Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Iñaki Rivera Beiras, jurista expert en dret penal

"D’alternativa a la privació de llibertat només n’hi ha una, la llibertat"

/ Montse Giralt

En novembre de 2018, Iñaki Rivera, professor de dret penal i director de l’Observatori del Sistema Penal i els Drets Humans de la Universitat de Barcelona (OSPDH), visitava el plató del programa Tot es mou de TV3 per parlar sobre les presons catalanes. En la seua intervenció assenyalava que les morts per estranyes circumstàncies, les tortures, els maltractaments i les vexacions als centres penitenciaris “no són casos aïllats”. Ho confirma des de fa anys gràcies a les seues visites setmanals als centres penitenciaris catalans i pel fet d’estar en contacte directe amb persones preses i les seues famílies. L’afirmació li va costar tres denúncies per part de tres sindicats de funcionariat de presons (CCOO, CSIF i ACAIP). Tot i que l’Audiència de Barcelona dictava el mes de juliol una interlocutòria de sobreseïment de la causa contra Rivera, un dels sindicats denunciants (ACAIP) presentava aquest estiu un recurs de cassació al Tribunal Suprem.


Amb quines dificultats es troba una persona presa a l’hora de denunciar maltractaments o qualsevol altra vulneració de drets fonamentals?

Un pres difícilment tindrà proves, és la seva paraula contra la d’un grup de funcionaris amb el mateix relat

Moltíssimes dificultats que pràcticament impossibiliten la tramitació de les denúncies. Cal ser conscients que la persona presa està sola, en tot el sentit de la paraula. Encara que tingui una família a l’exterior, amb sort, la veurà una o dues vegades a la setmana. La resta d’hores i dies està sola i, per tant, els funcionaris tenen constantment l’oportunitat d’acostar-s’hi i donar-li missatges directes o indirectes perquè retiri el procés de denúncia si no vol patir represàlies. I les represàlies al món de la presó es poden donar de moltes maneres. Les directes, evidentment, es tradueixen en més patiment, pallisses físiques, menyspreu psicològic contra la integritat física
i psíquica, contra la dignitat d’una persona; però també en la negació de beneficis penitenciaris, la no progressió de grau quan toca, la involució o regressió de grau, la denegació sistemàtica de beneficis penitenciaris… La presó és un laberint punitiu premial, és a dir, és una teranyina de premis i càstigs. Per tant, un pres ha de pensar molt i molt si denuncia o no. Difícilment tindrà proves, sempre serà la seva paraula contra la d’un grup de funcionaris que aporten el mateix relat. A banda, els metges penitenciaris rarament especifiquen bé les lesions que la persona presa presenta, i sense un informe mèdic acurat sobre el que ha passat, no tenim res. Per tant, si el pres no té una prova mèdica clara, no té testimonis i es queda sol i sap que el podran putejar, com se li pot demanar que presenti denúncia?


Quina és la vostra tasca a l’hora de reportar aquests casos?

Hem reportat 500 casos al sistema penitenciari català; persones preses que denuncien vulneracions

Fa quatre anys vam crear el Sistema de Registre i Comunicació per a la protecció de víctimes de Violència Institucional (Sirecovi) amb l’objectiu d’enregistrar precisament aquestes vulneracions de drets. Fins avui hem reportat més de 500 casos al sistema penitenciari català; persones preses que es posen en contacte amb nosaltres per denunciar qualsevol tipus de vulneració. No tot és tortura, evidentment. La persona presa ens dona el seu consentiment per enregistrar el seu testimoni i després obrim una via de comunicació amb el Síndic de Greuges i la Direcció General de Serveis Penitenciaris. No és un sistema que busqui el càstig del culpable, sinó que posa el focus en la persona desprotegida. En alguns casos, aconseguim una visita a la persona presa per part del Síndic o del Departament de Justícia. Durant la pandèmia s’ha estat fent de manera virtual, però no és el mateix. Hi ha casos que han comportat l’obertura d’una investigació reservada per part de Serveis Penitenciaris. El problema és que després no tenim accés als resultats d’aquesta investigació i molts cops acaba arxivada. Hi ha una opacitat absoluta en tot el procés.


Amb la situació derivada de la COVID-19, quines restriccions s’estan imposant a les presons i com afecten la població penitenciària?

Des que a principis de març es va iniciar l’estat d’alarma, ràpidament es van aplicar mesures per tancar encara més les presons i centralitzar les competències penitenciàries. De seguida es van prohibir les visites de familiars de caràcter ordinari amb vidre, i també els vis-a-vis íntims. Això, per a una persona presa, suposa que li tanquin l’única comunicació que li queda amb l’exterior. També comporta que augmenti la seva por en relació amb la pandèmia i la possibilitat que el virus entri a la presó. Les persones preses no poden veure els seus familiars, però cada dia veuen com entren i surten del centre els funcionaris, infermers, operadors, voluntaris… i, per tant, pensen que poden ser ells els que entren el virus. La família queda igual d’aïllada, sense poder anar a la presó a veure el seu familiar i, per tant, sense gaire informació de quin és el seu estat. Això comporta neguit, tensió i estrès a totes dues bandes.


Quines mesures recomaneu des de l’Observatori del Sistema Penal i els Drets Humans?

El pres polític, com ja passava als anys setanta, té organitzacions al darrere i solidaritat a l’exterior

La relatora de drets humans de les Nacions Unides Michelle Bachelet va fer unes recomanacions molt clares per procedir a una excarceració col·lectiva de la població penitenciària el passat mes de maig. Com a conseqüència d’aquestes recomanacions, moviments socials i organitzacions de drets humans d’arreu de l’Estat vam emetre tota una sèrie de reivindicacions i campanyes adreçades a les autoritats penitenciàries espanyoles. Simplement reclamàvem que es respectessin les recomanacions internacionals i, per tant, exigíem la llibertat o l’aplicació de beneficis penitenciaris a les persones preses de més de setanta anys, gent amb malalties cròniques, progrés a tercer grau de totes les persones que estaven en segon grau de tractament i que havien gaudit de permisos de sortida satisfactoris, l’excarceració de dones amb fills al seu càrrec… No vam tenir resposta. La penalitat en temps de coronavirus obre possibilitats per transformar una sèrie d’aspectes, com el fet d’autoritzar les videotrucades via WhatsApp. No es pot continuar amb la prohibició d’internet a la presó, i ara s’ha posat més de manifest que mai. La pandèmia està transformant la realitat carcerària.


Reben un tracte diferenciat els i les preses polítiques en relació amb la resta de població penitenciària?

Evidentment que hi ha diferències sobre com viuen la presó uns i altres. Però no diria que és per una qüestió de favor per part de l’administració penitenciària, sinó per una reproducció de les diferències a escala social que hi ha entre ells. És cert que cada dia els presos polítics reben visites de l’exterior, que criden molt l’atenció perquè són infinitament superiors a les dels presos comuns. Això és un benefici o tracte de favor? En realitat es fan dins d’un marc legal. Els presos polítics catalans tenen la sort que molta gent de l’exterior els crida per comunicar-s’hi. En canvi, al pres social no el visita ningú més que no siguin els familiars. Al final, el món de la presó comporta una reproducció amplificada de la vida de l’exterior. I en aquest cas també. El pres polític, com ja passava als anys setanta, té organitzacions al darrere, campanyes de solidaritat a l’exterior, platons de televisió on es parla d’ells, premsa afí…, i el pres social normalment només té la seva mare i la seva parella. Per tant, és clar que hi ha una diferència entre pres polític i social, ja que els primers compten amb uns recursos que mai tindrà el pres social.


Quin és el principal estigma social que sentiu sobre les persones preses?

“Els delictes contra la propietat i contra la salut pública sumen el 80% de la població penitenciària”

Molts cops ens pregunten que què faríem amb els violadors i els assassins, però aquesta és clarament una pregunta injusta perquè no reflecteix en absolut la realitat de la població penitenciària. Els delictes contra la vida o la integritat o la llibertat sexual no comporten més d’un 5-10% de la població empresonada. La clientela de la presó sempre prové majoritàriament de dos tipus de perfils: els delictes contra la propietat i l’ordre socioeconòmic, i el delicte contra la salut pública, és a dir, robatoris i petits trapicheos de drogues, consum, addiccions… Aquestes són les dues grans categories que sumen el 80% de la població penitenciària. Per tant, si pensem en un retrat robot d’un pres, estaríem parlant d’una persona jove, que en la meitat dels casos és estrangera, de perfil socioeconòmic molt baix, usuària de drogues –legals o il·legals– i amb un nivell d’analfabetisme molt alt. També és un perfil de persona amb algun tipus de malaltia, fins a un 48% segons la Societat Espanyola de Sanitat Penitenciària. El perfil d’aquesta persona s’ubica clarament en el sector més pobre i marginal de la societat.


Actualment hi ha 513 dones a les presons catalanes, una xifra molt inferior als 7.360 homes. Què comporta que hi haja menys dones i a quin perfil responen?

Si parlem de dones preses, estem parlant d’un altíssim índex de dones estrangeres amb un perfil de delictes vinculats al tràfic de drogues, amb una biografia personal de dona estrangera pobra que ha fet de mula per portar cocaïna o heroïna a països del Primer Món i amb dos trets diferencials que les travessen en la majoria dels casos: la violència masclista i l’exercici de la prostitució. Normalment no responen a un perfil tan jove com els homes; són dones de més de trenta anys, amb família i fills. I amb una diferència important respecte als homes: l’home, quan entra a presó, quasi sempre compta amb la companyia d’una dona; en canvi, quan una dona entra a presó, és quasi sistemàticament abandonada per la seva parella home, que pràcticament mai compleix amb la seva tasca d’assistència i acompanyament. Per contra, la dona que queda fora, quan és presa la seva parella, normalment sempre fa l’assistència tant dins la presó com en relació amb la cura de la casa i els fills. Realment la presó està més preparada per rebre homes, i la societat està molt més preparada per enviar-hi homes. La dona entra en un món que no està pensat per a ella, ni tampoc compta en la majoria de casos amb una xarxa de suport a l’exterior. Queda totalment estigmatitzada, sola, i defrauda tots els rols socials que s’esperen d’ella.


Si analitzem l’historial dels últims deu anys a les presons catalanes, veiem que la xifra de població penitenciària s’ha anat reduint. A què es deu?

Són molts els factors per explicar aquestes xifres. Si ens fixem en l’índex de delictes de la dècada passada a l’Estat espanyol i a Catalunya, veiem una línia horitzontal, és a dir, ni augmentaven ni disminuïen. En canvi, la línia de població penitenciària dibuixava una corba molt ascendent. Entre 2000 i 2010 passàvem de 45.000 a 75.000 persones preses. Per això cal desmuntar la creença que com més delictes, més població penitenciària. Cal buscar altres factors que no tenen relació amb la producció delictiva. També cal remarcar que no és que ara hi hagi pocs presos, sinó que a l’Estat espanyol i a Catalunya havíem arribat a uns nivells de població penitenciària altíssims. Érem, de llarg, el primer país en empresonaments a la Unió Europea. Aquest fet té a veure amb la producció del dret, els processos de criminalització
i l’aplicació de diferents codis penals. El Codi Penal de 1995 va endurir d’una manera molt significativa les penes contra els dos delictes de què abans parlàvem, contra la propietat i la salut pública, i això va comportar un gran augment de la població penitenciària. I després va venir la reforma de 2015, que va reduir molt la penalitat per aquests tipus delictius. Això tampoc vol dir que el nostre Codi Penal actual sigui precisament benigne, sinó que aquesta reforma va venir acompanyada d’una nova normativa sancionadora, l’inici de l’anomenada burorepressió: lleis administratives, la llei de seguretat ciutadana o llei mordassa, l’enduriment de la llei d’estrangeria en processos de deportació… Això va comportar que molta gent fos sancionada amb penes diferents a la privació de llibertat i que altres fossin sancionades directament amb expulsions. Després hi ha una explicació de caràcter econòmic: en període de retracció, paradoxalment, també es redueix la població penitenciària. Hi ha una necessitat econòmica de buidar les presons en època de crisi i, en canvi, en èpoques d’expansió de l’economia ens podem permetre el luxe de tenir més gent empresonada.


Les principals causes de mort a les presons continuen sent la sobredosi i el suïcidi. Per què?

T’ho podria argumentar moltíssim, però també t’ho podria dir d’una forma molt senzilla: el que mata és la presó. Vull dir que en la immensa majoria de morts per suïcidi i sobredosi el que hi ha darrere és un gran deteriorament de la salut psíquica de la persona. No és que se suïcidin perquè estan boges, sinó que en la majoria de casos existeix una biografia i un perfil familiar molt complex, un ús problemàtic de les drogues, situacions de maltractament, prostitució, addiccions molt fortes… persones que a l’exterior se sostenien mínimament però que quan entren a presó cauen al fons del forat. La presó no està preparada ni té els recursos suficients per acollir aquests perfils. I aquí comencen els problemes amb les baralles amb els funcionaris i altres interns, l’acumulació de faltes, sancions, episodis de llarg aïllament, regressions de grau… tota una maquinària penitenciària de destrucció i obscenitat. Si no ets molt fort per sobreviure en aquest món, és probable que acabis pensant a llevar-te la vida. La clau per mi seria que penséssim en si aquestes mateixes persones se suïcidarien en un estat de llibertat. S’haurien suïcidat o no? Segurament no. Per tant, el que les ha matat és la presó.


S’investiguen aquestes morts?

Molt poc. Evidentment, hi ha un tràmit legal d’alçament de cadàver, ha de venir el forense i seguir un protocol. Tot just després d’aquest procés d’alçament del cadàver, els cossos sense vida van al dipòsit forense, on les famílies van a fer el reconeixement de la persona. Un cop ja s’ha fet una primera autòpsia sobre les causes de la mort, immediatament demanen que s’enterri el cos. En aquest moment, la família encara està en estat de xoc i rarament té ganes ni forces per denunciar res. En el cas que la família vulgui investigar la mort després d’uns dies, resulta pràcticament impossible perquè el cos ja està enterrat. De vegades la família vol aturar l’enterrament i demanar una segona autòpsia, però normalment quan reaccionen el cadàver ja està en fase de descomposició i molt deteriorat per fer aquesta segona prova. En la majoria de casos acaba sense investigar-se, amb un arxivament judicial del cas.


Creus que la presó és una solució als problemes socials?

Radicalment no. Com deia un dels nostres professors, Alessandro Baratta, mai podrem parlar de reinserció a través de la presó, sinó de la reintegració en la societat malgrat la presó. Per tant, el que hauríem de pensar és com crear una clínica de reducció de danys per pal·liar els efectes de la presó. Així com en l’ús de drogues es parla dels programes de reducció de danys, perquè s’entén que la droga pot ser una substància danyosa, nosaltres pensem que la presó en si és una institució danyosa, i per tant també li hauríem d’aplicar un programa de reducció de danys.


Quan parlem de mesures antipunitivistes, a què ens referim?

Per nosaltres, d’alternativa a la privació de llibertat només n’hi ha una: la llibertat. Mantenir la persona en llibertat; estalviar-li l’experiència de la presó, que és una experiència que marca i et condiciona per sempre. I és molt important ser conscients que mantenir una persona en llibertat no és sinònim d’impunitat. Hi ha molts tipus de llibertat: llibertat vigilada, llibertat controlada, arrest domiciliari, fer que una persona passi a signar pel jutjat o la comissaria, que se li retiri el passaport o carnet d’identitat, que se li retiri el carnet de conduir… El dret no hauria de ser sinònim de dret penal. El dret penal hauria de ser una petita branca, l’última que s’hauria d’aplicar.


Comparteixes les tesis abolicionistes de la presó?

“No descarto aplicar el dret penal contra dues categories delictives, els crims d’estat i els delictes de mercat”

Jo no puc arribar a una posició totalment abolicionista de les presons possiblement per la meva biografia i procedència. De fet, no puc descartar l’aplicació del dret penal contra dues categories delictives, els crims d’estat i els delictes de mercat. És a dir, la delinqüència que es fa des del poder, ja sigui el poder polític o el poder econòmic. Els que estan saquejant un país són els que normalment sempre són fora de la presó. Per exemple, amb el judici contra els responsables de la dictadura a l’Argentina no podíem caure en la ingenuïtat de no recórrer al dret penal i deixar que triomfés la impunitat. Anem amb compte amb la creença que la resposta comunitària sempre tindrà la solució als problemes socials, perquè els sistemes de mediació entre víctima i agressor solen discriminar molt una de les dues parts. Per tant, la meva posició respecte a això és una altra. Sense grans discursos buits sobre l’abolició, nosaltres diem: “Vinga, tenim feina, hem de buidar les presons”. Per tant, serà necessari que comencem a dissenyar programes de descarceració des de ja. Si més del 80% de la població penitenciària no ha matat ni ha agredit sexualment a ningú, potser podem crear programes per treballar amb aquestes persones en àmbits de llibertat i estalviar-los l’experiència deshumanitzadora que suposa la presó.

 

Article publicat al número 509 publicación número 509 de la Directa