Mentre escric aquestes línies, s’acaba el dia del 75 aniversari de l’alliberament del camp de Mauthausen. No recordo exactament quan vaig prendre consciència del que havia estat el camp de concentració de Mauthausen, i sobretot de les seues particularitats. Però sí que sé perfectament que no va ser quan estudiava la segona guerra mundial al col·legi. Ni al liceu. I que durant molt de temps, massa, no vaig ser conscient del gran nombre de connexions que existien entre aquell camp i el meu entorn militant.
Entre els meus records d’infantesa, hi tinc gravades imatges molt nítides dels vells locals del Centre Cultural Català, al barri de Sant Mateu de Perpinyà. En recordo les parets cobertes de fusta fins a mitja alçada, la pissarra del fons, les vitrines velles que donaven al carrer i les fotos penjades a la paret. Una barra, entrant a la dreta i just després, una porta. I al darrer, les escales velles amb rajoles roges que ballaven i que em duien cap a uns pisos que me semblaven una gimcana extraordinària permanent. I si escalaves prou, podies arribar al capdamunt, al que durant temps van ser els locals de Ràdio Arrels.
Entre aquestes natures mortes que decoraven l’edifici, hi havia una sèrie de gent que de forma gairebé incansable sempre eren als locals quan jo hi anava, o quan hi havia algun sopar. Entre ells, hi havia en Mateu Amat. Ja en aquella època recordo sentir parlar d’ell com algú que havia estat “en un camp”. I també sabia que voltant pel Centre Cultural Català n’hi havia alguns altres que havien passat pel mateix. Però no era gens conscient del que suposava.
Salvador Figueres era doncs l’exemple de com el Centre Cultural Català s’entrellaçava amb l’Amical de Mauthausen
Va ser més tard, quan el Centre Cultural Català va canviar de locals, que vaig començar a amarar-me de forma conscient de les arrels que tenia l’actual Casal de Perpinyà. Quan el local es va traslladar al barri de Sant Martí, ens vam emportar una foto que ornava les parets esgrogueïdes d’aquell edifici. Era la foto de Salvador Figueres. I el gest de tornar a penjar aquella foto, com un imperatiu legal inamovible, em va portar a relligar aquell fil roig entre Mauthausen i el Casal, que els més joves de l’associació desconeixíem. Salvador Figueres, nascut a Barcelona el 1902 i tancat al camp de Mauthausen fins al 5 de maig de 1945. Un supervivent que va instal·lar-se a Perpinyà i que va deixar casa seua en herència al Centre Cultural Català. I des d’aleshores, hem tingut el privilegi de tenir i la força de mantenir un local propi i de propietat.
Salvador Figueres era doncs l’exemple de com el Centre Cultural Català s’entrellaçava amb l’Amical de Mauthausen. I de com Perpinyà era hereva de les vivències i també del patrimoni material de molts dels refugiats que van passar pels camps de concentració nazis i van sobreviure però mai van tenir fills. Me’n parlava Nicolas Garcia, un dia davant del Casal, del llegat polític i material sense el qual no es podria entendre, per exemple, el Travailleur Catalan, amb més de 80 anys d’història i part de l’estructura del Partit Comunista Francès a Catalunya Nord.
Ens va visitar una persona increïble: Georges Gumpel. Membre de l’Union Juive Française pour la Paix, fill de deportat. I acusació particular al judici contra el criminal de guerra nazi Klaus Barbie, jutjat a Lió el 1987
Anys més tard, i no en fa tants, ja ben instal·lats al nou local, va ser la presència d’una persona totalment externa al Casal que me va permetre tornar a lligar aquell fil roig amb la resistència antifeixista. Ens va visitar una persona increïble: Georges Gumpel. Membre de l’Union Juive Française pour la Paix, fill de deportat. I ell mateix “enfant caché”, tal i com s’anomenen les criatures jueves que van ser amagades per ciutadans anònims durant el règim de Vichy. I acusació particular al judici contra el criminal de guerra nazi Klaus Barbie, jutjat a Lió el 1987.
El dia que Georges Gumpel ens va visitar, compartia taula amb Narcís Duran, membre del Casal, fill d’exiliats. Gumpel era a Perpinyà convidat per un professor d’àrab en el marc de la setmana contra el racisme, per parlar del llibre Une parole juive contre le racisme en el qual es parla d’islamofòbia, de racisme, dels refugiats d’arreu del món i de la causa Palestina. I amb el cap clar d’una persona de més de 80 anys, no va parlar ni de l’Holocaust, ni de la seua vivència d’enfant-caché. Ens va parlar de nosaltres. Ens va parlar de les característiques de Mauthausen i de les raons que havien portat els estats a silenciar les Amicals de Mauthausen. Ens va parlar del camp dels republicans, dels lluitadors antifranquistes, dels antifeixistes, de les dones… I quan va acabar, d’entre el públic es va aixecar la Nuri Català. Ferma, però amb les mans tremoloses i la veu trencada. En un silenci sepulcral ens va explicar com havia fugit de Barcelona sota les bombes. I de com havien arribat a l’Estat francès, de com els havien tractat tancant-los en camps. I el seu pare, que s’havia vist obligat d’allistar-se a l’exèrcit per regularitzar la situació familiar. Un silenci sepulcral i moltes llàgrimes als ulls. La Nuri, poc en parlava de tot allò, però aquell dia ens va regalar el seu viscut. Pocs anys abans de deixar-nos.
Avui, mentre buscava els noms de Mateu Amat i Salvador Figueres al Banc de la Memòria Democràtica, encara dubtava si els trobaria. I hi són. No hem reivindicat prou la seua memòria que ens fa ser qui sem avui
Va acabar l’acte i van entrar a la sala dos joves sense papers que havien aterrat a Perpinyà després del desmantellament de la Jungle de Calais per explicar la seua situació. I el fil roig s’allargà una mica més.
Avui, mentre buscava els noms de Mateu Amat i Salvador Figueres al Banc de la Memòria Democràtica, encara dubtava si els trobaria. I hi són. No hem reivindicat prou la seua memòria que ens fa ser qui sem avui. La seua i la de totes les Nuris que van marxar de Barcelona sota les bombes i han restat anònimes.
Les primeres línies que escriu Montserrat Roig al pròleg de l’indispensable Els catalans als camps nazis ho diuen ben clar: “Els que vam néixer després del 1939 hem hagut d’anar desbrossant el nostre passat recent, un passat que ens ha deixat massa tares per a poder restituir del tot la nostra salut històrica. Som ignorants, amb consciència o sense consciència.”
Posem-hi remei.
