El “Paro Nacional” a Colòmbia compleix un mes aquest divendres 28 de maig i registra un període històric de revolta popular, política, social i cultural als carrers de més de 800 municipis, des de les capitals més grans com Cali i Bogotà, epicentre de les mobilitzacions, fins a les poblacions rurals més petites colpejades permanentment per la guerra. Després de protagonitzar massives marxes pacífiques, manifestacions artístiques i culturals contra el tractament de guerra a la protesta social i rebre el suport i solidaritat d’organitzacions socials, mitjans de comunicació i algunes figures polítiques internacionals, el Comité Nacional del Paro encara no ha pogut signar un acord de garanties per exercir el dret a la protesta que els permeti seure a negociar amb l’estat l’inici de la fi d’aquest esclat social.
Ja reconegudes en un comunicat per la Comissió Interamericana de Drets Humans (CIDH), a la qual per ara el govern d’Iván Duque no ha permès l’entrada a país, la magnitud de les xifres de vulneracions de drets humans per part de la força pública és proporcional a les acusacions de “dictadura” o “govern genocida” que els manifestants llancen a l’Estat: un mínim de 51 persones mortes, 87 casos de violència sexual, 979 civils ferits i 132 persones desaparegudes, encara que segons diverses ONG serien més de 470 en realitat les persones que, per ordre de govern, els mitjans ara hem de nomenar “no localitzades”.
S’ha aconseguit paralitzar la reforma tributària, tombar la reforma privatitzadora del sistema de salut, la gratuïtat en la matrícula a la universitat per a la classe mitjana i treballadora, la dimissió del ministre d’Hisenda i de la d’Exteriors
La misèria, la desigualtat, la guerra i la fam, normalitzades en moltes regions oblidades del país, ja no són situacions acceptables per a una bona part del poble colombià que les pateix. La sensació és que desenes de milers de persones, des de les seves individualitats i des de les seves organitzacions socials, camperoles, indígenes, afrodescendents, estudiantils o sindicals, estan decidides a mantenir els bloquejos i el ritme de les mobilitzacions fins a “acabar amb totes les reformes que ens volen imposar”, assegura Susan Solano, manifestant i estudiant d’administració d’empreses de la Universitat del Cauca a la ciutat de Popayán, sud-occident de Colòmbia. Per ara, s’ha aconseguit paralitzar la reforma tributària, detonant inicial de les protestes, tombar la reforma (encara més) privatitzadora del sistema de salut, la gratuïtat en la matrícula a la universitat per a la classe mitjana i treballadora, la dimissió del ministre d’Hisenda, Alberto Carrasquilla i la de la ministra d’Exteriors, Claudia Blum. I, el que molts destaquen: un canvi en la consciència col·lectiva.
Joves sense por
“Avui veiem el despertar de Colòmbia, perquè la gent vivia enganyada o no volia veure la realitat. Tot just van adonant-se que estem sota una dictadura disfressada de democràcia”, continua l’estudiant caucana. Però els èxits contrasten amb les pèrdues de vides, ulls i drets. La repressió és, des del primer dia del “Paro”, explícitament violenta, i reprodueix a les ciutats i davant les càmeres vulneracions que s’han perpetrat en contextos rurals de conflicte armat durant més de seixanta anys de guerra. En el seu comunicat, la CIDH destaca els casos de “Lucas Villa, que va perdre la vida el 5 de maig a Pereira després de rebre vuit trets durant la seva participació en una protesta pacífica” i “el de Sebastian Quintero, qui va morir el 15 de maig a Popayán, després de rebre l’impacte d’una granada atordidora presumptament llançada per integrants de la força pública”. L’estudiant Susan Solano marxava amb aquest últim, Sebastian Quintero Múnera, estudiant d’enginyeria de 23 anys, en el moment en què el van assassinar.
El 15 de maig, milers de persones van sortir a marxar commoguts pel cas d’Alison Meléndez, una jove que va denunciar que agents de l’Esquadró Mòbil d’Antiavalots l’havien detingut i “em van grapejar fins a l’ànima” abans de decidir suïcidar-se
Amics de la universitat, el 15 de maig, Solano i Quintero, i altres milers de persones havien sortit a marxar commoguts pel cas d’Alison Meléndez, una jove de 17 anys de la capital caucana qui va denunciar a xarxes socials que agents de l’Esquadró Mòbil d’Antiavalots (ESMAD) l’havien detingut i “em van grapejar fins a l’ànima” abans de decidir suïcidar-se. Arribada la nit van començar els disturbis i els dos estudiants van pensar a retirar-se quan a Quintero li va impactar un projectil al coll. “Al Sebastiàn, el van matar amb una atordidora de mà, amb sevícia i premeditació”, denuncia la seva amiga. Com centenars de joves que avui han perdut algun amic en la primera línia de les protestes, “vam quedar molt baixos, molt tristos, però ho assumim com a grup i generem activitats socials, olles comunitàries, i aquesta és la nostra teràpia. Ens vam prometre entre tots que si alguna cosa ens arribava a passar, donades les circumstàncies polítiques del país, seguiríem en la lluita i seguiríem treballant amb la gent als barris”, explica Solano.
Repressió i propaganda
En un inici es va sospitar que l’armament que havia matat el jove de Popayán era un projectil múltiple que l’ESMAD utilitza des del començament de les protestes i que es presumeix que ha ferit a centenars de manifestants. Es tracta d’una nova arma militar anomenada Venom que l’empresa espanyola Vimad Global Services li ven a l’Estat colombià i que, tot i que el seu esclat s’assembla al dels focs artificials, “es tracta de descàrregues impressionants que combinen foc, gas, fum i estampides que semblen un diluvi de mort”, assegura l’activista Raul Zibechi en el seu article sobre el nou armament policial a Colòmbia. Segons investigacions del Centre Delàs d’Estudis per la Pau, “Espanya ha venut 187.800.000 d’euros en armament i munició a Colòmbia en els últims deu anys”.
L’activista i artista de Pereira Lucas Vila, el jove Sebastian Quintero i la massa de manifestants que surten cada dia a exercir el seu dret a la protesta social són denominats per les dues principals cadenes de televisió, RCN i Caracol, o la revista més oficialista, Semana, com “vàndals” o “terroristes”. I l’estratègia de l’Estat per criminalitzar la protesta i aconseguir cert silenci mediàtic a escala internacional ha arribat fins al punt de la publicació d’una “entrevista” en llengua anglesa al president Iván Duque en la qual no hi ha periodista ni preguntes, i en la que només s’exposa una versió estigmatitzant dels fets. En aquest vídeo presumptament creat pel mateix equip de premsa del líder uribista, Duque responsabilitza de les mobilitzacions el líder opositor Gustavo Petro, de la coalició Colòmbia Humana, qui va respondre que l’acusen de “la crisi que ells mateixos han produït”.
Petro, principal candidat de l’esquerra juntament amb la líder afrocolombiana Francia Márquez i favorit en enquestes per a les eleccions presidencials que se celebraran d’aquí a tot just un any, ha parlat de la possibilitat que s’acosti un cop d’estat. A més, aquest 27 de maig, després que el Senat votés en contra de la moció de censura al ministre de Defensa Diego Molano, Petro va publicar el següent tuit: “El que ha fet el Senat de la República és avalar l’assassinat de joves a Colòmbia i el terrorisme d’estat. Les majories d’aquest Congrés han signat per la massacre del seu propi poble i ho fan per corrupció”. A més de defensar el ministre de Defensa que lidera la militarització de les ciutats i l’ús d’armes amb munició real per reprimir les protestes, el govern ha decidit promoure el comandant general de la policia estatal, Jorge Luis Vargas Valencia, qui després de les crítiques per la violenta actuació policial va afirmar: “Aquests policies són uns valents i em trec el barret”.
Al llarg de la setmana passada van aparèixer cadàvers en abocadors, surant riu avall o a la vora de la carretera als afores de Cali, la capital dels bloquejos de vies permanents
El nombre de morts supera els 51, si es fa una llista dels líders socials amb un paper a les mobilitzacions que han estat assassinats a casa seva per sicaris i si es presumeix que bona part dels 490 desapareguts fins ara puguin no tornar a aparèixer, com és costum a Colòmbia. Al llarg de la setmana passada van aparèixer cadàvers en abocadors, surant riu avall o a la vora de la carretera als afores de Cali, la capital dels bloquejos de vies permanents. L’Associació Xarxa de Defensors i Defensores de Drets Humans de Colòmbia confirmava el 25 de maig que “els dos joves els cossos dels quals van aparèixer a la recta Cali-Palmira són integrants de la primera línia del punt de La Nave de Cali. De repressió policial a detencions, desaparicions forçades i execucions clandestines”. D’altra banda, a través de xarxes socials i amb fotografies on apareixen desenes de joves detinguts, emmanillats i asseguts a terra entre prestatges de menjar, la cadena de supermercats Éxito ha sigut acusada de tenir centres il·legals de tortura en aliança amb la policia.
Porta tancada a la negociació
El Comitè Nacional del Paro ja ha fet diversos intents frustrats de negociació amb l’Estat. Per ara, ben parat a la ratlla, el comitè està negociant les garanties necessàries per negociar. Com van afirmar representants del Consell Regional Indígena del Cauca CRIC després de ser víctimes d’un atac de la policia al costat de civils armats en què dotze comuners indígenes van resultar ferits de bala, el Paro no està disposat a negociar mentre no hi hagi garanties per al dret a la protesta social. No obstant això, segons Alirio Uribe, del Col·lectiu d’Advocats CAJAR, l’Estat està utilitzant una “estratègia dilatòria”. “Davant de més de 2.600 violacions greus de drets humans, se li demana aixecar l’assistència militar, que es desmunti o se suspengui l’ESMAD i que s’accepti la supervisió internacional”, explica. Si bé, segons l’advocat i delegat del Comitè Nacional del Paro, ja hi ha un preacord de garanties i una metodologia de negociació, sembla improbable que el govern compleixi amb condicions com la desmilitarització de les ciutats o el control sobre les municions de les armes utilitzades per l’ESMAD.
I no només s’ha rebutjat l’entrada al país llatinoamericà a la CIDH, organisme judicial de l’Organització d’Estats Americans. Joan Grabois, advocat argentí i membre del Dicasteri per al Servei de Desenvolupament Humà Integral del Vaticà, qui formava part d’una delegació internacional d’observadors de drets humans que va arribar aquest dimarts 25 de maig a Bogotà, va ser “agredit amb empentes i un cop a la cara per part de funcionaris de migració” i informat que” la meva presència era una amenaça per a la seguretat de l’estat”, segons el seu testimoni. Sense garanties de seguretat ni per a observadors ni per a manifestants, amb l’autoorganització de sectors socials i el poc que el poble té a perdre, el Paro Nacional sembla tenir força per seguir mobilitzat un altre mes.
