Qui no s’ha fet seves les grans demandes culturals? El salconduit, la necessitat de la #CulturaSegura, el 2 % del pressupost a cultura o la rebaixa de l’IVA cultural? Tothom, oi? Però és remarcable que només les campanyes sorgides dels interessos de la indústria cultural hagin transcendit. Les demandes esmentades són prou universalitzadores, però també és cert que no aborden l’arrel del problema i han invisibilitzat altres lluites.
Hi ha qui afirma que el sector cultural ha de tenir una veu uniforme. Qui ho reclama sol autoerigir-se en garant i veu d’un sector que pretén homogeni. Tanmateix, com és que qui es planteja com a gran interlocutor, i tenint en compte que gran part de les treballadores culturals viuen en la precarietat, no s’ha fet ressò de mesures com la renda bàsica universal que sí que han exigit organitzacions sindicals del sector com el sindicat SMAC?
És evident que les grans reivindicacions culturals no són aposta única de la indústria cultural, però sí que cal fer-se preguntes que vagin més enllà. Com és que algunes reivindicacions del sindicalisme combatiu i dels col·lectius culturals de base –i també del públic– s’han obviat? Com és que no abordem les mancances estructurals del nostre model cultural?
Garantir l’accés a la cultura arreu del territori, la pluralitat de les propostes artístiques i bones condicions laborals de les treballadores culturals són aspectes que sovint no reclamen els grans agents culturals. És a dir, no ens demanem perquè la nostra cultura no gaudeix de bona salut.
Grans festivals han reivindicat la cultura segura al mateix temps que han sigut protagonistes de dinàmiques de precarització i han reproduït lògiques anteriors a la COVID-19 de clara vulneració dels drets laborals
Arran de les restriccions va aparèixer el #CulturaSegura. Una campanya prou universalitzadora perquè tot el sector s’hi sentís interpel·lat. Però, sense bones praxis en l’àmbit laboral, com podem parlar de cultura segura? Grans festivals han reivindicat la cultura segura al mateix temps que han sigut protagonistes de dinàmiques de precarització i han reproduït lògiques anteriors a la COVID-19 de clara vulneració dels drets laborals.
L’última d’elles ha estat la demanda del #SalconduitCultural. Seria fàcilment exigible que, si l’administració responsable en matèria de salut pública imposa restriccions, les acompanyi, almenys, de mesures per pal·liar-ne els efectes econòmics. Però altre cop només exigim tapar forats.
Cal anar més enllà de les mesures per acontentar les grans demandes de la indústria i impulsar polítiques públiques valentes que garanteixin la programació cultural arreu del territori, la diversifiquin i la dignifiquin (també laboralment). Cal buscar eines per bastir un nou model, o trencar dinàmiques hegemòniques, i fer-ho des d’una lògica local. Autèntics plans de rescat cultural que siguin llavor d’un model basat en el suport a agents locals, a col·lectius de base, als artistes i a la cultura popular amb arrelament real al territori. Programes de suport fets de cara al teixit cultural per garantir que els teatres municipals, per exemple, s’omplen de vida i són l’alternativa a les grans capitals culturals que monopolitzen i homogeneïtzen la programació cultural.
Podíem optar per nous models de petit format en l’espai públic, treballar en veritables alternatives al model de consum musical basat en el mal exemple dels grans festivals. Però es va optar per cancel·lar
Reptes que s’obren a curt termini, com reconciliar-nos amb els nostres teatres municipals i democratitzar-los. Reclamar que la ciutadania hi tingui coses a dir, que serveixin de bancs de proves reals per a artistes i de connexió directa amb els projectes comunitaris dels municipis i el seu teixit. Contràriament a això, els ajuntaments han fet les lectures més restrictives possibles de les decisions sanitàries i han actuat com a fre de l’activitat cultural. Rentar-se les mans i condemnar-nos a un desert cultural.
L’estiu va demostrar-ho i es va defugir l’oportunitat de repensar les festes majors. Podíem optar per nous models de petit format en l’espai públic, treballar en veritables alternatives al model de consum musical basat en el mal exemple dels grans festivals. Però es va optar per cancel·lar. Tenim l’opció d’optar pel petit format, la gestió comunitària, la descentralització i, així, superar el model del macrofestival associat a la gentrificació i a la #MarcaBCN que s’ha exportat arreu.
Parlar de canvis de model cultural és complicat, perquè sembla que porti implícits canvis uniformitzadors. Però no per això obviarem les dinàmiques a revertir que, lluny de corregir-se, s’han magnificat amb la pandèmia. L’alternativa ha de sorgir des de baix i posar institucions i indústria cultural al servei d’artistes, públic, col·lectius de base i de la cultura popular; ha d’impulsar polítiques públiques valentes que corregeixin desigualtats en l’accés a la cultura i protegeixin qui crea. Buscar noves formes de gestió cultural que promoguin la gestió comunitària i superin la simple protecció del que entenem com a pràctiques culturals estàndard. Aspirar a una cultura que es visqui amb interès per part de tothom. Perquè la cultura és un dret i no un privilegi.
