Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat
SUBSCRIU-T'HI FES UNA DONACIÓ

Militarisme i crisi ambiental, dues cares d’una mateixa moneda

La transició ecològica cap a una societat postcarbó passa per força per un canvi de paradigma de seguretat militar a seguretat humana

/ Martin Leveneur

El novembre de 1992, 1.700 científics de tot el món, inclosos la majoria de premis Nobel de ciències vius en aquell moment, van afirmar que els recursos que es destinaven a la guerra havien de desviar-se cap al nou gran repte que assetjava la humanitat: la crisi climàtica. Ningú els va fer cas.

Gairebé trenta anys més tard, trobem que el 2018 la despesa militar mundial va ser d’1,8 bilions de dòlars, la mateixa xifra que suposaria preparar durant deu anys els països més vulnerables per als efectes ja visibles del canvi climàtic i per mitigar-ne els impactes, segons la Comissió Mundial d’Adaptació creada per les Nacions Unides. El militarisme, normalitzat i legitimat per la guerra contra el terror, segueix presentant-se com la solució a tots els problemes de seguretat, inclosa la crisi ambiental. Paradoxa irresoluble que es presenti com a solució l’eina que sosté el problema.

El militarisme és l’eina i aval que permet al conglomerat d’estats del nord global que lideren el sistema internacional per seguir implementant un model econòmic neocolonial d’explotació il·limitada de recursos limitats, que és el principal responsable de l’escalfament global. Les conseqüències ens toquen a totes, però no ens impacten de la mateixa manera. És al sud global, a les comunitats que menys responsabilitat històrica tenen sobre aquest escenari, però que alhora són les més riques en recursos i vulnerables socioeconòmicament, on la crisi ambiental ataca cada dia la seguretat de les persones. Drets, dignitat i vida els són arrabassats pel militarisme que salvaguarda aquestes activitats.

La degradació mediambiental precipita tensions i conflictes armats entre grups, desestabilitzant encara més la vulnerabilitat d’aquestes regions. Quan esclaten els conflictes, els principals proveïdors d’armes són aquells països que concentren el 82 % de la despesa militar global i que són responsables de dues terceres parts de les emissions mundials de CO2. Aquests mateixos estats proveïdors són també els que concentren els centres de poder que controlen de manera efectiva més de 63.000 corporacions transnacionals, incloses les extractives.

En la lluita per la preservació del medi ambient i de la vida, les defensores dels drets humans ambientals (DDHA) es veuen cada vegada més assetjades per la violència armada del braç privat i del seu protector, el poder públic. Segons Front Line Defenders, les DDHA tenen tres vegades més probabilitats de patir violència respecte a activistes defensores d’altres drets. Del total de persones assassinades en l’àmbit de la defensa dels drets humans l’any 2018, a escala mundial, el 77 % ho van ser en la lluita ambiental, la major part d’elles vinculades a conflictes derivats de l’activitat de les indústries extractives i de macroprojectes que comptaven amb el suport estatal.

Les rutes migratòries de les desplaçades climàtiques topen amb la militarització dels murs fronterers

Les desplaçades climàtiques no tenen molta més sort, ja que les principals rutes migratòries que utilitzen per fugir topen amb la violència militaritzada dels murs fronterers. Els països del nord global que han alçat l’Europa Fortalesa, el control securitari de la fossa de la Mediterrània, el mur entre els Estats Units i Mèxic i la resta de murs augmenten pressupostos per blindar les seves fronteres. Tot i ser responsables directes dels desplaçaments de les refugiades climàtiques, les presenten com a amenaça social que s’ha de combatre. S’estima que el 2050 els desplaçaments forçats per causes climàtiques superaran els 200 milions de persones.

A més, el militarisme constitueix en si mateix un important agent emissor de gasos d’efecte hivernacle (GEH). S’estima que al voltant del 6 % de la petjada de carboni global prové de les activitats compreses dins del cicle econòmic militar. El Departament de Defensa dels Estats Units se situa en la primera posició, consumint més fuel i emetent més GEH que un important nombre de països de mida petita i mitjana. El 2017, les emissions de GEH del Pentàgon van arribar a 59 milions de tones de CO2 i es van situar per davant del consum total de països com Suècia (52,5 milions) o Dinamarca (49,2 milions). Si fos un país, seria el 47è major emissor de GEH del món.

Fent tot el recorregut des de les causes subjacents fins a les conseqüències, veiem com el militarisme travessa la crisi climàtica en tots els seus estadis. És la força que sosté els agents que la causen, la que garanteix el manteniment de la seva degradació i la que es presenta com a solució mentre segueix alimentant la roda. Per tant, com adverteix l’informe del Centre Delàs sobre militarisme i crisi ambiental, una transició ecològica cap a una societat postcarbó ha de passar per força per un canvi de paradigma de seguretat militar a seguretat humana, acompanyat d’un procés de desarmament i desmilitarització global.

Article publicat al número 522 publicación número 522 de la Directa

Donacions

Fes una donació

FES UN DONATIU