Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat
SUBSCRIU-T'HI FES UNA DONACIÓ

On són els barris en el debat econòmic?

En plena crisi global, l'autor defensa una transformació de l'economia que exigeix fer emergir els barris i els municipis en el debat econòmic, a través de Plans de Desenvolupament Econòmic Comunitari que articulin el teixit productiu i reproductiu local

/ Borja Lozano

A l’equador incert d’un malson que no s’acaba, tenim poques certeses entre mans. I són humils i poc reconfortants. Unes d’elles és que la pandèmia no comportarà canvis automàtics en les societats humanes, com si fos el ressort màgic d’una mena de determinisme antropològic, sinó que aquests es produiran per l’agència conflictiva entre els diferents projectes polítics, econòmics i socials en disputa. Una segona certesa, per tant, és que no existeix un diagnòstic compartit sobre les causes i les conseqüències de la pandèmia. No ha aflorat cap mena d’aprenentatge comú, com alguns predeien o més aviat desitjaven, sinó que les respostes als problemes actuals –creats o accelerats entorn de la pandèmia– són definides en funció dels interessos de classe, estatals o geoestratègics en pugna. Això és: oscil·laran en funció de la correlació de forces material, militar i ideològica de tots els actors. Res de nou per les perspectives que entenen que la història de la humanitat és la història de la lluita de classes (Marx), o que analitzen la societat humana com una guerra permanent entre individus (Hobbes), però no està de més remarcar-ho en temps de “processos participatius” i “batalles culturals”.

El debat sobre la crisi econòmica exemplifica aquests interessos contradictoris en joc. A Catalunya, recentment, hem vist els lobbies empresarials i polítics defensar l’ampliació de grans infraestructures com l’aeroport, les terminals de creuers o projectes com els jocs olímpics d’hivern, sota l’argument que cal reactivar l’activitat econòmica per sobre de qualsevol consideració. Per altra banda, a inicis de juliol, 300 organitzacions socials vinculaven la pandèmia a la crisi ecològica planetària, s’oposaven a l’ampliació de l’aeroport i defensaven la preservació dels espais naturals del delta del Llobregat, amb el raonament que cal fomentar el decreixement d’aquelles activitats econòmiques que han comportat la crisi energètica, la destrucció d’ecosistemes, l’escalfament global i per tant han facilitat la generació i la propagació de la pandèmia. Aquest és un debat entre els interessos privats del capitalisme –que esgrimeix no obstant l’element de la creació d’ocupació– i aquells sectors que aspiren a construir un interès general que preservi els béns comuns naturals i la salut col·lectiva.

Sabem que la reactivació transformadora de les petites i mitjanes economies és la resposta socioeconòmica que necessita la majoria del país. Però no caurà del cel. Caldrà construir una correlació de forces capaç de desplegar-la

Cal reactivar l’economia o transformar-la? Hem de posar en marxa de nou –coneixent-ne les nocivitats socioambientals– una estructura econòmica com la catalana, orientada a la terciarització i al turisme, o bé l’hem de modificar? I si cal transformar-la, en quina direcció? En la que apunten els Fons Europeus, en una transició verda que afavoreixi els oligopolis energètics, o digital –que afavoreixi el capitalisme de plataforma? O bé cal construir un nou model econòmic democràtic, relocalitzat, sobirà i ecosocial, com defensen les 400 organitzacions que proposen el Pacte català per Una Economia per la Vida?

En tot cas, el debat “reactivació vs. transformació” de l’economia, i per tant l’orientació de les polítiques que apuntalin una sortida o l’altra a la crisi, tenen de moment uns actors molt ben posicionats en la línia de sortida: els grans conglomerats empresarials, energètics, digitals o turístics. És possible, tanmateix, reorientar l’escala de la discussió i dirigir-la cap a l’estructura petita i mitjana de l’economia catalana? Podem afinar el debat i impulsar l’economia que mobilitza la majoria de la vida laboral i quotidiana del país? Més enllà d’una política econòmica banal, que confia en els grans operadors privats per vehicular fons europeus, o amb capacitat de pressió vers les administracions, ens atrevim a repensar l’economia local dels nostres barris i municipis? Com responem a una crisi que amenaça en rematar el petit comerç (ja destrossat pel capitalisme de plataforma), una pagesia trinxada pels monopolistes de la distribució, centenars de milers d’autònoms solitaris i precaritzats, els treballadors assalariats amb expedients de regulació, les pimes en fallida? Com donem suport a les activitats econòmiques que, a més de fer el seu paper en la provisió de béns i serveis, tenen una funció social en la vida de barris i municipis, ja que es vinculen a la comunitat i contribueixen a les identitats locals?

Cal fer emergir els barris i els municipis en el debat econòmic. A més de fortes inversions públiques en sectors essencials com el sociosanitari, l’educació, l’habitatge o l’energia, cal posar en marxa arreu del país Plans de Desenvolupament Econòmic Comunitari, que articulin el teixit productiu i reproductiu local, que sumin esforços entre les administracions municipals, el sindicalisme, les pimes, l’Economia Social i Solidària, així com amb les nombroses xarxes d’economia popular i suport mutu que han emergit al llarg de la pandèmia. Que reactivin i transformin l’economia des de baix, col·lectivitzant i democratitzant els processos econòmics, mancomunant recursos i activant sectors estratègics ecosocials (sostenibles a nivell econòmic, social i ambiental) com la transició energètica comunitària, l’habitatge social, la sobirania alimentària, la mobilitat i la logística sostenible, les cures o la cultura. Sabem que la reactivació transformadora de les petites i mitjanes economies és la resposta socioeconòmica que necessita la majoria del país. Però no caurà del cel. Caldrà construir una correlació de forces capaç de desplegar-la.

Donacions

Fes una donació

FES UN DONATIU