Fa un parell de mesos que ja teniu a les llibreries (i esperem que a biblioteques) lo llibre Cuixà, exili i refugi de Jordi Tomàs, publicat a l’editorial L’Avenç.
Avui no parlaré del monestir del Conflent que va acollir l’any 65 una comunitat benedictina expulsada de Montserrat, ni de tot el que va suposar aquest fet per a moltes persones durant dècades.
D’aquest llibre ja n’havia fet un esment de passada, però si avui m’hi vull referir és perquè dos mesos més tard, després d’unes quantes presentacions a banda i banda del Pirineu, algun article i alguna entrevista a l’autor, me fan adonar de coses que potser, mentre lo llibre se gestava i n’anàvem seguint les vicissituds viscudes per l’autor i pels convocats a capítol, no eren pas prou evidents ni tingudes en compte.
Més que no pas evidències, que també, el que sorgeix en aquesta vida independent que el llibre agafa, un cop campa ja fora del control del seu autor, són reflexions derivades, debats que es plantegen, i força preguntes.
És un fresc històric d’una època i d’un bocí del país que constatem, ara i adés, que o era del tot desconeguda o gairebé. I aquesta constatació sabuda i assumida, de fet, va ser en gran mesura el motor del projecte
A totes les presentacions i entrevistes s’afirma, i s’hi insisteix, que aquest llibre no és un llibre d’història, encara que el seu contingut la dibuixi de moltes maneres i amb veus i mirades diverses. És allò de les històries que fan la història…
Un fresc històric d’una època i d’un bocí del país que constatem, ara i adés, que o era del tot desconegut o gairebé. I aquesta constatació sabuda i assumida, de fet, va ser en gran manera el motor del projecte. Es tractava, per tant, d’un acte de justícia.
Calia deixar testimoni abans que fos del tot tard. Perquè de tard ja n’era quan fa uns anys va plantejar-se el projecte de llibre. Tardança que ha impedit tenir alguns testimonis directes de primer ordre, i que en lo camí del llibre alguns testimonis ens hagin deixat. Però amb tot seguia sent possible encara deixar constància del que Cuixà era i va representar per a persones, col·lectius i iniciatives, és a dir per a qui fa la història que sovint no surt als llibres. I relatar-ho en el seu context, una època -no del tot delimitada-, que tampoc no ha merescut l’atenció que caldria en la recuperació de la memòria col·lectiva no tan allunyada.
Calia deixar testimoni abans que fos del tot tard. Perquè de tard ja n’era quan fa uns anys va plantejar-se el projecte de llibre. Tardança que ha impedit tenir alguns testimonis directes de primer ordre
I tot això que encara era possible, i era necessari, es proposava de fer amb la voluntat de combinar la mirada àmplia i les diferents perspectives, a banda i banda del Canigó.
Per a un llibre coral com aquest, ha estat important comptar amb un director de cantata generós i destre, que possibilités que, en lloc d’un possible orgue de gats, el cor sonés afinat dins de la seua diversitat. I sense deixar de saber en tot moment que la panoràmica no seria mai total.
I també per a un llibre coral com aquest, un cop publicat, s’ha revelat que les presentacions escampades arreu i de formats variats, propicien que el cor pugui donar veu a solistes de tota mena i que els cànons que es van generant siguin variats i sempre enriquidors.
Cànons i solos que il·lustren les lectures globals d’aquells que hi han aportat la seua veu evidentment parcial i limitada, i que palesen com es complementen. I que ens fan veure, tant si s’acorden com si discrepen, com fan créixer l’obra. Cosa que, des de la meua opinió personal, diria que és lo millor que li pot passar a un llibre.
Són preguntes que giren al voltant d’allò que no s’hi diu i dels testimonis que, tot i la possibilitat de parlar, no ho fan. I de sentir com en una obra de testimonis los silencis també parlen
Presentacions que, a partir de la introducció que proclama aquest enfocament no estrictament historicista, també permeten apuntar i encetar debats i reflexions sobre espais, moments i dinàmiques que incorporaran nous elements que poden ajudar a entendre processos sociopolítics anteriors i posteriors.
I, és clar, com no pot ser d’altra manera i com ja apuntàvem, això pot comportar l’aparició de preguntes que el llibre directament o indirectament suscita, o que la seua lectura planteja obertament. Preguntes que tant fan referència al contingut de l’obra en ella mateixa, com a la història que els testimonis del centenar ben llarg de persones aporten i que arxius i altres fonts procuren.
Són preguntes que, igual que el llibre, parteixen sovint de l’experiència pròpia, viscuda directament o indirectament, però que aviat se fan extensives a interrogants més col·lectius i compartits, en el context canviant que la vida del monestir de sant Miquel de Cuixà va viure, i viu. Preguntes que sorgeixen també de la possibilitat de veure el mosaic sencer, que no complet, que el llibre mostra. I preguntes que giren al voltant d’allò que no s’hi diu i dels testimonis que, tot i la possibilitat de parlar, no ho fan. I de sentir com en una obra de testimonis los silencis també parlen. I la pregunta que plana sovint de per què fins ara no se n’ha parlat a penes.
Preguntes i respostes que són necessàries sempre i que aquest llibre permet seguir aprofundint.
