben assumint com a inevitable la injustícia, la desigualtat i l’espoli, a canvi del mateix autoengany de voler creure que “tot anirà bé”. Altres, però, seguiran lluitant, investigant i incidint per obrir consciències, per demostrar les evidències perverses de tot plegat, per acompanyar les històries de vida més colpejades i fer-les un poc més humanes, així com per seguir projectant altres futurs desitjable, mostrant camins possibles, eines factibles, estructures necessàries de base social que responen a un altre sistema de valors i prioritats, des de diferents llenguatges, formes i accions creatives, reactives, de mobilització i denúncia, però també de construcció d’alternatives.
Continuarem, ara més que mai, fent incidència per impulsar polítiques d’interdependència, de cures col·lectives, alhora que continuarem projectant i generant, des de la base social, espais on deixar-se caure per ser sostingut i sostenir. Per compartir. Per ser i per deixar ser. Des de la diversitat i l’enriquiment mutu, assajant noves formes de societats possibles i desitjables. Continuarem.
