En els darrers anys, hem vist nàixer al País Valencià i a les Illes nombroses cooperatives vinculades a l’Economia Social i Solidària (ESS) i a la seua radicalitat transformadora. Una part del finançament d’aquestes ha provingut de les administracions locals i autonòmiques, per mitjà de serveis prestats o de convocatòries de subvencions en àmbits com els feminismes, la transició ecològica, l’accés a l’habitatge, les cures, l’ús social de la nostra llengua o la memòria antifeixista. Amb els nous governs d’extrema dreta, es reduiran al mínim els recursos públics destinats a aquestes qüestions, o fins i tot seran temes obertament perseguits per governs negacionistes del canvi climàtic, de les violències patriarcals, del dret universal a l’habitatge i a les cures o de models econòmics més justos. Per tant, és molt probable que moltes entitats de l’ESS trobem dificultats per a sobreviure i, el que és més important, per a continuar desenvolupant la nostra tasca transformadora.
A més, darrerament havíem començat a gestar diferents iniciatives d’intercooperació per a avançar cap a un veritable ecosistema d’ESS, trencant el tradicional aïllament del cooperativisme, en el cas valencià, i treballant conjuntament per enfortir i expandir un sistema econòmic democràtic, sostenible i socialment just. Confiàvem que els recursos públics, ni que fora de manera secundària, contribuïren a facilitar salts d’escala quantitatius i qualitatius, com ha ocorregut en altres llocs, principalment a Catalunya. La nova realitat apunta a tot el contrari: l’aposta única, amb tota la maquinarà i recursos institucionals, per la versió més salvatge del capitalisme. I més enllà de les institucions, en l’àmbit social, ens enfrontem al perill del triomf definitiu de l’ideari ultraliberal: l’individualisme extrem i l’aspiració a l’èxit personal vinculat a l’acumulació de capital i el luxe, per damunt de consideracions ètiques o col·lectives. Això pot fer cada vegada més difícil construir alternatives basades en la cooperació, els béns comuns, la confiança, el suport mutu i el dret universal a una bona vida.
A més, s’intensifica la lluita mundial pels recursos i l’evidència dels límits físics del planeta. Nous agents disputen l’hegemonia a l’eix EUA-Europa i el seu model econòmic i social sostingut durant segles a base de l’explotació colonial d’altres pobles, amb el consegüent perill de l’expansió social de discursos racistes, neocolonials i bel·licistes.
Tot i aquest panorama, però, no podem caure en una desesperança paralitzant. Moltes estem convençudes que l’ESS pot demostrar que podem funcionar d’una altra manera. No hi ha altra opció que fer pinya, enfortir l’incipient sistema de relacions intercooperatives i buscar fórmules de finançament basades en la solidaritat com a garantia de major autonomia. Tenim exemples com Coop57, que canalitza els estalvis de moltes persones per a finançar projectes transformadors. Cal també fer un esforç especial per teixir aliances en els nostres barris i pobles i trencar la inèrcia individualista. També hem de construir ponts amb col·lectius i sectors socials que són clau pel seu potencial transformador, com les migrants que ens aporten altres sabers i experiències comunitàries, les quals poden enriquir enormement les nostres pràctiques econòmiques, a més de fer front juntes al racisme i al colonialisme que ens ve. En temps de negacionismes, el cooperativisme ha d’aportar esperança.
