Amb gest ferm, el braç estès i apuntant al cel amb el dit, una dona sobresurt entre la massa de gent enfilada sobre el capó d’un cotxe. Vesteix una túnica blanca que li cobreix cos i cabell, i unes grans arracades rodones que escampen rajos daurats. És 8 d’abril i Alaa Salah, estudiant de 22 anys, es converteix així, després de més de quatre mesos de protestes i resistència ininterrompuda als carrers del Sudan, en el símbol d’aquesta última revolta que ha aconseguit forçar la sortida d’Omar al-Bashir –al capdavant del règim des de 1989. La imatge no s’ha viralitzat fortuïtament, sinó perquè està carregada de simbologia. La seva vestimenta recorda i vincula les treballadores professionals urbanes i les del camp, mentre que les arracades en forma de lluna evoquen la bellesa de la feminitat; tot això fa referència a les mares i àvies de les actuals sudaneses, que vestien d’aquesta manera durant les revoltes de dècades anteriors.
Aquesta nit, a Salah, com a tantes altres dones, l’ovacionaven amb el crit de “kandaka”, un substantiu habitual durant aquests mesos en referència a les reines núbies de l’antic regne de Kush que exercien el poder i el llegat del qual s’ha materialitzat en dones lluitadores. El paper de les dones, a títol individual o vertebrades a través de moviments organitzats –com la No to Women’s Oppression Initiative, que des de 2009 treballa per la defensa dels drets de les dones–, ha estat vital en la resistència a la violència del règim. Han estat en primera línia de les manifestacions –i objecte de particular persecució a l’hora de patir arrestos arbitraris i abusos–; han posat en marxa sistemes, a través de les xarxes socials, per identificar i denunciar els agents de les forces de seguretat que abusaven del seu poder, i han liderat, en definitiva, tant accions de cures com aquelles de representació política i estratègica contra el règim.
El protagonisme de les dones en aquesta revolta és només un dels casos més recents en el qual les dones han format part de l’avantguarda dels moviments en pro de la llibertat, la justícia i la defensa dels drets humans, encara que, com és habitual, la majoria hagin estat esborrades de la història oficial.
Dones i roques a Sud-àfrica
Mirem enrere. La participació activa de les dones en les resistències i lluites anticolonials, especialment aquelles de tall socialista, i en la posterior conformació dels estats independents, va ser molt rellevant, així com dins de les lluites col·lectives per aconseguir l’avanç de la justícia i drets fonamentals.
La marea de dones a Pretòria l’any 1956 es recorda com una fita històrica
El 9 d’agost de 1956, una marea de 20.000 dones es va manifestar a Pretòria (Sud-àfrica) contra la llei del sistema de passis que, fins al moment, limitava el moviment dels homes negres dins del sistema racista de l’apartheid, i que pretenia ser ampliat a les dones negres. La cançó protesta “Si colpeges una dona, colpeges una roca”, entonada aquell dia, s’ha convertit en tot un himne intergeneracional. Aquella marxa va representar un moment fonamental en la història de la resistència contra l’apartheid amb una gran càrrega simbòlica degut a la preeminència de les dones, la data de la qual es commemora al país. De fet, a partir de l’efemèride se celebra el dia i el mes de la dona.
D’aquella època són conegudes les accions de resistència civil dutes a terme per dones: manifestacions, boicots econòmics, mecanismes culturals per ridiculitzar els poders colonials i un llarg etcètera. Les venedores dels mercats, per exemple, van ser agents fonamentals en la difusió i l’adhesió de la ciutadania als moviments anticolonials. Van actuar com a dinamitzadores i gairebé agents de propaganda, eixamplant les bases de suport en casos com Ghana o Nigèria, organitzades per la preeminent Funmilayo Ransome-Kuti, qui va crear una de les primeres organitzacions de defensa dels drets polítics, socials i econòmics de les dones al país.
En els braços armats de les lluites d’alliberament, les dones també van participar com a estrategues, líders polítiques i combatents, amb especial presència en aquelles de les excolònies portugueses o altres països com Zimbàbue, Sud-àfrica o Namíbia. En el cas del Front d’Alliberament de Moçambic, la participació armada va ser paradigmàtica, amenaçant l’statu quo colonial així com el sistema patriarcal tradicional amb la creació del Destacament Femení l’any 1965 i la figura de Josina Machel, guerrillera revolucionària i figura fonamental de l’organigrama del partit.
Molts dels moviments o organitzacions d’alliberament d’aquella època tenien una ala femenina. Després de les independències i passar uns anys cooptades per les estructures dels partits, a partir de la dècada dels 90 i amb més independència, se centren fonamentalment a aplicar un enfocament de drets. Drets econòmics, accés a l’educació, drets a la salut i reproductius, inclosa la lluita contra la violència de gènere, així com l’èmfasi en els drets polítics i la importància estratègica de la incidència política, i accés a llocs de representació. De fet, és conegut que diverses de les taxes més altes de participació de dones en el legislatiu es troben a l’Àfrica, amb Ruanda al capdavant (61,30%). El lideratge dels moviments de dones com a agents de pau en els conflictes –en casos com Sierra Leone o Libèria– o l’adopció per part de la Unió Africana del Protocol de Maputo –específic per a la promoció i la protecció dels drets de les dones i les nenes, i un dels més progressistes del món– han estat altres eixos temàtics fonamentals des d’aleshores fins a l’actualitat.
Global i específic
Des del ciberactivisme i l’organització de base, els moviments de dones estan plantant batalla a la violència sexual i basada en el gènere. A través d’iniciatives locals similars a #Niunamenos o #MeToo, han encès la metxa en països com Nigèria, el Senegal o Kènia contra el silenci i l’estigma social que envolta aquesta violència, cap a l’apoderament de les supervivents i per a la denúncia i el reclam de mesures eficaces contra la violència estructural.
Els moviments de dones han agafat força al Senegal, Nigèria o Kènia
L’agost passat, a Sud-àfrica –un dels països amb més incidència de violència sexual–, i sota la crida #TheTotalShutDown, les activistes van organitzar una jornada de vaga nacional i manifestacions multitudinàries que també es va replicar a països veïns. En aquesta vaga es va reclamar la implementació d’una estratègia integral que avancés en la creació d’un pla nacional contra la violència sexual i basada en el gènere; la formació de professionals sanitaris, legals i de les forces de seguretat en diversitat de gènere, atenció i sensibilització, o la creació de mecanismes concrets de seguiment, entre altres mesures. En un altre cas similar, al juny, les activistes ugandeses van organitzar una jornada de protestes després de setmanes de mobilitzacions per denunciar la normalització de la violència sexual i basada en el gènere i la inacció de l’estat i les forces de seguretat després de l’assassinat impune d’almenys 43 dones, creant xarxes amb altres feministes a escala regional.
Moviments amb un fort caràcter interseccional, que amplien les seves bases i subjectes de dret –col·lectiu LGTBIQ, treballadores sexuals, etc.–, es mobilitzen en xarxa i reivindiquen tant el seu caràcter feminista –un terme associat a Occident que en general ha estat acollit amb reticència al continent– com els seus referents continentals i les seves estratègies i protagonisme al llarg de la seva història. “Les dones sempre estan implicades i sempre lideren, però els llibres d’història no ho reflecteixen”, determina Mbaki Khumalo, activista de FRIDA Young Feminist Fund.
L’article forma part del suplement sobre la Mostra de Cinema Africà de CineBaix, publicat amb el número 477 de la ‘Directa’
