Les treballadores musicals sortirem més precaritzades que mai d’aquesta crisi, amb un futur més fosc a causa de l’abandonament i de la manca de projecte que hem patit per part de les administracions públiques. El paper dels governs català i espanyol ha obviat la protecció dels interessos de les treballadores, sense cap protocol per activar quan apareix una nova onada i amb una sensació d’improvisació constant.
Les poques ajudes que hi ha hagut han demostrat el desconeixement total que pateix la cultura per part de qui governa, i la nul·la voluntat de fer complir la insuficient legislació laboral que ens protegeix.
La Generalitat de Catalunya va impulsar dues d’aquestes mesures. Per una part, la de cancel·lació de concerts, gairebé inaccessible i pensada només per a les grans empreses i, per l’altra, un ajut directe de 750 euros que va arribar a l’equador de la pandèmia. És innegable que aquesta última va ser més que benvinguda en un moment en què era impossible treballar per a moltes de nosaltres. Però també és cert que aquest tipus d’ajudes puntuals haurien de ser només una primera mesura per parar el cop. Si no van acompanyades de plans de creació de llocs de treball dignes, no deixen de ser iniciatives simplement populistes.
Les reivindicacions amb més volada mediàtica no han sigut pas salaris decents o condicions de treball dignes, sinó les que reclamava amb més vehemència la patronal: el salconduit cultural, #CulturaSegura, la rebaixa de l’IVA cultural o la demanda del 2 % del pressupost català destinat a Cultura. No diem pas que no siguin demandes a reivindicar, però això no obsta perquè s’hagi deixat de banda l’esglaó més feble de la cadena: les treballadores musicals. És curiós que l’actor principal i, de fet, l’únic imprescindible en això de la creació artística, siguem les grans oblidades. Les demandes esmentades són prou universalitzadores, cert, però també ho és que no aborden l’arrel del problema i que han invisibilitzat altres lluites.
Necessitem polítiques públiques que donin suport a totes les cultures i no només a les apostes mainstream de ‘fast food’ cultural
Si mirem a Madrid, el govern de l’Estat també s’ha desentès de la crisi del sector i ha perdut grans oportunitats per dignificar la nostra feina i la nostra vida, com per exemple garantir-nos l’accés a l’atur. I és que les treballadores musicals tenim les prestacions per desocupació pràcticament vetades, perquè no es té en compte la naturalesa intermitent del nostre treball. L’atur tan lluitat per a artistes hauria suposat una gran victòria, però va acabar sent només un accés “extraordinari”, de pocs mesos, fet de la forma més barroera i maldestra possible i amb problemes d’execució i d’accés per a moltes treballadores. Cap altra mesura en dos anys, cap pla de xoc per fomentar la cultura i la creació de llocs de treball dignes, i l’Estatut de l’artista continua sent una quimera que, fins i tot, podria suposar una reforma que desreguli encara més el sector.
El sector musical del nostre país necessita una sacsejada de cap a peus per repensar-lo, per generar una alternativa que vingui des de baix i que posi institucions i indústria al servei de les treballadores i de la cultura mateixa. Calen polítiques públiques valentes que generin un teixit cultural de base, que garanteixi tant l’accés universal a la cultura com el treball digne i de qualitat. Necessitem polítiques públiques que donin suport a totes les cultures i no només a les apostes mainstream de fast food cultural que sorgeixen de les grans discogràfiques, les grans empreses de management i els grans mitjans de comunicació.
La situació prepandèmica era greu, sí. Les artistes i el sector musical som un garbuix amb manca de consciència de classe i d’autoorganització, també. Però no ens queda més remei que seguir la nostra lluita i animar a tothom a afiliar-se i mobilitzar-se. I de la mateixa manera que, com a sindicat combatiu i de classe que som, hem mostrat la nostra solidaritat amb les lluites transversals com el pla de xoc, la lluita per l’habitatge digne, la lluita de les treballadores de la neteja o pels drets dels riders i en contra dels falsos autònoms, ara reivindiquem solidaritat per, simplement, disposar dels drets laborals que ens pertoquen com a treballadores. Nosaltres continuarem aportant el nostre granet des de la trinxera cultural, en pro dels drets de les treballadores musicals i per l’accés universal a la cultura.
