Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat
SUBSCRIU-T'HI FES UNA DONACIÓ

Amorosir ferides, sensualitzar cicatrius

La mirada em portava directa, i sense mitges tintes, cap als racons de la pell que més he arribat a odiar. Resseguia, fugaç, el trajecte del coll fins a la pelvis. La marca del cinturó tatuat al pit dret, record de l’accident

/ Arnau Ledesma

Observava de reüll la nuesa del meu cos. Com qui vol mirar però no. Estirada amb les cames obertes i els cabells desendreçats. Sota uns llençols de color taronja i un nòrdic d’olor, fins ara, desconeguda. La mirada em portava directa, i sense mitges tintes, cap als racons de la pell que més he arribat a odiar. Resseguia, fugaç, el trajecte del coll fins a la pelvis. La marca del cinturó tatuat al pit dret, record de l’accident. La forma poc afable d’un tòrax amb costelles mal soldades. Els trenta-tres centímetres de cicatriu que divideixen el ventre en dues meitats gairebé simètriques. La vagina que ha recuperat la seva estabilitat cíclica. La dona que va haver de prioritzar la vida.

A l’exigència dels meus ulls, s’hi sumava la visió aliena. Era a temps de marxar. El toc de queda, l’excusa perfecta. No vaig fugir. Tot i estar avesada a anar-me’n dels llocs que em paralitzen, a localitzar d’una ullada les sortides d’emergència, a sobreviure en cas d’ofec; alliberada del passat, em vaig deixar besar. Besar i acariciar d’aquella forma tan íntima, tan sana, tan mútua. L’aire, dins l’habitació, era cobert de partícules d’un desig que, també, m’havia quedat renovat. Respirava entretallada. I en cada glopeig de plaer, tibaven les adherències que hi ha enquistades sota la traqueotomia. Fèiem l’amor en un escenari protagonitzat pel contrast.

—No he recuperat la sensibilitat en la pell cicatritzada—vaig confessar.

—Potser ho podem treballar —va respondre’m.

I la proposta em va sorprendre.

Una pressió agradable insistia en zones que jo creia mortes. Les seves mans circulaven atentes. I en el seu pas calmat, sensualitzaven el meu cos. Era el torn de la tendresa. La runa s’estava transformant en un terreny amable. Es desfeia, per segons, un nus que duia ben travat a la gola. Un enrenou fet de murs i de pors.

En aquell punt on ens trobàvem, vaig alçar els ulls. No estava sola. No era el centre de res. No era l’única protagonista. Capficada en fer-me valdre, havia descuidat que aquella era una melodia a quatre mans. Sota els llençols, dues històries s’entrellaçaven. Comunicaven els rostres, parlaven els moviments, s’equilibraven els llavis. En un primer moment, vaig envejar la seva nuesa. El percebia despullat de traumes, sense restes de grapes ni de cosits aparents. Em va semblar injustíssim aquell abdomen tan net i sa i fàcilment desitjat per la humanitat. Fins que vaig obrir-me a la vida de l’altre, a un relat desconegut.

En la dansa de la intimitat física cadascú coneixia els seus passos, els gestos que es reservava i la distància que reculava. Què n’havia de fer jo, d’aquesta pell que tant em delatava?

En la dansa de la intimitat física cadascú coneixia els seus passos, els gestos que es reservava i la distància que reculava. Què n’havia de fer jo, d’aquesta pell que tant em delatava? Sabia que podia jugar a fet i amagar, tantes vegades com volgués. Però vaig rendir-me. Descobria que qui m’acariciava era algú que també havia trontollat. Com jo. Algú que també havia caigut. Com jo. Que era limitat. Com jo. Com jo, com jo, com jo. En el seu tronc no hi havia senyals externs, però la pèrdua, la vivència d’un tornar a començar, el desencís, corria saba endins. I, ves a saber, potser també tot ell bullia, també es protegia, també reclamava amorosir ferides.

Un ball de vincles, em va semblar un bon punt de partida. Un lloc des d’on narrar com és de guaridor compartir la debilitat que ens forma. Qui no té una nafra amagada sota els porus esperant ser abraçada? Qui no voldria alleugerir un fragment de la seva història? Parlo de fissures simbòliques, de les males ratxes vitals, dels dols que hem hagut de carregar, dels cops silenciats. És clar que deixar-les anar no és un camí planer. Que desfer-se de capes protectores, tampoc és l’aposta senzilla. Enfrontar-se al que em fa mal, cou, travessa, és indigest. La possibilitat d’un rebuig aliè m’espanta.

La pregunta és: compensa? Compensa.

Article publicat al número 526 publicación número 526 de la Directa

Donacions

Fes una donació

FES UN DONATIU