Les imatges parlaven per elles mateixes. Grans multituds dempeus i expectants, files de persones vestides de blanc impol·lut, espais abarrotats de gent asseguda escoltant. Totes, amb l’atenció centrada en una sola figura: la fiscal del Tribunal Penal Internacional (TPI), Fatou Bensouda, que a finals de maig va liderar una visita històrica, la primera, a la regió sudanesa de Darfur, escenari de greus crims contra la humanitat des de l’estiu del 2002.
L’advocada de Gàmbia va referir-se al viatge com un “somni”: havien calgut setze anys, des que el Consell de Seguretat de l’ONU va referir el cas de Darfur al tribunal internacional, per fer-lo realitat. Un llarg camí que Bensouda va aprofitar per convertir en una declaració d’intencions: la cort té la determinació de fer justícia i d’aconseguir que els responsables dels crims retrin comptes i rebin un càstig. Calgui el temps que calgui.
Alhora, el viatge també va il·lustrar la fràgil cruïlla en què es troba Darfur. D’una banda, la visita de Bensouda haguera estat impensable sota el règim d’Omar al-Bashir, responsable dels crims a la regió i derrocat el 2019 en un cop d’estat militar executat després d’una revolta popular, que va donar llum al govern de transició actual. Al mateix temps, però, és aquesta mateixa transició democràtica la que està alterant de pressa l’estat de les coses a Darfur, on es tem que els precipitats canvis, que per ara no adrecen els problemes de fons, acabin degenerant en una situació encara més inestable i violenta.
“Ser testimoni de com innumerables dones, homes i nens feien cua als polsegosos carrers, sota un sol abrasador, per rebre’ns a mi i a la meva delegació, demanant justícia i l’entrega dels acusats pel TPI fou una de les experiències més commovedores i humils de la meva vida”, va declarar Bensouda al Consell de Seguretat de l’ONU el 9 de juny. L’advocada, però, també va llançar un avís: “La realitat de les víctimes em va colpejar encara més”.
Nous aires
Un dels principals canvis que ha viscut Darfur des de l’inici de la transició, pilotada per un govern integrat per civils i militars, va arribar l’octubre del 2020 en forma d’acords de pau. Aleshores, l’executiu de Khartum i diversos grups armats del país, entre ells alguns d’actius a Darfur, van signar un pacte per intentar posar fi a disset anys de guerra civil.
El 2020, l’executiu de Khartum i diversos grups armats van signar un pacte per intentar posar fi a disset anys de guerra civil
A més a més, el document es va presentar com un pla integral dissenyat per assegurar la pau a Darfur mitjançant mecanismes per adreçar els problemes de fons de la violència. Entre ells, hi figuraven qüestions com la propietat de la terra, el repartiment de poder, la representació política, i la reforma de l’exèrcit, on s’haurien d’acabar integrant els rebels.
Al cap de dos mesos de la firma dels acords, es va anunciar un segon gran canvi. El 31 de desembre, la missió híbrida de la Unió Africana i l’ONU per al manteniment de la pau a Darfur, la UNAMID, va concloure les seves operacions després de tretze anys activa. I l’endemà va començar una retirada que s’hauria de completar aquest mes de juny.
La UNAMID va desplegar-se a partir del 2007 arran de la brutal ofensiva i de la campanya genocida perpetrades a Darfur per milícies conegudes com a janjawid, avui reconvertides en un molt poderós i temut grup paramilitar anomenat Forces de Suport Ràpid. Al-Bashir va recórrer a elles el 2003 per aplacar una insurgència armada a la regió en contra de la repressió i el sectarisme del seu règim islamista i eminentment àrab. Ja el 2008, l’ONU calculava que la guerra havia causat més de 300.000 morts i 2,5 milions de desplaçats.
La retirada de les tropes de la missió híbrida de la Unió Africana i les Nacions Unides ha deixat un profund buit de seguretat
La decisió de la seva retirada la va prendre al desembre el Consell de Seguretat de l’ONU, emparant-se en la reducció de la intensitat del conflicte des del 2015 però, sobretot, en l’inici de la transició al Sudan i en els anteriors acords de pau. A canvi, l’ONU ha mantingut el suport al país africà per mitjà d’una altra missió molt menys ambiciosa.
Arran d’aquell conflicte, al-Bashir va ser acusat de crims de guerra, de lesa humanitat i de genocidi pel TPI, que ha emès ordres de detenció contra quatre persones més. I ha estat precisament a la seu de la cort, a la Haia, on ha tingut lloc un tercer gran esdeveniment per Darfur des de l’inici de la transició. El mes de maig, Ali Kushayb, un antic líder janjawid, va convertir-se en el primer de la llista en aparèixer davant el tribunal per un judici per crims a Darfur. Aleshores, Bensouda va avançar que continuarien demanant l’extradició de tots.
Nous temors
Sobre el paper, tots els anteriors moviments semblen positius, però la població de Darfur ha alertat des del principi que només són un miratge que pot comportar conseqüències greus per a la regió. En aquesta línia, n’hi ha que van fer saltar les alarmes amb els acords de pau al·legant que, lluny d’estabilitzar Darfur, podrien polaritzar-la encara més i alterar la balança de poder entre grups ètnics, ja que no tots els grups actius el van signar, entre ells el més poderós. A més, moltes comunitats van queixar-se que havien estat excloses de les negociacions d’un acord integral en la forma però sense una implementació clara.
El mateix o més temor encara és el que va generar l’anunci de la retirada de la UNAMID, que deixa un profund buit de seguretat. De moment, ara són forces exclusivament sudaneses, i formades per la policia i l’exèrcit –on s’integren nominalment les Forces de Suport Ràpid–, les responsables de protegir la població civil. Un canvi que es produeix tot i que aquestes forces són les tradicionals responsables de la violència a la zona i que no han dut a terme cap reforma. Khartum, a més, és incapaç de garantir-hi la seguretat i de fer retre comptes.
A mitjans de gener i durant el mes d’abril s’hi han viscut dues onades de violència, amb 160 i un centenar de morts, respectivament
La marxa de la UNAMID també ha estat el resultat i el reflex d’un canvi en el repartiment de poder al Sudan i en la dinàmica del conflicte a Darfur. Des que va arrencar la transició, una de les figures clau de l’òrbita militar que s’ha situat al capdavant del país és Mohamed Hamdan Dagolo, Hemedti, actual vicepresident del consell de transició, que assumeix les responsabilitats de cap d’estat, i líder de les Forces de Suport Ràpid. Es creu que ell i la plana major de l’exèrcit van forçar la decisió per retirar la UNAMID de territori sudanès.
Els efectes d’aquests canvis no s’han fet esperar. L’estiu passat, la regió va viure el que aleshores fou la pitjor escalada de violència des de l’inici de la transició, i que va deixar desenes de civils morts i milers de desplaçats. A mitjan gener, una altra brutal onada de violència va deixar més de 160 morts, la majoria d’ètnia massalit, africana.
I a l’abril va tenir lloc la darrera escalada fins al moment, que va deixar més de cent morts.
“La visita de Bensouda va tornar a suscitar esperances entre els desplaçats interns en particular, i també va augmentar la pressió sobre el govern per entregar, almenys, Ahmed Haroun [un dels altres perseguits pel TPI] i, en última instància, al-Bashir”, apunta Jonas Horner, analista del Sudan al centre d’investigació Crisis Group. Alhora, però, Horner no creu que la visita augmenti la pressió per millorar la situació a la regió.
Durant el primer trimestre d’enguany, s’hi ha registrat el nombre més gran de desplaçats interns pel conflicte dels últims sis anys
Així és que, només durant els tres primers mesos d’enguany, el Sudan ha registrat el nombre més gran de desplaçats interns per conflicte dels últims sis anys. I en tres dies de gener van haver de fugir de casa més persones que en tot l’any anterior. Les demandes de la coordinadora general de desplaçats entregades a Bensouda durant la seva visita, i remeses pel seu portaveu, Adam Rojal, a la Directa, són del tot il·lustratives dels motius: proporcionar seguretat, desarmar les milícies janjawid en els seus diversos noms, entregar a la Haia tots els responsables dels crims a Darfur, expulsar els colons de les terres i zones de desplaçats i refugiats, rebutjar un acord de pau que no els representa, assolir una pau justa i integral, acceptar protecció internacional –perquè el govern no la pot garantir– i permetre el retorn de totes les organitzacions internacionals expulsades. Una bateria de demandes que van a l’arrel d’uns problemes encara pendents d’adreçar.
