Fa escassos dies llegíem amb estupor, indignació i impotència que el Parlament d’Israel prohibia per llei que l’agència de les Nacions Unides per a la població refugiada palestina (UNRWA) operés a tota la Palestina històrica. Aquesta decisió tindrà un gran impacte sobre la Franja de Gaza, un territori absolutament devastat i que avui dia ja no disposa de cap mena d’infraestructura a causa dels continus i indiscriminats atacs del règim colonial israelià, des de fa més d’un any, sobre la població palestina.
Ho hem vist totes en directe: la Franja de Gaza està arrasada i la seva població massacrada. Més de 43.000 persones assassinades (la majoria dones, nens i nenes) i més de 20.000 criatures desaparegudes són les últimes dades publicades per les Nacions Unides. Ben segur que els nombres reals en aquests moments són molt més elevats.
El sionisme ataca sense límit zones que són densament poblades, fent desaparèixer pobles sencers amb un únic bombardeig
Israel mai en té prou. Així que, des de fa aproximadament un mes, està bombardejant massivament el Líban. El sionisme ataca sense límit zones que són densament poblades i fa desaparèixer pobles sencers amb un únic bombardeig. Les bombes han caigut sense parar en els camps de refugiades i han provocat un segon desplaçament forçat de les persones que ja van ser expulsades de la Palestina històrica l’any 1948 amb la creació de l’Estat d’Israel, amb la Nakba. De les gairebé 750.000 persones expulsades, segons Nacions Unides, 100.000 van arribar al Líban en aquell moment. Es calcula que, després de dues generacions, actualment hi ha unes 450.000 persones palestines refugiades al Líban, segons dades de l’UNRWA.
Atacs als centres de salut
Segons publiquen alguns mitjans estatals, els darrers dies hi ha hagut més de mil assassinats i milers de persones desplaçades a la zona nord de la Franja de Gaza. Aquesta esgarrifosa xifra de morts ha estat produïda, un cop més, per les forces d’ocupació israelianes a l’interior i a les zones del voltant dels hospitals Kamal Adwan de Beit Lahia i Al-Awda, al camp de persones refugiades de Jabalia. Aquest fet ha agreujat la situació, deixant aquests hospitals amb prou feines funcionant. De tot això, ens n’informà el doctor Moatasem Salah, membre del Comitè d’Emergències del ministeri de Salut de Gaza: “L’hospital Kamal Adwan no té medicaments, aliments, aigua o combustible i els seus generadors i estació d’oxigen han estat destruïts”. L’hospital Indonesi, també de Beit Lahia, ja està tancat pels mateixos atacs.
Les constants violacions de resolucions i tractats internacionals de l’ens sionista ja esdevé una evidència flagrant. S’acumulen els informes d’experts independents de Nacions Unides, i de Relatores Especials –com Francesca Albanese– que confirmen el que fa més de 365 dies que s’observa a través de xarxes socials i mitjans de comunicació, en el que ha estat el seguiment del genocidi contra el poble palestí en rigorós directe.
Segons apunta l’ONU, a la Franja de Gaza hi ha una situació “d’extermini i de destrucció deliberada i sistemàtica del seu sistema sanitari incloses les instal·lacions infantils i de salut reproductiva”
El 10 d’octubre de 2024, les Nacions Unides va publicar en el seu canal oficial de notícies els resultats d’una investigació feta per una comissió independent formada per experts internacionals, on assenyalaven que a la Franja de Gaza hi ha una situació “d’extermini i de destrucció deliberada i sistemàtica del seu sistema sanitari incloses les instal·lacions infantils i de salut reproductiva”, portada a terme per les forces d’ocupació israelianes.
A dia 7 d’octubre de 2023, a la Franja de Gaza hi havia 36 hospitals i 64 centres de salut primària. Actualment, tal com publica l’UNRWA, 96 d’aquests centres de salut han deixat de funcionar. Aquest fet va provocar que l’UNRWA passés a ser l’únic agent actiu a la zona, prestant serveis sanitaris a deu centres d’atenció primària i fins a cent punts mòbils a tota la Franja de Gaza.
D’altra banda, i pel que fa al Líban, segons les informacions publicades pel ministre de Salut palestí, Firas Abiad, i del director general del mateix ministeri, Fadi Sinan, fins avui dia s’han documentat un total de 55 atacs de les forces d’ocupació israelianes que han afectat hospitals, 36 dels quals han estat atacats directament. Vuit d’aquests han quedat inoperatius del tot. També es reporten 150 paramèdics assassinats (els cossos d’alguns dels quals no es va permetre que s’extraguessin dels seus vehicles), 272 ferits i 150 ambulàncies destrossades. Informen de més de 2.500 persones assassinades en aquest país i al voltant d’1,2 milions de desplaçades de forma obligatòria en un mes.
Les proves del genocidi
Quan parlem de genocidi i crims de guerra en referència a la situació de setge total a Gaza per part de l’ens sionista, el que volem dir és què són molts els documents oficials de caràcter internacional en els que trobem referències explícites a l’obligatorietat de protegir la població civil i a les infraestructures sanitàries en situacions de conflicte armat. En el cas que ens ocupa, existeixen infinitat d’informes i documents gràfics i audiovisuals que demostren que aquest dret internacional no tan sols no es compleix, sinó que Israel vulnera de forma sistemàtica les prohibicions explícites que es fan constar en els següents acords: les Convencions de Ginebra (1949) i Protocols Addicionals (1977), les Resolucions del Consell de Seguretat de l’ONU (Resolució 2286, 2016), la Convenció sobre el Respecte dels Drets de la infància en Conflictes Armats (Protocol Facultatiu de la Convenció sobre els Drets dels infants), l’Estatut de Roma de la Cort Penal Internacional 1998 (que els defineix com a crims de guerra), els Informes i Declaracions de l’Oficina de l’Alt Comissionat de l’ONU pels Drets Humans, i les directrius de l’Organització Mundial de la Salut, el director de la qual, Tedros Adhanom Ghebreyesus, va denunciar fa uns dies l’atac israelià contra un centre de salut d’atenció primària per la vacunació de la pòlio.
El mateix Estatut de Roma, en l’article 6, defineix el genocidi amb els mateixos termes que la Convenció de 1948 a l’article 2, i afirma que “s’entendrà per genocidi, qualsevol dels actes mencionats a continuació, perpetrats amb la intenció de destruir del tot o parcialment un grup nacional, ètnic, racial o religió com tal: a) Matança de membres del grup; b) Lesió greu a la integritat física o mental dels membres del grup; c) Sotmetiment intencional del grup a condicions d’existència que hagin de comportar la seva destrucció física, total o parcial; d) Mesures destinades a impedir naixements al si del grup; e) Trasllat per la força de nens del grup a un altre grup”.
Així mateix, l’Estatut de Roma de la Cort Penal Internacional assenyala en la seva concreció de la definició de crims de guerra, l’acció de “dirigir intencionadament atacs contra edificis dedicats a la religió, l’educació, les arts, les ciències o la beneficència, els monuments històrics, els hospitals i els llocs en què s’agrupa a malalts i ferits, sempre que no siguin objectius militares”.
La Cort Penal Internacional va rebre de part de Sud-àfrica, centenars de folis amb les proves sobre “Israel i la seva intenció de cometre genocidi”
Tal com han informat diversos mitjans de comunicació internacionals, la Cort Penal Internacional, què és qui té la responsabilitat d’enjudiciar i jutjar als acusats de genocidi, crims de guerra, crims de lesa humanitat i agressió, va rebre de part de Sud-àfrica, centenars de folis amb les proves sobre “Israel i la seva intenció de cometre genocidi”. Mentrestant, l’ens sionista continua bombardejant indiscriminadament escoles, hospitals i refugis mantenint a més de 100.000 persones atrapades al nord de la Franja de Gaza sense cap opció de fugida ignorant les resolucions del Consell de Seguretat de l’ONU i les mesures per prevenir el genocidi que aquesta mateixa Cort ja ha requerit amb anterioritat.
Per què el règim israelià, tot i les resolucions de l’ONU, la multitud d’informes de relators i relatores independents i les recomanacions de la CPI, continua bombardejant sense treva hospitals i instal·lacions sanitàries sense aportar ni una sola evidència que pugui justificar-ho com atacs a objectius militars?
L’octubre d’aquest mateix any, es va publicar a The Washington Post el testimoni del cirurgià Bakr Abu Safeya en el qual s’explicaven les seves vivències a l’Hospital Al-Awra del nord de Gaza i una de les cites que més cridaren l’atenció va ser l’afirmació que el doctor feia sobre la situació de “por” que viu la població de forma generalitzada. La por com arma de control social, la por com arma d’execució d’un genocidi.
El dret internacional prohibeix explícitament l’atac indiscriminat a qualsevol estructura sanitària. Aleshores, cal preguntar-se quin és l’objectiu de l’ocupant per destruir de forma absoluta tota la xarxa sanitària d’aquests territoris i practicar, suposadament, un medinicidi massiu (terme que s’utilitza a Palestina des de fa un temps referida als atacs al personal sanitari). El relat sionista argumenta de forma redundant l’existència d’estructures utilitzades per terroristes en els subsols de totes les estructures sanitàries bombardejades, totes les existents en els territoris assetjats.
El propòsit de l’entitat sionista és la destrucció del sistema sanitari per crear el caos absolut i el terror, utilitzant-lo com una arma en l’execució d’un genocidi
Aquests fets, tal com ja hem comentat, s’han vist desmentiments per nombrosos testimonis i informes d’organismes internacionals, tant a Gaza com al Líban, obligant inclús a hospitals libanesos, com el Rafik Hariri i l’Hospital Sahel, a convidar desenes de mitjans de comunicació perquè visitessin les seves instal·lacions demostrant, així, que el relat sionista és del tot incert. Ho explicava en declaracions als mitjans el director d’aquest últim, Mazen Alame.
Podríem entendre, per tant, que el propòsit de l’entitat sionista és la destrucció del sistema sanitari per crear el caos absolut i el terror, i utilitzar-lo com una arma en l’execució d’un genocidi. Si el poble mor per les bombes, els atacs directes són susceptibles de ser punibles. Però, en canvi, si moren de fam i malalties que no poden ser tractades per la inexistència d’un sistema sanitari públic (que ha estat destruït) les xifres de morts no es comptabilitzen com a genocidi?
El terror com a arma de guerra
Són nombrosos les autores que al llarg de la història han abordat “la por”, des de diferents disciplines, com una arma poderosa de control poblacional en situacions de conflicte. Multitud de textos ens expliquen com es pot convertir en una eina de control psicològic i fins i tot sociopolític. La por no tan sols paralitza, sinó que es pot utilitzar estratègicament per consolidar poder, dividir societats i neutralitzar a la resistència. I quin és el missatge que llença l’entitat sionista bombardejant de forma indiscriminada les xarxes de salut d’un territori al complet, vulnerant nombroses resolucions i convencions internacionals sense que absolutament ningú -cap estat ni organisme internacional- pugui aturar-lo?
L’estat sionista utilitza el terror, la por extrema i la indefensió com a arma de guerra. L’ens colonitzador executa la població Palestina i Libanesa senzillament perquè ho pot fer. Ningú l’atura. Per a ell no apliquen les normes internacionals: és la demostració del poder per antonomàsia. Ho fan perquè senzillament ho poden fer. No hi ha límit: només una població absolutament indefensa i la mirada impassible d’una societat occidental que ho permet.
L’estat sionista utilitza el terror, la por extrema i la indefensió com a arma de guerra. L’ens colonitzador executa la població Palestina i Libanesa perquè ho pot fer, ningú l’atura
Hannah Arendt, en la seva obra Els orígens del totalitarisme (1951), ja parlava de com els règims totalitaris de les potències occidentals, durant la primera meitat del segle, XX utilitzaren la por com mètode de dominació i control social. La propaganda del poder i el terror, tan ben elaborada a través dels documentals dirigits per la cineasta Leni Riefenstahl sobre la figura del mateix Hitler, en són alguns dels exemples clars. George Orwell en la novel·la 1984 (1947) descriu com l’estat, per mitjà de la por, utilitzada com arma psicològica de sotmetiment, controla i dilueix qualsevol focus de resistència.
No és fútil el paper de les xarxes socials en la retransmissió en directe d’un genocidi; l’observació de la violència. Tal com exposà Albert Bandura per mitjà de la seva teoria de l’aprenentatge social (1977) i l’observació de la mateixa violència es pot arribar a modelar comportaments socials en situacions de conflicte, com l’observació de l’agressió i la intimidació es converteixen en eines de manipulació i modelatge de comportaments socials.
Però, amb tot, esdevé necessària la complicitat social perquè l’agressor pugui operar amb absoluta impunitat. Requereix una societat indiferent a la barbàrie. Tothom sap el que passa i ningú sap el que passa. No són fets aïllats. És una forma de construcció social per omissió i indiferència; una estructura que sustenta la barbàrie i és còmplice del genocidi.
Ens preguntem com aturar-ho, i arribem a la conclusió que, tal com va dir Vicent Andrés Estellés, “hi haurà un dia que no podrem més i llavors ho podrem tot”.
El dret internacional i humanitari
Si fem una recerca sobre què diu de tot això el dret internacional i humanitari, veiem que existeixen documents oficials de caràcter internacional, que són de caràcter obligatori i jurídicament vinculants pels estats que s’hi adhereixen, en els quals es regulen, de forma consensuada, els seus principis.
Els Convenis de Ginebra de 1949 estableixen les normes de protecció de les persones que no participen directament en els conflictes com la població civil, els presoners de guerra, els ferits i els malalts. Els Protocols Addicionals del 1977, que venen a reforçar els anteriors per protegir a les víctimes de la Creu Roja, la Mitja Lluna Roja i el Crisal Roig. Els Convenis de la Haia (els de 1899 i 1907) que protegeixen a la població que no participa directament en els combats i inclou disposicions sobre certs mètodes i armes de guerra. El costum internacional i els principis generals de dret, el dret internacional humanitari també està constituït per normes consuetudinàries que estan reconegudes de forma universal.
En aquests documents es fan constar les normes que regulen els conflictes armats internacionals que busquen protegir la població civil. Aquestes, es regeixen per tres principis que considerem importants destacar per la situació de setge i destrucció sistemàtica de les infraestructures sanitàries tant de la Franja de Gaza com del Líban. Es tracta del principi de distinció, de proporcionalitat i de necessitat militar.
Segons el dret internacional, el principi de distinció consisteix a diferenciar els objectius militars dels béns civils. L’Article 18 del Quart Conveni de Ginebra de 1949 concreta que els hospitals i les unitats mèdiques civils no poden ser atacats tret de si aquests són utilitzats “per cometre actes perjudicials per a l’enemic” (Article 19 del Quart Conveni) que cal demostrar amb suficients proves permetent a la població civil evacuar-los amb el temps suficient. Ni al Líban ni a la Franja de Gaza s’ha pogut demostrar que això fos així, és més, l’argument del règim sionista ha estat desmentit per part de l’ONU i múltiples organitzacions humanitàries, no se n’ha trobat evidències. En el cas del Líban inclús s’han vist obligats a demanar a la premsa l’entrada als hospitals perquè puguin verificar que aquests supòsits no es complien i que, per tant, l’atac a les seves instal·lacions podria esdevenir un crim de guerra.
El principi de proporcionalitat, es prohibeix expressament els atacs on els danys a la població civil i els seus béns siguin excessius respecte a l’avantatge militar que es pugui anticipar
Pel que fa al principi de proporcionalitat, es prohibeix expressament els atacs on els danys a la població civil i els seus béns siguin excessius respecte a l’avantatge militar que es pugui anticipar. Aquest principi és fonamental per limitar l’impacte en les zones densament poblades, com en aquest cas les zones en les quals estan ubicats els hospitals tant de Gaza com del Líban. Cal recordar que la Franja de Gaza és un territori de 365 kilòmetres quadrats en el que hi viuen 2 milions de persones, té una de les densitats de població més altes del món, 5.500 persones per kilòmetre quadrat, i està envoltat per un mur que no permet entrar ni sortir.
El principi de necessitat militar estableix que les accions bèl·liques han d’orientar-se exclusivament a objectius militars i legítims que contribueixin a debilitar la capacitat de l’enemic, tot i que en zones densament poblades, com és el cas dels hospitals i espais sanitaris, és difícilment justificable. En aquests casos, tal com s’expressa en els informes de les organitzacions humanitàries, els atacs tenen un valor militar marginal i un gran cost humanitari. Sota els criteris del dret internacional humanitari la destrucció d’hospitals i d’altres serveis sanitaris, és un impacte col·lateral del tot inacceptable.
Els Convenis de Ginebra i els seus Protocols Addicionals atorguen protecció especial a les instal·lacions sanitàries i personal mèdic, els atacs a aquestes infraestructures i professionals podria constituir un crim de guerra. Tant Nacions Unides com la Creu Roja plantegen aquests atacs com una violació d’aquesta protecció. L’Estatut de Roma de la Cort Penal Internacional considera com crim de guerra els atacs contra els edificis dedicats a finalitats humanitàries, tenint jurisdicció per investigar atacs deliberats, desproporcionats o sense el suport legal necessari tal com està succeint a la Franja de Gaza i el Líban.
Els Convenis de Ginebra atorguen protecció especial a les instal·lacions sanitàries i personal mèdic, els atacs a aquestes infraestructures i professionals podria constituir un crim de guerra
El marc general i normatiu del dret internacional i humanitari el podem ubicar en gran manera en documents com la Carta de les nacions Unides de 1945, que en l’article 2 prohibeix l’ús de la força a excepció dels casos en els quals es justifiqui la defensa pròpia o quan el Consell de Seguretat ho autoritzi. En el seu Capítol VII s’estableix que el mateix Consell de Seguretat pot prendre mesures coercitives, incloent-hi les accions militars per mantenir o restaurar la pau i la seguretat internacionals.
Les Resolucions del Consell de Seguretat, que són d’obligat compliment, emeses en situacions de conflicte amb principis i directrius específiques per l’ús de la força, l’embargament d’armes, la creació de zones de seguretat i, en casos específics, la intervenció militar. Des de l’inici d’aquest darrer conflicte, el d’octubre de 2023, se n’han impulsat tres centrades en les necessitats humanitàries i l’alto el foc de les que les dues darreres han estat aprovades tot i no ser respectades pel règim Israelià que n’ha manifestat el desacord.
La Doctrina de Responsabilitat de Protegir (R2P) que va ser formalitzada a la Cimera Mundial de 2005 i adoptada per posteriors resolucions de l’ONU, en la qual s’estableix la possibilitat d’intervenció de la comunitat internacional en el cas que un estat no protegeixi a la seva població en cas de genocidi, crims de guerra, neteja ètnica i crims de lesa humanitat. Aquesta, però, se centra en l’acció humanitària i la protecció de la població civil. En l’informe “Una agenda per la pau” (1992), el secretari general Boutros Boutros-Ghali va proposar els principis per les operacions de pau inclosos el desplegament de tropes i mesures preventives en les situacions de conflicte armat. Per acabar, les directrius per les Operacions de Pau de l’ONU en les que es concreta la necessitat de neutralitat, l’ús mínim de la força i els principis d’imparcialitat i consentiment de les parts del conflicte.
