Les vacances d’estiu no han pogut acabar amb el curs acadèmic més convuls a les universitats sèrbies. Des del novembre passat, l’activitat lectiva està totalment paralitzada a les universitats públiques. El detonant va ser l’ensorrament sobtat de la marquesina de la recentment renovada estació de tren de la ciutat de Novi Sad, que va provocar la mort de setze persones. La indignació es va organitzar ràpidament a través del bloqueig, l’autogestió i assemblees universitàries, anomenades plènums. Durant els mesos de juliol i agost les protestes han continuat als carrers, virant del pacifisme a l’autodefensa davant els atacs policials, amb nombrosos disturbis, ferits i detencions. El moviment entra al setembre sense signes de defallir.
Durant els mesos de juliol i agost les protestes han continuat als carrers, virant del pacifisme a l’autodefensa davant els atacs policials
Les demandes inicials —transparència i depuració de responsabilitats polítiques— aviat es van veure desbordades per anhels més amplis. L’esfondrament era un dolorós símptoma d’un règim corrupte, autoritari i aferrat al poder des de fa més d’una dècada, que dificulta al jovent imaginar-se un futur a Sèrbia. Amb el context de mobilització permanent i generalitzada a tot el país, diferents demandes locals i preocupacions internacionals també s’han articulat en aquesta lluita. Tot això en un moviment on els estudiants fa tres-cents dies que protesten, i on han teixit aliances amb docents, treballadores i altres col·lectius.
Innocència i autonomia
“Aquí ningú està cansada, la RTS està bloquejada”, cridaven les estudiants davant la radiotelevisió pública sèrbia durant les vacances de Pasqua. Fa mesos que els lemes que apel·len a la resistència i a no defallir s’han tornat habituals. Malgrat victòries parcials, com la dimissió del primer ministre i propostes de diàleg, el moviment no ha perdut força.
Des de diversos sectors socials es lloa les estudiants tant per la seva energia com per la seva “innocència”, entesa no com a manca d’experiència política sinó com a absència de corrupció i instrumentalització partidista. Aquesta actitud ha generat simpatia i suport popular: pagesia, professorat i fins i tot veterans de guerra s’han sumat a les mobilitzacions, no només per donar suport sinó per protegir les estudiants.
Pagesia, professorat i fins i tot veterans de guerra s’han sumat a les mobilitzacions, no només per donar suport sinó per protegir les estudiants
Apel·lades per la promesa regenerativa del poder, les protestes s’han estès molt més enllà de les facultats. El març passat Sèrbia va veure la manifestació més massiva de la història en la qual, segons mitjans locals independents van assistir fins a 800.000 persones i segons fonts europees entre 250.000 i 350.000. A més a més, diversos sectors productius s’han sumat al moviment, organitzant diverses vagues sectorials i una de general.
Davant de l’èxit autoorganitzatiu, a la ciutat industrial de Kragujevac es va celebrar la primera assemblea ciutadana —anomenada zbor— a petició dels estudiants que havien cridat la població a organitzar-se fora del sistema representatiu. Seguint el model dels plènums les assemblees veïnals es multipliquen a tot el territori.
Entre l’autodefensa i les urnes
Inicialment, el moviment va adoptar una estratègia estrictament no-violenta. Però l’augment de la repressió per desarticular bloquejos i l’esgotament han posat aquesta estratègia en qüestió. Al juny, coincidint amb la festivitat nacional de Vidovdan, les assemblees estudiantils van dur a terme un acte simbòlic: es van treure les armilles grogues, que fins aquell moment eren senyal de coordinació i contenció pacífica, i van donar llum verda a l’autodefensa davant de les provocacions dels cossos policials. Aquesta pèrdua de “la innocència” no s’ha traduït en una pèrdua de suports, ans al contrari, desenes de milers de persones van viure una de les protestes més tenses als carrers de Belgrad.
És per això que el govern del president de Sèrbia Aleksandar Vučić des de 2017 ha anunciat una escalada del conflicte i ha promès càstigs exemplars. Davant aquest escenari, la resposta social no s’ha fet esperar: talls de carreteres, barreres urbanes amb tanques i contenidors, que han marcat els mesos de juliol i agost. Desbordant les capacitats dels cossos policials, el govern ha desplegat grups extraoficials, que, amb el vistiplau institucional, han practicat detencions irregulars d’activistes i joves. Com a resposta, els manifestants han fet talls indefinits fins a l’alliberació dels presos i han assaltat seus del Partit Progressista Serbi (SNS) en diverses ciutats, sent pintades i fins i tot cremades.
El govern ha desplegat grups extraoficials, que, amb el vistiplau institucional, han practicat detencions irregulars d’activistes i joves
El govern també ha coordinat atacs a les universitats ocupades. Durant la matinada del 3 de juliol, la policia intentava assaltar la Facultat de Dret, detenint dotzenes d’estudiants que protegien les portes del recinte. I el 30 de juliol, homes emmascarats van atacar estudiants dins de la Universitat de Novi Pazar, en el que suposa un trencament clar de la llei sèrbia, que estableix la inviolabilitat de les universitats per part dels cossos de l’estat.
Vučić insisteix que la política ha de debatre’s al parlament i no als carrers, cosa que els estudiants rebutgen fins que no hi hagi garanties de transparència electoral. Tot i això, hi ha sectors de la protesta que veuen en les urnes una via possible després que en alguns municipis tradicionalment progovernamentals les coalicions opositores freguessin el 50% en els comicis de 2023.
En aquest sentit, malgrat la rutinització de la protesta, Sèrbia és en un punt d’inflexió. El moviment estudiantil s’ha erigit en subjecte polític autònom, capaç d’aglutinar diferents sectors socials i legitimar formes d’autodefensa. La repressió empeny cap a la confrontació directa amb la policia, però també obre la temptació de les urnes. Després de gairebé un any, el moviment no defalleix i continua avançant cap a un futur incert, amb el repte de veure si el gir assembleari i plural pot resistir com a catalitzador d’una nova ruptura política.
Trencant fronteres internes
En una pancarta que es podia veure en les darreres concentracions es llegia el següent: “Belgrad (un altre cop) és el món”. El lema feia referència a les protestes de la segona meitat dels anys noranta, en les quals el jovent amb estudis superiors s’entenia com la força del canvi, i Belgrad, com a capital, era el centre d’una geografia cosmopolita. Això, però, es contraposava a les zones rurals i postindustrials vistes com a terreny fèrtil pel nacionalisme excloent i el clientelisme del govern. Així i tot, durant les recents protestes, imatges de places d’arreu del país a vessar van sorprendre més d’algun ciutadà de la capital. Els estudiants organitzen caminades de centenars de quilòmetres per accedir com a convidats a protestes locals.
Durant les recents protestes, imatges de places d’arreu del país a vessar van sorprendre més d’algun ciutadà de la capital
Si bé la divisió entre la ciutat i el camp sempre ha sigut un factor determinant en la política del país, Sèrbia també és un país multiètnic. Amb la pancarta “Pazar és el món” l’estudiant de majoria musulmana de Novi Pazar han rebut en múltiples ocasions companys de les ciutats de Niš, Kragujevac i de Belgrad, entre d’altres. Emprenent les manifestacions on les banderes de la regió multiètnica i la de Sèrbia s’entrellaçaven i s’intercanviaven sota el lema “aquí no hi ha nosaltres ni vosaltres”.
Moltes fronteres sociològiques s’han desfet, però també se n’han creat de noves: entre aquells a favor dels estudiants i aquells en contra, que els veuen com a forces antinacionalistes i de caràcter estranger. En els últims mesos Aleksandar Vučić ha fet diverses declaracions desqualificant el moviment, argumentant que és part d’un complot internacional. Ha acusat les protestes de ser part d’una “revolució importada,” pagada per actors estrangers i l’ha anomenat una “revolució dels colors”. Vučić també ha descrit i etiquetat les formes d’organització estudiantil com a assemblees bolxevics, i ha defensat davant líders europeus les protestes com a les accions d’una minoria sorollosa que no afecten l’estabilitat del país.
Moltes fronteres sociològiques s’han desfet, però també se n’han creat de noves: entre aquells a favor dels estudiants i aquells en contra que els veuen com a forces antinacionalistes i de caràcter estranger
Vučić l’ha titllat d’una revolució que escampa el “terror”, i s’ha autodesignat ell i la seva plataforma política, el SNS, com “la contrarevolució necessària per restaurar l’ordre”. Així, el govern ha organitzat esdeveniments polítics, manifestacions i acampades progovernamentals, majoritàriament d’estudiants sota el crit “volen tornar a aprendre”.
Més enllà de les fronteres
La lluita ha generat gestos de solidaritat arreu. La Universitat de Rojava, al nord-est de Síria, va emetre un comunicat en suport als estudiants serbis. A Croàcia, Bòsnia, Grècia i Macedònia del Nord s’han fet concentracions, on també han articulat reivindicacions pròpies. La mobilització permanent també ha creat un camp de cultiu fèrtil per la solidaritat internacionalista. Notablement, les estudiants s’han solidaritzat a favor de Palestina i en contra de la llarga col·laboració del govern de Vučić amb el govern d’Israel.
Alhora, a l’estranger, la cobertura mediàtica de les protestes encara és escassa. Vučić s’ha reunit amb la presidenta de la Comunitat Europea, Ursula von der Leyen, en un parell d’ocasions durant l’últim any, i ella ha elogiat el “progrés significatiu” del país en matèria de llibertats civils, transparència i democràcia. Aquesta posició ha fet que la simpatia dels estudiants envers les institucions europees estigui sota mínims, tot i que han intentat portar les seves demandes fins al Consell d’Europa a Estrasburg. Es tracta, tanmateix, d’unes institucions europees, que veuen Sèrbia com una peça geoestratègica clau i imprescindible per a la revolució verda, atès que el país seria capaç de subministrar liti a la indústria europea.
