Si el 23 d’abril no hagués caigut el calabruix que va caure, no estaria escrivint aquestes línies, segurament. Perquè no hi hauria hagut el drama que hi va haver, ni les queixes, ni els laments. Cal advertir que he donat i donaré el suport i la solidaritat necessaris a llibreries i editorials petites que van patir les seqüeles d’aquell dia, però del que va passar aquest 23 d’abril crec que se’n poden extreure algunes lectures.
La primera és que des del món del llibre es van alçar veus dient que els llibres i les llibreries hi són tot l’any i que no podia ser que es basàs el model en el triomf d’un sol dia –cosa que ja deien fa un parell d’anys les llibreries cooperatives aplegades a Culturacoop, per cert. Crec que alimentar aquest discurs i, alhora, alimentar també estructures jeràrquiques i, des del meu punt de vista, una mica obsoletes, és contraproduent. Mentre llibreries petites dediquin diners a entitats privades que les equiparin a una Casa del Libro, anam malament. Pretendre que una Cambra del Llibre pugui defensar els interessos de tothom crec que és molt poc realista, a banda d’impossible, quan sabem que hi ha llibreries, editorials i distribuïdores que disten molt entre elles pel que fa a pràctiques i valors. Per això, que a Barcelona, enguany, l’Ajuntament decidís delegar la gestió del dia D a una entitat privada, en la qual no estan representades totes les llibreries (que es van quedar sense lloc preferent pel fet de no pagar una quota), va ser també una gota que va fer vessar el tassó. Per això, a les xarxes, va córrer un oportú #SantJordiPúblic impulsat per l’editorial cooperativa Descontrol, que va denunciar la mala gestió i l’opacitat d’una operació que va ser un despropòsit de cap a peus.
El que ens salvarà no seran (només) els llibres, el que ens salvarà serà tractar la cultura com a eina per construir vincles comunitaris i relacions socials
La segona lectura, derivada directament de la primera, és que crec que el qüestionament del model de Sant Jordi està bé, és enriquidor, però, si no va acompanyat de les pràctiques necessàries per dur-lo a terme, és fer retxes dins l’aigua. M’explic: el 23 d’abril no desapareixerà, ningú no vol que desaparegui. La qüestió és si totes les veus que qüestionam el model ens volem atrevir a impugnar-lo. I la impugnació podria ser deixar d’anar al centre i quedar-nos als barris, disminuir les propostes d’aquell dia que generen ansietat, estrès i càrregues de feina inhumanes, suprimir els horaris de signatures inassumibles per part d’unes autores que s’han de teleportar d’un lloc a l’altre, deixar de fer taules plenes de novetats i molt buides de fons, deixar de crivellar les distribuïdores a comandes i posteriors devolucions ingents… Si el model ha de canviar, només el podem canviar totes les persones que formam part de la cadena del llibre (això inclou les lectores!), però serà difícil aconseguir-ho si seguim reproduint un model acumulatiu i competitiu que esgota i debilita les més petites.
La tercera lectura, i segurament la més polèmica, és que el món del llibre no ha estat, ni de bon tros, dels més perjudicats de l’àmbit cultural en la crisi pandèmica. Les llibreries van ser refugi i els llibres van circular, mentre teatres, cinemes i sales de concerts van haver de tancar persianes durant molt més temps. Amb això no vull dir que els espais i les persones que ens hi dedicam no ens mereixem suport i solidaritat quan van mal dades. Amb això vull dir que entenc que hi hagi gent que ens digués “a plorar a la ploreria”. Tota la setmana ens varen dir que plouria, però a vegades vivim en un món paral·lel en què ens pensam que els llibres són bons per si mateixos, que són La Cultura, que ens mereixem que ens salvin sempre i passi el que passi. Per ventura, hauríem de ser una mica més humils. El que ens salvarà no seran (només) els llibres, el que ens salvarà serà deixar de tractar la cultura en general, i els llibres i les llibreries en particular, com una excusa i un producte per consumir i començar a tractar-los com el que volem que siguin: eines per construir vincles comunitaris
i relacions socials.
La paraula calabruix té una etimologia que no és clara, però podria ser d’origen preromà, d’un cèltic caria broiksae, que vol dir “pedres de bruixa”. Per ventura les bruixes, el dia 23, ens van voler reptar: i ara què fareu? Jo la solució no la tenc, però sospit que deixar d’invertir esforços en certs models i, en canvi, invertir-los en una autoorganització i una autogestió reals podria ser una de moltes. Duu molta feina, sí, però per què fer feina i competir pels roïssos de pa que deixen anar les grans si podem fer feina i cooperar entre totes pels ingredients que ens faran tenir el pa sencer durant tot l’any?
