Pocs dies abans de la festa d’aniversari de la Directa (el 4 de maig a l’Ateneu Popular 9 Barris de Barcelona) ens trobem amb quatre de les deu components de Les Testarudes, grup que tanca enguany el cartell. Son Laura del Pino (trompeta i cors), Jana Blanco (baix elèctric), Júlia Soler (trombó) i Núria Pino (cantant solista). Juntament amb Èlia Blasco (saxo baríton i tenor), Sílvia Antón (teclats), Judit Gisbert (guitarra), Amaia Hermoso (saxo alt), Martina Lao (bateria) i Flor Paredes (tècnica de so), formen aquest projecte format fa poc més d’un any al barri barceloní de la Bordeta. Malgrat haver publicat només quatre singles gravats en directe a l’estudi, s’han fet un tip de fer bolos en festes majors i saraus de tota mena durant la darrera temporada. Diuen que s’emmirallen en les referents femenines de les sonoritats com l’ska, el rocksteady o el reggae, aquí poc conegudes, reinvindicar-ne el llegat i també l’esperit originari u polític d’aquests gèneres vinculats a les classes populars del Carib. Xerrem una estona amb elles de com ha anat fins ara la seva trajectòria o de què significa ser dones en el negoci musica, entre altres qüestions.
Sou deu integrants, poca broma. Com us organitzeu?
Laura del Pino: És una tasca feixuga, però la veritat és que ho fem molt bé. Tenim una comunitat de WhatsApp, un grup general i grups per les diferents comissions. I també tenim un drive meravellós i no oblidem el Google calendar [riu]. Ah, i Buen Ritmo, que són qui ens porten el management i també ens posen les coses molt fàcils i amb qui hi ha una comunicació molt fluida. En resum, tenim un molt bon equip,
Jana Blanco: I no ens oblidéssim pas del Bandit, la millor eina del món, quina passada, allà hi tenim tots els concerts, assajos i conflictes… Ens ha ajudat un munt a organitzar-nos també. El més feixuc és trobar espai per assajar. Per exemple, ara que estem preparant la gira nova, però com que totes estem remant en la mateixa direcció, doncs fem l’esforç juntes i busquem espais.
Júlia Soler: I cal no oblidar que som obreres i persones amb molts fronts oberts que conformen el nostre dia a dia, com ara la pedagogia, el treball en altres projectes, el sindicalisme… Per tant, els nostres puzles a escala logística són complicats.
Núria Pino: La veritat, a títol personal s’ha de dir que aquest nivell d’organització no l’he vist a cap formació en la qual he estat. Gràcies a aquest equip, tot és molt més fluid i fàcil. M’agrada perquè hem posat remei entre totes a les dificultats logístiques que el projecte podria presentar de manera “natural”, ja que com diu la Júlia, som persones amb pedagogia, sindicalistes i organitzades.
Com es va formar Les Testarudes?
L. P: La Núria i jo feia molt de temps que ho parlàvem fins que un dia vam dir, “vinga ha arribat el moment”. Vam contactar amb amigues amb qui haviem estudiat al conservatori i, entre contactes d’una i de l’altra, vam completar la banda. Algunes ens coneixíem i amb altres no, i també vam tenir molta sort perquè avui, a part de companyes de feina, som amigues.
J. B: sí, sí! Jo dono les gràcies a la Verge de Montserrat cada dia per haver triat estudiar Sonologia i haver conegut la Judit, que em va convidar a tocar en aquest projectàs.
J. S: Va ser màgic, una connexió, un fletxasu. Érem nou ties que no sabíem ben bé d’on havia sortit l’altra, assegudes a una terrassa posant els fonaments del que està sent la nostra aventura. Ens imagino encara aquell dia de maig i penso en la poca consciència col·lectiva del que estava per venir.
N. P: El que diu la Laura. Ens rondava pel cap la idea de formar part d’un projecte musical de ska i rocksteady no mixt. A partir d’amistats, vincles i gent coneguda, vam posar-nos en contacte amb diferents músiques i a crear una xarxa col·lectiva que, a poc a poc, es va estendre fins a completar la formació. La veritat va ser un procés molt bonic, i a mesura que el projecte s’anava amassant, ens anàvem fent més amigues.
Moltes de vosaltres teniu menys de trenta anys. Com heu arribat a tipus de música que no és el més majoritari entre els gustos de la vostra generació?
L. P: Sempre explico el mateix, el meu primer contacte amb la música jamaicana va ser a Sant Boi de Llobregat (jo sóc d’allà) i recordo que la Laure Vega muntava unes sessions de punxadiscos en un bar. La primera selectora que vaig veure va ser la Laia Buira i podríem dir que a partir d’allà vaig entrar-hi. Algunes de la banda no coneixien l’estil prèviament i ara creiem que podem dir que totes som unes enamorades de la música jamaicana.
Núria: En el meu cas, l’aventura va començar també a Sant Boi, on vaig entrar com a cantant a una formació de Ska-Punk. En aquell moment la música jamaicana ja estava present a la meva vida, anava a bastants concerts, coneixia a gent amb gustos semblants i l’escoltava amb freqüència; però no la practicava. Un parell d’anys més tard vaig entrar a Sybarites, una formació de ska clàssic i rocksteady de la qual encara formo part. Gràcies a ells vaig poder estimar l’ska i el rocksteady completament, i sobretot a entendre’l.
J. B: En el meu cas no és fins ara que he tingut consciència de música jamaicana com un tot, com a cultura i com a estil; però sí que és veritat que quan era adolescent, i sobretot per influència del meu germà gran, ja escoltava grups com Dr. Calypso, A4 Reggae Orchestra, Millie Small o Madness, entre d’altres.
Júlia Soler: “Hem après a estimar la música i a gaudir-la a molts nivells. I tot això ha estat gràcies també als ‘puretes’ que ens han apadrinat i que ens fan viatjar a la Catalunya dels vuitanta els i noranta”
J. S: A Tarragona encara hi ha una escena molt viva entorn de la música jamaicana i les subcultures urbanes que la rodegen. He tingut la gran sort que amb la colla d’amics hem transitat i transitem espais on encara es fan rodar aquest tipus de melodies. Arran d’això ens hem fet nostra aquesta identitat i s’ha convertit en la nostra manera de viure. Hem après a estimar la música i a gaudir-la a molts nivells. I tot això ha estat gràcies també als puretes que ens han apadrinat i que ens fan viatjar a la Catalunya dels vuitanta els i noranta.
Podríem dir que esteu portant el ska i el rocksteady a un sector de la població més jove i sobretot menys masculinitzat? Com és el vostre públic als concerts?
L. P: Jo crec que si, als concerts veiem moltes dones i moltes nenes també. I això és molt guai, també crec que la música jamaicana a Catalunya sempre s’ha quedat en cercles molt tancats i que nosaltres també estem trencant amb això.
J. B: El que més m’agrada dels concerts de Les Testarudes és que el públic és increïblement variat, tant de gènere com d’edat. I, per altra banda, veure que hem fet concerts on s’ha omplert la sala o que gent que no havia sentit mai música jamaicana ens vingui a dir que s’ho ha passat super bé i ha ballat com mai, són indicadors de què, com diu la Laura, s’està trencant aquesta tendència de la música jamaicana com una sonoritat per a un públic reduït a Catalunya.
J. S.: Doncs sí, la veritat és que, havent pogut trepitjar durant molts anys els concerts i les festes de l’escena jamaicana d’aquí, freqüentada majoritàriament per homes, podem estar contentíssimes d’estar creant un precedent quant a la visibilitat de les dones tant a dalt com baix dels escenaris. Pel que fa a la mitjana d’edat és evident que fins ara eren espais concorreguts per la gent que va poder viure la moguda de fa vint o trenta anys i ara estem podent donar un aire fresc a l’escena.
N. P.: Oi tant! En els nostres concerts el públic és molt variat, hi trobem homes però sobretot dones, nenes i nens. A poc a poc s’està girant la truita: veiem dones a primera línia, gent jove i amb moltes ganes de trencar el cercle tan masculinitzat a Catalunya. M’agrada pensar que estem sent referents i que el públic, especialment les dones, s’identifiquen amb nosaltres.
El passat estiu de 2023 vau recórrer una pila de festes majors, fent ballar la gent dels pobles amb versions de ska, i actualment heu tret enregistraments amb versions de Toots and The Maytals, Phillys Dillon, Prince Buster, Byron Lee and Dragonaires i Hepcat. Expliqueu-nos com heu viscut aquest últim any ple d’èxits.
L. P: Ha sigut una bogeria aquest any, de fet encara no hem fet ni l’any. El dia 5 de maig farà un any de l’estrena. Ha estat un any molt maco, hem conegut gent meravellosa i el caliu que hem rebut ha sigut brutal. Som molt partidàries de continuar donant veu a clàssics que ens encanten, però també va anar sorgint la curiositat de com seria treure temes propis. I l’olla va fent xup-xup….
J. B: Jo no ho podria haver dit millor que la Laura, ha sigut brutalíssim aquest any tocant versions, però hi ha moltes ganes d’estrenar temes propis i veure com reacciona la gent.
“Les Testarudes és un grup no mixt, i no per casualitat. És una decisió cent per cent política. Només accepta dones i persones amb identitats dissidents”
J. S: Sincerament, no és una cosa gaire comuna dins el sector. Normalment, quan inicies un projecte el més normal seria que el grup anés a poc a poc i a foc lent quant a èxits i concerts. Però nosaltres vam entrar tombant la porta. Personalment, no m’esperava un sold out al primer concert. A partir d’aquí tot va anar cap amunt. He conegut més gent, pobles i comarques en aquesta gira que no pas en 24 anys de vida. Ha estat una passada.
N. P.: La veritat ha sigut una cosa que no esperàvem. Està sent un viatge preciós, on el caliu ens abraça en cada concert. En breu sortiran a la llum un seguit de temes propis, i tenim moltes ganes de mostrar-los i que la gent els balli amb nosaltres.
I a part d’aquests temes propis que ens anuncieu, teniu previst gravar el vostre primer disc properament?
L. P: Encara no hem començat. Anem tan atrafegades entre bolos, assajos i amb la vida en general, que encara no hem passat per l’estudi. És una idea a la qual hem d’anar donant forma, però de moment encara no tenim res tancat.
J. B: Inclús podríem dir que com a molt d’hora no arribarà fins al desembre d’aquest any.
El proper dissabte 4 de maig tocareu a l’aniversari de la Directa: cal venir preparades a aprendre noves lletres? Fareu només versions o seguireu combinant els temes propis amb temes versionats?
Entre totes: És l’últim bolo que farem amb el repertori de la primera gira, així que és una super oportunitat per acomiadar juntes aquest primer any. I serà molt significatiu perquè just el dia 5 farà un any de l’estrena.
En quant l’idioma, la majoria de temes que toqueu són en anglès. Teniu al cap fer-ne algun en català?
L. P: Els temes propis seran en català, tindrem alguna cosa en castellà i pot ser també en euskera.
J. B: personalment tinc moltes ganes de tocar temes en la nostra llengua, i en la que d’aquí poc serà la nostra segona llengua (sense comptar l’Amaia ), si tenim en compte com de bé que ens han tractat sempre al País Basc.
J. S: Només afegiré que ens estem endinsant en la noble tasca de reinterpretar i traduir lletres d’artistes jamaicans i esperem poder oferir part del seu repertori combinant el català amb el patois (l’anglès jamaicà).
Moltes de vosaltres, als inicis de Les Testarudes compaginàveu el grup amb altres projectes musicals o amb altres feines fora del sector de la música. Avui, seguiu treballant i participant en diferents grups i projectes o bé viviu plenament per Les Testarudes?
L. P: La gent es pensa que fem molts diners amb Les Testarudes, però no és tan maco com sembla des de fora [riu]. Són deu sous, lloguers de furgos, merxandatge etcètera. Totes tenim altres feines i seguim amb altres bandes. També, personalment, m’agrada estar en bandes de diferents estils perquè m’aporten diferents coses.
J. B: Sí, tal com diu la Laura, no ens dona per viure encara, esperem que arribi el dia! Però si, jo que estic en un grup de versions típic de festa major i tampoc m’agradaria abandonar-lo perquè canviar d’aires per mi és super positiu i em fa agafar-ho tot amb moltes més ganes. I també està bé tocar Bon Dia de tant en tant!
J. S: Si només depenguéssim del sou de les Testarudes només podríem fer dos àpats a la setmana. Per tant, això fa que haguem de buscar alternatives laborals ,ja sigui tocant amb altres bandes o bé tenint altres feines. També crec que a nivell col·lectiu ens costa dir que no. Tant de bo que arribi el dia que ens puguem guanyar la vida amb el projecte de Les Testarudes i que tota la resta ho puguem fer per amor a l’art.
La vostra música abasta gèneres com l’ska, el rocksteady i el reggae. Com s’hi reflecteix la vostra visió feminista i de classe?
L. P: Crec que ser un grup no mixt ja és una declaració d’intencions vers el feminisme. També, en el nostre repertori, hem volgut donar l’espai que es mereixen les grans dones de l’ska i del reggae, que sembla que han quedat en un segon pla, com passa sempre, al llarg de la història. Vam fer treball de camp en aquest sentit i vam investigar bastant. I per mi la consciència de classe també la determina com funcionem, som un grup assembleari i amb uns ideals molts clars, trobem super necessari posicionar-nos davant d’injustícies socials i utilitzar l’altaveu que tenim.
Jana Blanco: “No volem ser tan sols un grup format per ties, sinó que crec en la idea d’un equip multidisciplinari que fa divulgació de dones treballadores en l’àmbit de la música jamaicana amb uns principis i una ideologia també coherents amb el moviment”
J. B: S’ha de remarcar la feinada que fa la nostra estimadíssima comissió d’arxiu bibliogràfic, perquè en el meu parer, sense aquesta recerca sobre les dones dins de la música jamaicana, el nostre projecte no tindria tot el sentit que ara té. Per mi Testarudes no és, o no m’agradaria que fos, tan sols un grup de música format per ties, sinó que crec en la idea d’un grup multidisciplinari que fa divulgació de dones treballadores en l’àmbit de la música jamaicana, que es preocupa per aconseguir una estètica (tant musical, com plàstica o visual), coherent amb l’època, amb uns principis i una ideologia també coherents amb el moviment, i evidentment, amb les nostres inquietuds com a individuals.
J. S: [Aplaudiments]. Estic totalment d’acord amb el que han dit les meves companyes. A diferència d’altres gèneres com la música clàssica, que destaca pel seu elitisme, la música jamaicana té uns orígens completament arrelats a les classes populars de l’illa de Jamaica. És una música humil creada per gent humil. Per acabar-ho rematar els que ens la van amplificar i fer conèixer a Europa va ser també la classe treballadora del Regne Unit. La qual cosa dota la música jamaicana d’un component de classe molt potent.
N. P.: La música jamaicana s’origina entre la classe treballadora jamaicana. L’ska, el reggae i el rocksteady tenen un significat polític que es manifesta a tot arreu del món. Creiem que la música jamaicana és de classe i, d’aquesta manera, feminista.
Quins reptes heu hagut d’enfrontar en el negoci musical pel fet de ser un grup femení?
L. P: Que et vegin com el grup per omplir la quota de ties en un festi, o veure com canvia el tracte amb la gent, de les sales o espais on toquem, abans i després del bolo.
J. B: Efectivament, és molt típic que arribem i ens tractin com un grup de niñatas, com si no tinguéssim veu ni potestat i, en acabar el concert, tot siguin afalacs.
J. S: Paternalisme. Pensar que som unes inexpertes en qüestions tècniques i d’organització només per ser ties. Sembla que haguem de fer vint treballs de recerca, quatre rondes de dominades una paella per a mil persones [riu] per tal de demostrar que som capaces de fer el que fem.
N. P.: Per mi, la demostració i la validació constant. Comentaris paternalistes i masclistes, i prejudicis envers les músiques. Això en formacions masculines ni es qüestiona. Poden tocar bé o malament, però no senten que estan jutjats constantment. Nosaltres, sentim que hem de demostrar una qualitat musical constant. i si, la diferència de tracte abans i després d’una actuació sol ser força remarcable. Anem xapant boques [riu].
I el fet de ser un grup no mixt va ser una decisió política o una casualitat? I en tot cas, estaríeu obertes que més endavant pogués entrar a la banda algú que es percebi com a home?
Entre totes: És cent per cent polític. Les Testarudes és un grup no mixt. És pràcticament impossible ser un grup no mixt per casualitat, i més de deu membres. Anirem ampliant plantilla i continuarà sent un grup no mixt. No contemplem que entri cap noi al grup. Si que és cert que hi ha hagut la participació masculina alguna vegada per part d’amics, però no com a integrants del grup. Les Testarudes és una formació que només accepta dones i persones amb identitats dissidents.
