«Només parla de decreixement turístic qui té un sou assegurat a final de mes». Aquesta frase és un dels titulars d’un dels mitjans escrits de més tirada a les Illes avui dimecres, després de la sessió ordinària d’ahir al Parlament de les Illes Balears. El tema dels límits i el decreixement turístic ha agafat un protagonisme sense precedents en el debat polític a les Illes Balears, sobretot després del gir copernicà del relat del Partit Popular en plena campanya per a les eleccions europees. Un gir confús, erràtic i ple d’incoherències en el detall de la implementació, però que aconsegueix marcar la línia dels grans titulars.
Ho va fer amb l’anunci de la creació d’una Mesa pel pacte social i polític per la sostenibilitat de les Illes Balears que aquesta mateixa setmana tornarà a ser notícia en una sessió extraordinària prevista al Parlament de les Illes Balears per aquest dijous. I ho tornà a fer ahir amb aquest titular que ressalt i advertint, la Sra. Prohens, que sí, que les Illes «han arribat al seu límit» i que «no es pot continuar creixent en volum tal com s’ha fet en els darrers anys. Cal parlar de contenció, de gestió dels recursos naturals i de les nostres portes d’entrada, de com creixem en valor i de millorar les condicions del mercat laboral i de com transformam el model turístic per garantir el benestar dels ciutadans».
La dreta i l’extrema dreta tenen una facilitat esbalaïdora per dir just el contrari del que vertaderament pretenen en el marc de les polítiques neoliberals que impulsen
La dreta i l’extrema dreta tenen una facilitat esbalaïdora per dir just el contrari del que vertaderament pretenen en el marc de les polítiques neoliberals que impulsen. Ahir, la presidenta no va parlar de «llibertat» ni de «seguretat», dues qüestions que havien marcat fins ara el seu discurs polític – estil Ayuso – per justificar la seva proposta política en aquesta nova legislatura a les Illes. Ahir va tocar un dels punts en disputa en el posicionament del debat social sobre la qüestió de la necessitat de posar límits al turisme: la qüestió laboral.
Tenim una societat que viu, majoritàriament, directament o indirectament del turisme. Una societat que ha vist precaritzades les seves condicions laborals i vitals, però que –talment un addicte– depèn de l’activitat d’aquest sector i que, per tant, sent por quan alguns sectors socials parlem de la necessitat de decréixer o limitar el turisme. Si les condicions ara ja són precàries, com serà un horitzó on disminueixi la feina en aquest sector? Evidentment, aquesta és una incertesa que genera por i distanciament dels treballadors del sector vers els moviments socials creixents que demanen revertir el procés de turistificació de les Illes i acabar amb la massificació turística. Es tracta d’un punt especialment sensible i perillós. Sabem que la dreta no es caracteritza per polítiques de benestar social, intervenint els mercats i protegint els drets bàsics i essencials de la ciutadania. Sabem que les seves polítiques són, de fet, per als mercats, els inversors, els especuladors i perquè continuï girant la roda de l’acumulació de riquesa generant desigualtats i obviant l’esgotament de la realitat ecològica que sustenta el model.
Necessitam que la transició ecosocial interpel·li les realitats dels treballadors i es percebi com una garantia dels seus drets i no com una amenaça a la seva supervivència
Però quan parlem de llocs de feina –ells parlen de «mercat» laboral, que no és una diferència menor– la por juga a favor seu. En aquest sentit, la frase d’ahir de la presidenta Prohens no és una frase casual i des dels moviments socials, des de la ciutadania que s’articula entorn del qüestionament d’aquest model de tot-turisme, ens convé prendre nota. Necessitam els treballadors dels sectors de l’hostaleria i complementaris amb càrregues de feina inassumibles i temporades infernals, braç a braç, compartint reivindicacions. Necessitam que els treballadors de tot el sector de la logística que possibilita els fluxos materials que engoleix aquest model i que han estat obligats a treballar com a autònoms amb jornades duríssimes i sense garanties, se sentin reflectits en les nostres propostes. Necessitam els treballadors dels ports i els aeroports que treballen en condicions cada cop més precàries i amb més pressió dins els nostres grups. Necessitam els treballadors del sector primari que veuen les terres fèrtils engolides per cases, piscines, turistes rics, centrals fotovoltaiques i camps de golf, dins dels nostres grups.
Necessitam les dones migrants internes i treballadores sexuals dins dels nostres grups. Necessitam els treballadors migrants que treballen en condicions precàries i fins i tot irregulars sense els drets mínims garantits. Necessitam els treballadors de la sanitat pública que treballen en un sector dimensionat per a la població resident i suporten càrregues de feina i responsabilitat inassumibles derivades de la pressió turística a l’estiu, especialment en els centres de salut propers a les zones turístiques i en els hospitals de referència. Necessitam els docents que treballen en centres amb elevats nivells de fracàs i abandonament escolar, amb una elevada diversitat i amb recursos escassos per afrontar-ho. Necessitam els sindicats en tota aquesta reivindicació. Necessitam que la transició ecosocial per la qual treballem interpel·li les seves realitats i es percebi com una garantia dels seus drets i no com una amenaça a la seva supervivència. Prenem nota, perquè aquí ens hi jugam la possibilitat que els canvis i les transformacions que reclamam esdevenguin certament una realitat.
