Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Coratge

Mai acostum a escoltar els debats electorals, ni en general, als polítics, en campanya. És un favor que faig a la meva salut mental. Per jo, podrien estalviar-s’ho. Els que han estat al poder ja ens han demostrat prou bé (per bé o per mal) com operen, quina és la seva ideologia (si és que encara tenen alguna que sustenti els seus posicionaments i decisions polítiques) i quines són les seves estratègies. Els que no, o han picat pedra amb temps suficient des del carrer, banyant-se i sent part d’una societat organitzada i polititzada, amb la qual cosa ja els coneixem prou (pens en les esquerreres rupturistes majoritàriament a l’àmbit municipalista que fan el salt a les institucions) o són venedors de fum, de grans titulars que malauradament la gent compra per desesperació, fanatisme, o radicalitat malentesa (pens en els extrems de l’esquerra i la ultradreta que han irromput en el panorama electoral en aquests darrers anys). Per tant, no cal fer escenificacions de poder, ni discursos apresos, ni postureig corporal estudiat, ni haver de penjar fotos de mal gust arreu, ni debats estèrils, ni fer perdre el temps a la gent. Em molesta i m’indigna tot plegat a parts iguals. Tanmateix però, aniré a votar.

M’indigna sobretot, no tant pel paripé que fan, sinó atenent la realitat urgent que majoritàriament ignoren- des de la meva perspectiva, clar, esper que per molts de vosaltres compartida – i que rau en la necessitat d’envestir la línia de flotació de les arrels del deteriorament ecològic, social i democràtic de les nostres societats.

La setmana passada, vaig participar de les jornades No es turismo, es colonialismo, organitzades per l’Asamblea Canaria por el Reparto de la Riqueza. En els territoris on el model capitalista neoliberal té en la indústria turística la seva màxima expressió, les alarmes socials coincideixen i són més que evidents: en primer lloc, el forçament del creixement, per part de les aliances polític-empresarials, entès des de la lògica extractivista que explota territori i recursos, i també creixement entès com la recerca de taxes de guanys cada cop més elevades amb nous productes a explotar, mercantilitzant tot el que es pugui comprar i vendre. En segon lloc, l’aparició d’inversions de capital estranger que manegen uns fluxos de diners associats a l’explotació dels espais que ens són propis, i dels quals -tant fluxos com espais- ja només en som espectadors. Per altra banda, l’extensió de la precarització de les vides dels residents i l’espiral d’expulsió de les classes més vulnerables. I, en darrer terme, la retallada de drets per tal de garantir la “seguretat” i tranquil·litat de les operacions del capital.

En aquest escenari, s’imposen rebaixes fiscals, s’inventen noves fórmules atractives de financiarització, es legisla la rebaixa de requisits ambientals i laborals i s’afavoreix la despossessió de drets fonamentals bàsics

En aquest escenari propiciat per les classes polítiques dirigents i l’ordre mundial marcat pels mercats i els homes (i.e. capitalisme patriarcal), s’imposen rebaixes fiscals, s’inventen noves fórmules atractives de financiarització, es legisla la rebaixa de requisits ambientals i laborals i s’afavoreix la despossessió de drets fonamentals bàsics. Tot el que faci falta per intentar garantir el creixement il·limitat i l’atracció de capitals inversors. Com a conseqüència creixen les desigualtats, s’expulsen persones i es condemnen a vides precàries, s’esgoten els recursos, es destrueix biodiversitat, es contamina el planeta i s’accelera la carrera cap al col·lapse. I d’això, els “grans” partits polítics en campanya, no en xerren, i si ho fan, és per quedar bé, però en absolut fent-se càrrec de la centralitat i urgència que hauria de tenir aquesta realitat evident, que va més enllà dels nostres petits i fràgils territoris però que hi té una expressió clara i més evident que potser en territoris no insulars, més connectats i que no compten amb la limitació física d’unes illes.

A les jornades de Tenerife els companys ho tenien clar: “si no hi hagués privilegis, no hi hauria misèries“, “turisme, patriarcat i capitat: aliança criminal”, “no és turisme, és colonialisme”, “tu no vius del turisme, el turisme viu de tu”… són alguns dels enunciats dels temes abordats des de l’anàlisi crítica al model del monocultiu turístic que tenim en comú i que en aquell espai es varen compartir i debatre. La darrera de les qüestions que s’hi varen plantejar va ser òbviament: resistències i alternatives. I en aquest punt estam i sorgeixen, es reinventen i s’uneixen les lluites socials històriques com l’ecologisme, el sindicalisme, la lluita de classes, l’anarquisme, el feminisme o l’antimilitarisme fins i tot, amb altres de nous, els antidesnonaments, els moviments contra els tractats internacionals de comerç o els moviments contra la turistificació de barris i ciutats en els darrers anys, o els més recents Fridays for Future i el moviment Exctintion Rebelion (ER), aquests darrers, sorgits internacionalment, amb nodes estatals i locals, i que aposten ja clarament per la mobilització i l’acció directa no violenta per rebel·lar-se contra una realitat com he dit, per més que evident, políticament no té encara una resposta. Com deia un dels cartells de les accions que es varen poder veure en moltes ciutats i territoris d’ER aquest passat 15 d’abril: “necessitam coratge, no esperança”. Coratge per posar els nostres territoris-cos a defensar la vida en un sistema biocida com a manera de resistir, i autogestió, sobiranies i suport mutu, per anar bastint l’alternativa des de la col·lectivitat.