“Per construir el comunisme, simultàniament amb la base material, s’ha de fer la persona nova.”
(Ernesto Che Guevara, El socialisme i la persona a Cuba, 1965)
Que difícil és parlar de Cuba per les persones que d’ençà que vàrem tenir consciència política vèiem en la revolució cubana una esperança per l’alliberament nacional, el socialisme no burocràtic i la sobirania nacional/popular, un desafiament a l’imperialisme americà, un exemple per la resta de països de l’Amèrica Llatina, etcètera. Però, l’agressivitat de l’imperialisme americà, des del primer moment, l’intent d’invasió a Bahia de Los Cochinos – Playa Girón el 1961, el bloqueig/embargament des del primer moment, la gran quantitat d’intents d’atemptats a Fidel Castro, etcètera, van fer que el jove país en transició al socialisme hagués de demanar ajuda a l’URSS i els seus satèl·lits, cosa que va ofegar, almenys en part, l’esperança d’un socialisme democràtic, participatiu, autogestionari, que es preocupés suficientment de construir la persona nova que demanava el Che.
No hi ha dubte de les moltes coses que ha aconseguit Cuba des de la revolució de 1959, perquè es pot trobar en totes les estadístiques dels organismes internacionals. Són indiscutibles. Entre altres, Cuba és, segons l’UNICEF, l’únic país de l’Amèrica Llatina sense desnutrició infantil severa i ha estat declarada “paradís internacional de la infància”. I té la taxa més baixa de mortalitat. Té un nombre de metges llicenciats molt elevat que, a més, fan tasques de solidaritat/internacionalisme arreu del món. I el sistema de salut cubà és, segons l’OMS, un exemple per al món, el millor sistema de salut pública de l’Amèrica Llatina, amb més metges per habitant que els EUA; i, per exemple, és el primer país del món en eliminar la transmissió de la sida/VIH entre mare i fill. És el país del món que aporta un tant per cent més elevat del PIB a l’educació, tres vegades superior al de l’Estat espanyol, i la UNESCO va assegurar que era, el 2016, l’únic país de l’Amèrica Llatina que havia complert amb els objectius del Fòrum Mundial de l’Educació. És un dels països del món amb un Índex de Desenvolupament Humà (IDH) més elevats segons l’ONU. I segons l’organització ecologista WWF, Cuba té un bon nivell de desenvolupament econòmic, una esperança de vida bastant elevada i una petjada ecològica baixa perquè no té un consum d’energia important. O sigui que té un desenvolupament força sostenible. I podríem posar més exemples.
El futur de Cuba, si vol conservar els fruits de la seva revolució/transició al socialisme, ha de basar-se, també, en els valors i les arrels republicanes i democràtiques que necessiten qualsevol revolució
Ara a Cuba hi ha hagut unes protestes d’una certa importància. Sens dubte, geopolíticament, una causa molt important és la violència continuada exercida pels EUA via bloqueig i intents de desestabilització, que afecta, i molt, la sobirania cubana i les condicions generals i materials de vida de la població de l’illa. I en això han insistit mitjans de l’esquerra nord-americana, com Counterpunch i Jacobin, demanant explícitament la fi del bloqueig com, d’altra banda, ha fet l’ONU tantes i tantes vegades. Tanmateix, sembla que, com diuen, també, persones properes (però crítiques) a la revolució cubana, hi ha una ineficiència del govern cubà actual a l’hora d’implementar les polítiques econòmiques: el fre de la reforma de l’agricultura, mentre es destinen molts recursos a ampliar la infraestructura hotelera; la reducció de l’assistència social en la darrera dècada; el declivi del salari real dels treballadors i la manca de drets laborals en el sector privat; la reticència al funcionament de les pimes, el fre a l’expansió de les cooperatives no agropecuàries; la impossibilitat de crear associacions legals, el desinterès pels sindicats i la democràcia obrera; la manca d’interès dels organismes oficials sobre el tema de les desigualtats; la manca de transparència i la criminalització de determinats activismes. I a tot això cal afegir-hi la pandèmia i la crisi econòmica i social que porta aparellada. I el lideratge que exercia Fidel Castro (i altres líders originaris de la revolució) que, sense voler caure en cap culte a la personalitat, era d’una magnitud molt diferent que el dels líders actuals. Perquè, com deia Pau Llonch en una tertúlia fa un temps, val més un Fidel viu que un Allende (o diversos) morts.
I cal no oblidar, com deia el Che Guevara en el text esmentat al començament, que Cuba no ha pogut estar mai en un procés ideal de transició al socialisme sinó que s’ha produït en el marc extern del bloqueig imperialista i en el marc intern de la lluita de classes i amb elements del capitalisme, com sol passar en tots els processos de transició. Però, el futur de Cuba, si vol conservar els fruits de la seva revolució/transició al socialisme, ha de basar-se, també, en els valors i les arrels republicanes i democràtiques que necessiten qualsevol revolució. Cal reduir la burocràcia i el paper de l’estat sense privatitzar, en cap cas, els sectors estratègics, però socialitzant-ho democràticament, tot fomentant la propietat cooperativa, comunal, local, la col·lectivització voluntària, l’autogestió democràtica i el control des de baix de les empreses i els serveis públics.
Des d’una perspectiva socialista, el nucli de la república suposa garantir una base material d’existència per tota la ciutadania perquè pugui viure sense cap dependència ni a casa, ni a l’empresa, ni en relació amb el govern
El liberalisme entén la república com un simple aparell formal de divisió de poders, amb un govern representatiu i un procés electoral per escollir/seleccionar les elits polítiques, i de fet creu que la república només inclou la llibertat, entesa com a no interferència, i la igualtat, purament formal, sense tenir en compte les seves bases materials. En canvi, des d’una perspectiva socialista, el nucli de la república suposa també garantir una base material d’existència per tota la ciutadania perquè pugui viure sense cap mena de dependència ni a casa, ni a l’empresa, ni en relació amb el govern. És a dir, perquè la ciutadania (i els seus representants) estiguin en igualtat de condicions a l’hora de determinar les normes que han de regir la societat (en definitiva, que no siguin arbitràries) cal una redistribució del poder econòmic (democràcia a les empreses, tant en la propietat com en la producció i organització), dels ingressos (impedint les desigualtats) i la desmercantilització d’àrees fonamentals de la vida i la reproducció social (salut, educació, habitatge, etcètera). Antoni Domènech ens va recordar que, com va dir primer Robespierre i després ho varen adoptar Marx, Engels i l’Associació Internacional de Treballadors (AIT), aquesta dimensió material de la política és la fraternitat, o sigui la base material perquè puguem ser iguals. Perquè, no ho oblidem, la fraternitat és el fil roig que va des de la república democràtica fraternal de Robespierre fins al socialisme revolucionari. La república sense el socialisme és el govern de l’oligarquia, les elits. Però el socialisme sense els valors i les arrels republicanes sol acabar en el govern de la burocràcia.
Com va assenyalar Domènech, avui (157 anys després de la I Internacional), si algun socialisme anticapitalista continua tenint sentit i futur, serà el que sigui capaç d’actualitzar el programa de la democràcia fraternal republicana i revolucionària. És a dir, articular i implementar les lluites contra: primer, el despotisme d’un estat cada cop més incontrolable per a la ciutadania; segon, el despotisme d’uns patrons (les empreses capitalistes modernes) incontrolables pels treballadors, pels consumidors i pel conjunt de la ciutadania; tercer, el despotisme domèstic/patriarcal (és a dir, la potestat arbitrària del cap de família –normalment l’home– sobre les dones i els nens); quart, l’aparició d’una economia tirànica (dels mercats oligopolistes multinacionals) basada en grans poders privats, que estan per sobre de l’ordre civil del col·lectiu dels homes/dones lliures i iguals i que, per tant, són capaços de desafiar les repúbliques democràtiques fraternals revolucionàries a l’hora de determinar l’interès públic.
