A l’important llibre d’Antony Anhgie Imperialisme, sobirania i la creació del dret internacional, es caracteritzava la guerra contra el terror com un “imperialisme de legítima defensa”. Així es referia als arguments legals que presentaven el terrorisme com un atac armat, allà a on –sota l’article 51 de la Carta de Nacions Unides– es poguessin prendre mesures anticipatòries contra actors no estatals. Per Anghie, això formava part d’una història més llarga que es podria estirar fins a Fernando de Vitoria. Malgrat tot, Anghie erra en la font més propera als seus arguments legals: l’Estat d’Israel. Els arguments legals de la guerra contra el terror van ser desenvolupats pels “assassinats selectius” de les Forces de Defensa d’Israel (IDF, en les sigles en anglès), i després van ser generalitzats globalment pels EUA. Aquests arguments, malgrat que controvertits, van ser secundats pel Consell de Seguretat de Nacions Unides.
No és cap sorpresa, doncs, que l’Estat d’Israel hagi continuat desenvolupant aquests arguments en el seu assalt a Gaza. Els oficials israelians han argumentat que la guerra és una resposta necessària al 7 d’octubre i la potencial continuïtat de la violència. Fent això, l’Estat d’Israel ha radicalitzat el marc legal desenvolupat amb la guerra contra el terror –en concret en termes de selecció d’objectius a través de la intel·ligència artificial, així com amb la interpel·lació d’homes en edat militar com a objectius legítims– i l’ha desencadenat sobre la població de Gaza.
Els EUA han transformat el dret a la legítima defensa en un dret global d’intervenció i l’Estat d’Israel l’ha afinat en una arma per atacar una població captiva
Per moltes analistes, això representa una perversió. El dret a la legítima defensa estaria limitat per la necessitat i la proporcionalitat. En canvi, els EUA l’han transformat en un dret global d’intervenció, i l’Estat d’Israel l’ha afinat en una arma per atacar una població captiva. Aquestes serien lectures incorrectes i grolleres del dret internacional. Però, si aquest és el cas, per què abunden amb tanta freqüència aquestes males interpretacions, i com esdevenen tan importants pels arguments legals dels estats? I si fossin aquestes males interpretacions, de fet, el punt final lògic de la legítima defensa?
Escrivint l’any 1915, Lenin digué “si demà el Marroc declarés la guerra a França, l’Índia a Anglaterra, Pèrsia o la Xina a Rússia… aquestes serien guerres justes, defensives, independentment de qui hagués atacat primer, i cada socialista hauria de simpatitzar amb la victòria dels estats oprimits, dependents i desiguals”. Per Lenin, l’element definidor del judici en la violència militar no era un dret formal a la legítima defensa sinó, més aviat, les relacions socials en les quals la violència era articulada.
El dret internacional pren, més aviat, un punt de vista molt diferent. El dret internacional s’articula fonamentalment al voltant de la sobirania. Fins i tot per al més crític, el dret internacional pren sempre per descomptada l’existència continuada d’un estat, i ens pregunta –dins d’aquest marc– què és raonable que faci l’estat. Com a molt, el dret internacional ens convida a ocupar la posició de “l’estat burgès raonable”.
Aquest estat burgès “raonable” pressuposa la violència imperial. Així com el Tribunal Internacional de Justícia (TIJ) va escriure el 1996 en l’Opinió Consultiva sobre l’Ús d’Armes Nuclears, aquest focus en la sobirania significa que el dret internacional està pautat pel “dret fonamental de cada estat a sobreviure i el seu dret a fer ús de la legítima defensa, d’acord amb l’article 51 de la Carta, quan la seva supervivència està en joc”.
Per a un estat edificat sobre la despossessió i l’explotació d’una població racialitzada, aquesta població pot sens dubte representar una amenaça existencia
Pel Tribunal, en una decisió molt controvertida, aquest dret a l’autodefensa significa que “el Tribunal no pot concloure definitivament si l’amenaça o ús de les armes nuclears seria legal o il·legal en la circumstància extrema de la legítima defensa, en la qual la mateixa supervivència d’un estat estigués en joc”, però, malgrat tot, aquest ús no seria compatible amb el dret internacional humanitari. No seria raonable demanar-li a un estat obeir el dret que garanteix la seva mateixa dissolució. En un món desigual, imperial i racialitzat, tal “dret” implica l’avantatge tecnològic dels més poderosos. Aquesta posició d’un “estat burgès raonable” és la d’un estat imperial.
És precisament allò que pauta la invocació de l’Estat d’Israel a la legítima defensa. Per a un estat edificat sobre la despossessió i l’explotació d’una població racialitzada, aquesta població pot sens dubte representar una amenaça existencial. Per tant, en les recents sessions del TIJ sobre la Convenció del Genocidi, l’equip legal de l’Estat d’Israel va invocar la legítima defensa. Molts observadors es van quedar incrèduls davant d’aquesta situació: “com pot la legítima defensa justificar el genocidi?”. Un podria fer la mateixa pregunta sobre l’aniquilació nuclear.
Significativament, malgrat l’argument convincent i el precedent que Israel no pot invocar la legítima defensa com a poder ocupant, el TIJ ha evitat en gran manera discutir sobre legítima defensa. Tant en les decisions del gener com del maig, el Tribunal ha delimitat els moments concrets o els modes de violència militar com a potencials violacions de la Convenció sobre Genocidi, però finalment ha mantingut la projecció de la violència militar de l’Estat d’Israel. Sens dubte, el jutge Nolte ha declarat que: “l’Ordre no s’adreça a les operacions militars fora de Rafah” i no implica “accions d’Israel que no donen peu a tal risc (de la destrucció física del poble palestí)”. Desencadenar la violència militar imperial sobre la població vulnerable i explotada és finalment un acte legítim, sempre que es faci “en la manera correcta”.
Malgrat l’argument convincent i el precedent que Israel no pot invocar la legítima defensa com a poder ocupant, el TIJ ha evitat en gran manera discutir sobre legítima defensa
En aquest sentit, llavors, la justificació definitiva de l’Estat d’Israel pel desplegament de la seva violència roman intacte. No seria raonable –en els termes del dret internacional– negar a l’Estat d’Israel la capacitat de respondre en legítima defensa. No obstant això, un cop reconeguda aquesta capacitat de “necessitat” i “proporcionalitat”, posar-se en contra de l’existència mateixa de l’estat sembla molt difícil. Què és necessari i proporcionat enfront de la destrucció?
Per construir aquest argument no caldria només desafiar l’Estat d’Israel, caldria deslegitimar aquells mateixos arguments que han estructurat les intervencions imperials els darrers vint anys. Desafiar la violència imperial a Gaza, llavors, és desafiar la mateixa concepció d’un dret abstracte a la “legítima defensa”. Contra aquest dret abstracte, Gaza ens interpel·la a elevar les relacions d’explotació i dominació que estructuren el nostre món contemporani. Fer això significa desafiar la mateixa estructura de l’ordre legal internacional.
