La República catalana (mentre esperem la dels Països Catalans) és un tema important per tots aquells que voldríem un país i una nació lliures i amb el seu estat propi. Molta gent en parla, especialment de quina seria la millor manera de poder arribar-hi. I està clar que, en aquest sentit, hi ha diferents estratègies plantejades i, a vegades, en oposició. En canvi, potser es parla menys de com hauria de ser aquesta república. De quins valors i principis l’haurien de definir i de com s’haurien de concretar. I òbviament, i lògicament, hi ha diferents visions sobre el tema (que no sempre s’han fet explícites de forma sistemàtica), com correspon al fet que hi hagi diferents partits polítics i pensadors, amb diferents ideologies, que voldrien aconseguir-la.
Alguns han escrit que la seva aposta és la d’una república social-liberal, definint-la amb més o menys detall, semblant a la que es dona a la gran majoria de repúbliques existents (i també a algunes monarquies realment parlamentàries i democràtiques) en una part important dels països més desenvolupats. Des d’una perspectiva teòrica, m’atreviria a apuntar, seguint el concepte que tenen de república Antoni Domènech i els seus deixebles, i que jo comparteixo, que parlar d’una república social-liberal seria, probablement, una contradicció.
En contraposició a la teoria i la pràctica de les monarquies absolutistes, les democràcies republicanes consideren que el poder/la sobirania resideix en el poble i que els seus representants polítics només són els seus agents. Els quals sempre han d’estar disponibles i donar comptes al poble, i poden ser revocats en qualsevol moment per la voluntat del poble sobirà, del conjunt dels ciutadans lliures i iguals, que no depenen de ningú més per a poder viure. Es tracta que ningú hagi de demanar permís a ningú altre per a poder subsistir: en això consisteix la llibertat sobirana republicana. Històricament, amb la democràcia fraternal republicana, es tractava d’alliberar les classes populars subalternes de la dominació/despotisme privats, patriarcal i patrimonial, a la qual estaven sotmeses tant en l’àmbit de la família com en el de les empreses o en les relacions entre propietaris i treballadors.
Històricament, amb la democràcia fraternal republicana, es tractava d’alliberar les classes populars subalternes de la dominació/despotisme privats, patriarcal i patrimonial, a la qual estaven sotmeses
Un cop fracassada la II República francesa (1848) –anomenada la república fraternal– el moviment obrer socialista de la I Internacional va considerar que, a l’era de la industrialització, es tractava ja de crear una societat civil republicana basada en un sistema d’associació de productors lliures i iguals. S’havia d’implementar un sistema d’apropiació col·lectiva –en comú, lliure i igualitària– de les bases materials (els mitjans de producció) d’existència dels individus, de tots els que vivien del seu treball personal, fet amb les seves pròpies mans. Marx, Engels, i també Bakunin, varen connectar aquest ideal socialista amb la tradició revolucionària del vell ideal republicà democràtic fraternal de Robespierre. La fraternitat és el fil roig que va des de la república democràtica fraternal fins al socialisme.
A la segona meitat del segle XIX, els socialistes veien que, d’una banda, l’important desenvolupament del mode de producció capitalista (i la revolució industrial) era acumulatiu i, també, expropiador, ja que desposseïa a milions de persones de les seves bases tradicionals d’existència social, les convertia en proletariat. D’altra banda, l’estat modern havia culminat el procés secular d’expropiació i monopolització pública dels mitjans privats d’exercici de la violència, física i ideològica. Finalment, el desenvolupament capitalista significava un procés accelerat d’expropiació dels mitjans privats individuals per a produir i suposava una creixent, concentració i centralització de la propietat d’aquests mitjans de producció. Pels socialistes, aquesta tendència històrica afavoriria un nou mode de producció socialista, basat en l’associació republicana de productors lliures i iguals que s’apropiarien col·lectivament dels mitjans d’existència social. La I Internacional, hereva directa de la democràcia fraternal republicana, va proposar convertir a la nova classe obrera assalariada, sorgida de la industrialització capitalista, en el nucli actiu –motor i organitzador– del conjunt de les classes populars, afectades negativament pels processos d’expropiació i de despossessió del capitalisme, i que els hi permetés avançar cap al socialisme, cap a la democràcia fraternal republicana radical.
Com ens recordava Domènech, el moviment socialista obrer està en l’origen dels grans partits polítics de masses i de les grans organitzacions sindicals dels segles XIX i XX. Li devem haver mantingut amb vida, durant cent cinquanta anys (1794-1948) la flama dels drets humans. I també, gràcies en gran part a la revolució soviètica de 1917, la descolonització i el reconeixement del dret a l’autodeterminació dels pobles. A més, va ser el socialisme obrer qui va lluitar fins a les últimes conseqüències, en el segle XIX, pel sufragi universal i la república parlamentària democràtica, així com per la caiguda de les velles monarquies constitucionals o autocràtiques, després de la I Guerra Mundial. I va portar a Europa, per primera vegada, la democràcia parlamentària republicana. Aquesta no fou, en cap cas, el producte d’unes suposades “revolucions liberals o burgeses”, com la ideologia dominant ens ha volgut fer creure a vegades. I aquest socialisme contemporani és l’hereu del republicanisme democràtic revolucionari modern: el de la “liberté, egalité, fraternité” i dels drets humans de la Revolució Francesa a finals del segle XVIII. Un republicanisme democràtic revolucionari que fa una afirmació radical de la llibertat republicana, que és inalienable.
Va ser el socialisme obrer qui va lluitar fins a les últimes conseqüències, en el segle XIX, pel sufragi universal i la república parlamentària democràtica, així com per la caiguda de les velles monarquies
El republicanisme democràtic implica necessàriament l’imperi total de la “llei civil” (de la “civilització”) sobre la vida social i sobre l’estat. Implica, d’una banda, la desaparició de la “llei de família” –el que havia estat el despotisme patrimonial (dels patrons) i patriarcal (dels caps de família)–, que significava el final de l’esclavitud en totes les seves formes i graus. I, d’altra banda, la desaparició de la “llei política”, de l’estat monàrquic burocràtic que no rendia comptes i no podia ser controlat pel poble. És a dir, l’autoritat política ja no pot ser arbitrària sinó que pot ser destituïda a voluntat (és fideïcomissària) sempre que el poble sobirà (el fideïcomitent) manifesti que hi ha perdut la confiança. Aquesta visió republicana de la relació entre el poble i l’autoritat política (o entre les bases i els dirigents) ha estat una part integral de la teoria i la pràctica del moviment obrer socialista històric.
Això implicava necessàriament una remodelació completa de les institucions de la propietat. La comunitat política és la propietària última de tot i, per tant, la “propietat privada” (apropiació dels recursos i mitjans de producció) és una concessió pública (política) condicional, en règim de fideïcomís, i que depèn de la voluntat del poble sobirà (el fideïcomissari). És el que varen establir i transmetre les quatre grans revolucions republicanes contemporànies: EUA (1776), francesa (1789), mexicana (1910), i russa (1917). I és el sentit que té a totes les constitucions dels països mínimament civilitzats: la propietat privada ha de ser servidora d’una finalitat social. Per tant, la idea liberal decimonònica d’una propietat privada “exclusiva i excloent”, asocial i apolítica, és més una fantasia ideològica i una arma de combat polític a favor d’interessos particulars que una realitat jurídica i històrica.
Comparteixo la visió de Domènech que avui (155 anys després de la I Internacional) si algun socialisme anticapitalista continua tenint sentit i futur, serà el que sigui capaç d’actualitzar el programa de la democràcia fraternal republicana (i revolucionària). És a dir, articular i implementar les lluites contra: primer, el despotisme d’un estat cada cop més incontrolable per la ciutadania; segon, el despotisme d’uns patrons (les empreses capitalistes modernes) incontrolables pels treballadors, pels consumidors i pel conjunt de la ciutadania; tercer, el despotisme domèstic/patriarcal (és a dir, la potestat arbitrària del cap de família –normalment l’home– sobre les dones i els nens); quart, l’aparició d’una economia tirànica (dels mercats oligopolistes multinacionals) basada en grans poders privats, que són capaços de desafiar (per exemple en temes ambientals o energètics) a les repúbliques democràtiques fraternals a l’hora de determinar l’interès públic. Només es pot sortir d’aquesta situació, enemiga de la civilització i de la unitat bàsica de la Humanitat, destruint políticament el bloc rendista imperial neoliberal. I per això caldria avançar radicalment i decididament en la desmercantilització del treball, del patrimoni natural i de la moneda. Això significaria per força la fi del capitalisme. Per tant, és el que han de voler avui els socialistes.
